Turistes a la nostra pròpia ciutat: lloguers d’onze mesos

  • Antropòleg urbà. Membre de l'Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), del Grup de Treball – Etnografia dels Espais Públics (GTE-EP) i del Grup Cultura Popular i Conflicte, ambdós de l'Institut Català d’Antropologia (ICA), i del Grup de Recerca sobre Exclusió i Controls Socials (GRECS) de la Universitat de Barcelona.

Del mateix autor


Jose Mansilla@antroperplejo
En qüestió de turisme, la COVID19 ho ha canviat tot. Durant 2020, els avions no s’han enlairat, els hotels no s’han obert, els restaurants han funcionat sota mínims, les platges, carrers i places anteriorment massificades de moltes destinacions s’han buidat i gran part de la població que fa només un any va gaudir d’unes merescudes vacances s’ha quedat a casa o ha optat per visitar la família o desplaçar-se a localitzacions properes. Ara ja gairebé no ens recordem de la crida de Merkel a Pedro Sánchez per permetre als turistes alemanys viatjar a la seva segona residència a Mallorca, de la proposta de Govern canari de sufragar de la seva butxaca les PCR dels visitants a les illes o de la gran quantitat d’esdeveniments inicialment posposats i, posteriorment, cancel·lats, com el valencià Festival de les Arts, que en un començament s’havia de celebrar els dies 2 i 3 d’octubre i, finalment, ha estat posposat per 2021.
En resum, un desastre: establiments tancats, treballadors sota ERTOs o directament no contractats i acomiadats, petits i mitjans empresaris desesperats, etc. Res, absolutament res del que ens ha portat la pandèmia mereix una mínima aprovació. Fins als índexs de contaminació atmosfèrica de moltes ciutats que, en un inici, havien baixat de forma dràstica, han tornat a la seva situació habitual. Ja no és possible veure tortugues desovant a les nostres platges ni dofins acompanyant vaixells. Ens hem quedat a mig camí de tot encara que ens alegren d’haver recuperat els nostres antics espais quotidians. 
Ens quedava una esperança, això sí, petita, però esperança al cap i a la fi, al voltant del mercat de l’habitatge. La lògica ens deia que el fre de la demanda ocasionat per la situació al voltant de virus ocasionaria una sacsejada important en els lloguers. La teoria econòmica clàssica ens indica que a igual oferta, una baixada de la demanda ve acompanyada d’un descens en els preus. Si això, al seu torn, es completa amb la inclusió, dins del circuit de lloguer de llarga estada, de gran quantitat de pisos i apartaments que, amb anterioritat, es trobaven destinats al mercat turístic, la baixada hauria de ser encara més gran. Doncs bé, ni tan sols això ha passat.
Segons el portal immobiliari Idealista, el preu del lloguer mitjà per al conjunt de l’Estat ha escalat un 1,3% el tercer trimestre del present any, un 5,7% interanual. Pel que fa a Catalunya, els preus s’han incrementat un 1,9% durant l’últim any, suposant fins a un 7,5% més a la ciutat de Lleida. Les dues úniques capitals que han vist com descendia l’índex de preus han estat Tarragona, amb un 2,4%, i Barcelona amb un 4%. Aquestes quanties, encara que puguin semblar significatives, no permeten situar, de cap manera, els preus a un nivell assumible per la gran majoria dels treballadors i treballadores i els seus sous. Barcelona, de fet, segueix sent la capital de l’Estat amb major preu per m2, fins a 16 euros/mes. Què ha passat, doncs?
Més enllà que la teoria econòmica clàssica no deixa de ser més que una quimera, una simple recerca activa a la mateixa web abans destacada ens podria apartar algunes pistes. Per al cas de la capital catalana, tot i que és veritat que hi ha un cert moviment a la baixa en els anuncis que es mostren, no és menys cert que és fàcil trobar-se amb habitatge que s’ofereix, però només per onze mesos. Això és així perquè la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) permet lloguers curts, menors d’1 any, sempre que aquests estiguin destinats a treball temporal per canvi de ciutat, habitatge per a estudiants, etc., és a dir, sempre que no estiguin dedicats a dedicar-lo a convertir-lo en una llar. D’aquesta manera, els propietaris i propietàries poden defugir la conjuntura actual sense comprometre amb lloguers tradicionals i, d’aquesta manera, guardar-se l’as sota la màniga que, en cas que l’economia general i el turisme es reactivin, tornar-los a introduir en el circuit d’estades curtes, molt més rendibles econòmicament.
La baixada en el preu dels lloguers, per tant, podria respondre a un augment circumstancial de l’oferta, limitat, en gran mesura, per una demanda que sempre hi serà, però també per l’expectativa de gran quantitat de propietaris i propietàries de veure com aquests preus pugen ràpidament després de la finalització dels efectes més destacats de la pandèmia, així com per la tornada d’un turisme basat, en gran mesura, en la mercantilització d’un bé tan essencial com és l’habitatge. Si algun tipus de mesura política no hi posa remei, ens veurem abocats a convertir-nos en turistes a la nostra pròpia ciutat amb lloguers de períodes d’11 mesos.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles