The Crown. Una sèrie republicana?

Del mateix autor

Juanma Rodríguez

Arran de l’estrena de quarta temporada de la sèrie The Crown, la casa reial britànica va exigir a Netflix, plataforma que l’emet, que avisés, en tots els capítols, que es tractava d’una sèrie de ficció. És a dir, que la sèrie no ha tingut precisament una bona rebuda per part dels membres de la corona britànica. D’això podem extreure la conclusió que The Crown és una sèrie republicana? Parlem-ne. Abans de parlar de la sèrie cal saber que estem parlant d’un país, el Regne Unit, en el que el republicanisme no està gaire ben vist.

Si en la política espanyola els mitjans de comunicació ens recorden dia sí dia també que el republicanisme és minoritari i que ningú vol la República (potser ho diuen tant perquè cada vegada són menys els que defensen la monarquia), al país del fish and chips ser republicà és directament un escàndol. Per posar un exemple. L’any 2015 Jeremy Corbyn, que acabava de ser escollit com a líder del laborisme, no va cantar el Good Save The Queen (l’himne britànic), en una cerimònia de record als militars caiguts. En la notícia publicada a The Guardian el 15 de setembre d’aquell any es recull el bombardeig de crítiques que va rebre el líder laborista. Una d’elles, la volem reproduir:

El parlamentari conservador Andrew Rosindell, qui ha fet campanya per a promoure el patriotisme, va dir que era decebedor que Corbyn hagués optat per no cantar l’himne i es va oferir a ensenyar-li la lletra. Corbyn hauria “d’entendre que el poble britànic secunda de manera aclaparadora la nostra monarquia i la nostra constitució”, va dir.

Si voleu veure totes les crítiques que va rebre, l’article fa un bon recull. Però anem a la sèrie. The Crown es tracta d’una producció britànica i estatunidenca, que narra el regnat d’Isabel II des que es coronada, amb només vint-i-un anys, fins al govern de Margaret Thatcher. No es tracta només d’una sèrie sobre la reina i la seva família (que ho és), sinó que explica els canvis que viu el seu país durant el seu regnat. La veritat és que estem davant d’una molt bona sèrie, que tracta els principals temes de la història actual britànica i, per l’extensió de l’imperi britànic, de tot el món. La descolonització, la Guerra Freda, la crisi del canal de Suez, el declivi d’un imperi i de la seva monarquia, les grans vagues del moviment obrer britànic, i finalment el malson neoliberal de Thatcher i l’auge i caiguda en desgràcia de Diana de Gales.

Durant tota la sèrie, per tant, es pot veure com la reialesa del Regne Unit viu un declivi sense aturador, a la vegada que fa tots els esforços per modernitzar-se. Fins uns límits. The Crown ho mostra de forma explícita. La monarquia pot provar d’actualitzar-se, de baixar alguns esglaons per no pecar de superba, però mai es podrà anivellar al seu poble, i encara menys podrà gestionar els canvis amb agilitat. Les monarquies tenen una naturalesa gairebé inalterable. Són institucions medievals i patrimonials. Són, en definitiva, una empresa familiar que prepara als seus components per ser empleats de la indústria dels matrimonis concertats, que siguin beneficiosos per a la perdurabilitat de la casa. Els sentiments són per als mortals i els pobres. Són, per tant, carn de canó per als seus propis interessos. Una carn de luxe, evidentment. Un cop accepten tenen ús de consciència són preparats per ser monarques, més enllà de les seves aficions, vocacions o desitjos. Evidentment, qualsevol pot pensar “pobre gent, no tenen vida”, o “pobre gent, són esclaus del seu destí”. Un pensa que ja es poden ficar els seus sentiments, les seves aficions i els seus desitjos pel recte si accepten formar part d’una societat mercantil privada (això són les monarquies d’avui) que dirigeix un país sencer, sense respondre a ningú, ni tenir més mèrit que haver guanyat la loteria de provenir de l’espermatozou i l’òvul d’aristòcrates.

Això The Crown no ho fa pensar de forma explícita, evidentment, però si ens mostra quina és la qualitat humana dels integrants d’aquesta empresa familiar, i quina és la humanitat d’una institució com la monarquia. També ens mostra la gran separació que existeix entre governants i governats, i com la família reial viu en un univers paral·lel al del seu poble. Això tampoc ho fa de forma explícita, però si es mira la sèrie amb uns ulls una mica atents es veu. En realitat la sèrie mai fa una crítica oberta a Isabel II o a la monarquia, però tampoc en fa apologia ni propaganda. Mostra les seves llums i les ombres, i depèn de si es veu la sèrie amb més atenció o menys als detalls que la sèrie té més o menys elements de crítica. Per tant, podem dir que The Crown és una sèrie republicana? No, no ho podem afirmar. Almenys de forma oberta la sèrie no es presenta com una sèrie anti-monàrquica, ni planteja la necessitat de la república. Ara bé, tampoc és la sèrie que sa majestat hagués volgut.

Article anteriorL’editorial de desembre
Article següentHeine i nosaltres

Articles relacionats

Darrers articles