Sofía Lorenzo González
La Comuna de París (en francès: la Commune de Paris) va ser un moviment insurreccional que va governar la ciutat de París del 18 de març al 28 de maig de 1871. És famosa per ser el primer govern de la classe obrera del món caracteritzat pel socialisme autogestionat, originat en un context de misèria i explotació de la classe obrera. El terme “Commune” designava en aquesta època, i també en l’actualitat, a un “ajuntament” en francès.
La Comuna va ser la primera experiència de Govern socialista a Europa, instaurada gràcies a la integració d’un proletariat que va exercir de líder en diversos sectors de la societat que apostaven per la proclamació de la III República a França, més enllà del rol protagonista del poble en la direcció d’aquest país. Per entendre bé aquest moviment, però, cal parar molta atenció al context històric: Napoleó III va caure pres en la guerra francoprussiana (que va perdre França), fet que li va servir als diputats per a aprovar la III República el 1871, presidida provisionalment per Adolphe Tiers, que es va rendir gairebé immediatament a les tropes prussianes a la creació del II Reich Alemany des de Versalles. El procés revolucionari va comportar la substitució de l’exèrcit regular per una guàrdia nacional republicana formada per la burgesia, que va passar a controlar el poder armat, una guàrdia nacional republicana que precisament estava formada per burgesos perquè s’havien de pagar l’uniforme i l’armament i havien d’estar mobilitzables quan l’Estat ho demanés. El poble de París, però, es va negar que l’exèrcit s’emportés l’armament; alguns membres de l’exèrcit francès van renunciar a l’exèrcit i van passar a la guàrdia nacional i el poble de París es va revoltar. La ciutat es va buidar de funcionaris i policia mentre el poble es negava a acceptar l’armistici de Thiers. Així les coses, es van convocar eleccions al municipi, que van donar peu a la creació d’un Consell Comunal format per 92 persones que representaven fidelment al poble: republicans d’esquerra, comunistes i socialistes de tota classe d’ocupacions i feines, representant la consciència col·lectiva del poble de París. La guàrdia nacional republicana va cedir el poder a aquestes membres electes, que van formar el consell municipal, és a dir, la Comuna.
El 18 de març, la Guàrdia Nacional i els obrers es van apoderar de París provocant la fugida del Govern. Es van posar en marxa diverses mesures: l’Exèrcit i la Policia van ser reemplaçats per la Guàrdia Nacional; es va establir la separació entre l’Església i l’Estat (és a dir, laïcisme); els càrrecs públics eren sotmesos a elecció popular i es regirien pel principi de revocatòria de mandat; es van deixar d’impartir classes de religió en els col·legis; les fàbriques abandonades van ser ocupades pels treballadors; es van crear guarderies per als fills i filles de les obreres; el preu dels lloguers va ser controlat per la Comuna, i les vídues i orfes de la Guàrdia Nacional van rebre pensions. La Comuna va establir també l’obligació de les esglésies d’acollir les assemblees de veïns i de sumar-se a les tasques socials, la remissió dels lloguers impagats i l’abolició dels interessos dels deutes. Moltes d’aquestes mesures responien a la necessitat de pal·liar la pobresa generalitzada que havia causat la guerra. A més, París es va dividir en sectors anomenats quartiers, localitats amb una certa autonomia que cooperaven amb l’organització central.
El poble va tancar la ciutat de París amb barricades per a protegir la Comuna; no obstant això, la repressió governamental va acabar violentament amb l’esforç anticapitalista, fins a registrar-se un intens combat dins de París que va tenir la seva final el 28 de maig de 1871. La Comuna constituïa un risc per a les cúpules de poder que envoltaven a França, perquè estava en perill el poder de polítics i emperadors a Europa, la qual cosa representa un fet inèdit en el proletariat europeu. És per això que va generar un terror a escala europea: va ser un avís que la classe obrera no només té capacitat en l’àmbit europeu, sinó que és capaç d’organitzar una revolució a qualsevol punt del món.
Va ser precisament la consciència col·lectiva popular la que va construir la Comuna de París, i en això radica que sigui un dels fets històrics més memorables del segle XIX. Va promoure reformes fonamentals per al transcurs de la història, amb les importants mesures que van prendre per a garantir drets fonamentals com l’educació, la sanitat, l’habitatge, la justícia i el treball digne per a totes les persones. A més, l’establiment de la democràcia directa com a forma de govern va marcar la fi definitiva de l’absolutisme polític a França. La Comuna de París va exercir com a inspiració a la Revolució dels Bolxevics a Rússia i també de la Revolució Socialista a la Xina, com a continuació i aprofundiment dels assoliments del moviment insurreccional francès. L’esperit reformista de la Comuna també va propiciar canvis en les formes de Govern d’Europa: així, durant el II Reich a Alemanya, es van establir hores màximes de treball i assegurances socials en cas d’accident i jubilació, garantint a la població alemanya nivells “bàsics” de seguretat social. Aquestes mesures van ser l’inici d’això que avui es coneix com l’Estat de Benestar en diversos països.
Un aspecte molt important de la Comuna és la integració de les dones a la vida política, reivindicant la igualtat de drets mitjançant la participació en clubs polítics, cosa que va obrir les portes al sufragi universal modern. Es va lluitar per la igualtat de drets per les dones en tots els àmbits, creant escoles per les dones, educació femenina i regulant el treball de les embarassades. No es va arribar a equiparar el salari, però es van escurçar les diferències. Quan la Comuna va acabar, moltes dones que van tenir una gran participació van ser dutes a presons que l’estat francès tenia a les illes africanes franceses, quedant estigmatitzades per la burgesia i pels seus prejudicis misògins: aquesta classe social tenia molta por a les dones revolucionàries perquè transgredien el que era el seu rol social típic de l’època, òbviament submís. Una dona molt famosa de la Comuna va ser Louise Michel, la Verge Vermella, una educadora, poeta i escriptora anarquista francesa: va ser la primera a enarborar la bandera negra, que sota el seu impuls es convertirà en un dels símbols de l’anarquisme, i va liderar un batalló femení quan les tropes de Versalles van assaltar París durant la fi de la Comuna.
Com hem vist, la Comuna ens va deixar moltes aportacions per al progrés social. A més, com a curiositat, allí va néixer la lletra de La Internacional, escrita per Eugène Pottier, que també va lluitar en les barricades defensant la Comuna. La dreta sol utilitzar com a argument contra la Comuna el seu suposat fracàs, sense analitzar el context en què es va desenvolupar, quines forces anaven contra ella i el seu progrés, especialment si tenim en compte que el sistema capitalista té a favor seu els mitjans de comunicació, els poders econòmics, l’hegemonia militar… Paga la pena també comentar com la Comuna és un exemple perfecte de com la burgesia és “nacional” i patriòtica fins que la classe treballadora es fa líder de la nació i encapçala una revolució i, per tant, veuen els seus privilegis en perill.
En definitiva, la Comuna de París va suposar tot un desafiament per a l’statu quo de l’època i va demostrar que una altra forma d’organització social i econòmica era possible. El seu enorme impacte cultural arriba als nostres dies i ha de servir d’inspiració per a mantenir un esperit crític i combatiu davant les salvatges injustícies socials que vivim en el nostre dia a dia.
