L’editorial del mes: la República Catalana i l’aliança del sobiranisme d’esquerres

Del mateix autor

Després d’unes setmanes de vacances en què els divendres no hi ha hagut edició de La Realitat, vam tornar la setmana passada amb un petit especial sobre la Festa do Avante del Partit Comunista Portuguès, que ha servit per anar fent girar tots els engranatges de la revista i treure’ns la son de les orelles després de les vacances. Avui publiquem la primera edició normal dels divendres i incorporem l’editorial del mes, amb la voluntat que sigui un exercici periòdic de reflexió per part de tot l’equip de persones que impulsem aquest projecte. Les editorials es publicaran el primer divendres de cada mes i intentaran aportar, modestament, una mirada sobre els debats d’actualitat. 
Durant l’estiu, les estructures de poder del Règim del 78 han aprofitat per aprofundir en nous atacs a la democràcia, facilitant la fugida del corrupte rei emèrit Joan Carles de Borbó per una banda, i revocant el tercer grau dels presos polítics, per l’altra. Amb aquesta prèvia estiuenca (en la que cal assenyalar la manca de reacció efectiva per part de qui volia assaltar el cel), comença el curs polític amb la celebració de la Diada Nacional de Catalunya indubtablement marcada per la situació de pandèmia, tant pel que fa a la incertesa a nivell de salut o per l’inici del curs escolar sense els recursos necessaris, com per la crisi econòmica desencadenada per la Covid-19 i la manca de respostes que vagin a l’arrel del problema davant de les necessitats de la classe treballadora i els sectors populars per part dels diferents governs.
Aquest 11 de setembre es veu marcat pel final de cicle polític marcat per l’1-O, en què la falta de lideratges i una estratègia a seguir ha portat a les forces independentistes a la picabaralla interna. La negativa a assumir la fi de cicle per part d’alguns agents concrets està portant a propostes en negatiu, que allunyen l’assoliment de majories republicanes i obren la porta a derives identitàries en sectors minoritaris. La continuïtat del govern de Quim Torra i la persistència en la retòrica de l’èpica en els lideratges de Junts per Catalunya i sectors propers no fan més que reafirmar aquesta situació. La necessitat d’unes eleccions com més aviat millor es fa evident, per ajudar a tancar el cicle i evitar que en l’interregne entre el vell i el nou apareguin monstres.
Ens trobem en un temps de canvi marcat per la crisi econòmica que fa temps que es preveia i que el coronavirus ha desencadenat, fet que és encara més preocupant des de l’òptica espanyola en què l’esquerra es troba al govern empenyent per arrancar petites mesures per afavorir als més necessitats però que a la pràctica pot suposar la participació en la revolució passiva, deixant el carrer sense una oposició d’esquerres que organitzi el descontentament. La crisi econòmica, els recursos necessaris per respondre a la pandèmia i la urgència per salvar el planeta del col·lapse situen idees com la planificació econòmica i posar la vida per davant del mercat com a elements clau. 
Des d’una òptica catalana veiem com només l’aliança del sobiranisme d’esquerres pot desencallar el cul de sac en què es troba la política catalana, tant en l’àmbit de les reivindicacions nacionals, com pel que fa a les polítiques socials i econòmiques. És urgent estendre les reivindicacions nacionals al conjunt de la classe treballadora, situant la idea de República Catalana socialment justa en el centre, capaç de decidir les seves relacions amb els pobles d’Espanya. Posar els aspectes socials i la igualtat com a element bàsic de qualsevol proposta ajudarà, per un costat, a organitzar la classe treballadora per aconseguir conquestes socials i tancar l’escletxa que ha obert la dreta espanyolista entre la nostra gent, i, per l’altre costat, a assolir una majoria guiada per valors republicans capaç de mantenir oberta la crisi del règim. Actualment, és imprescindible seguir treballant en l’amnistia de tots els presos polítics i en posar les bases de l’autodeterminació del poble català. 
El passat dimecres vam veure com el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de regulació dels lloguers, amb el vot en contra de PSC (que governa l’Ajuntament de Barcelona, consistori que ha sigut una de les puntes de llança de les reivindicacions en l’àmbit de l’habitatge, i el govern de l’estat), Ciutadans i PP. Aquesta llei és la mostra de com l’aliança entre ERC, CUP i Comuns i la forta mobilització social ha sigut exitosa, essent capaç de forçar a l’espai postconvergent a votar a favor d’aquest tema per intentar fer equilibris entre la imatge de ruptura processista i la protecció dels interessos que ha sigut garant tradicionalment el centredreta català. Sense cap mena de dubte, la implosió de l’antiga CiU, la lluita pel lideratge que està vivint entre diferents organitzacions i figures i el fet que la regulació dels lloguers sigui un tema central amb un ampli consens a la societat catalana han sigut els elements que han fet cedir a JxCat, però serien temes secundaris sense l’aliança entre els moviments socials i les forces d’esquerres més o menys sobiranistes. 
Mentre a Catalunya veiem que l’única sortida favorable per la classe treballadora és el sobiranisme d’esquerres, que és majoritari i impedeix l’aliança entre la dreta estatal i la nacional, a l’Estat veiem com la demofòbia del PSOE està minant aquesta aliança, desplaçant-se poc a poc cap a Ciutadans per blindar el règim.
En aquest escenari, es realitzarà el seu 2n Congrés de Comunistes de Catalunya els propers 18 i 19 de setembre. Sota el lema “Socialisme o Col·lapse”, el conjunt de la militància debatrà dels temes de què hem parlat més amunt i d’altres elements centrals que impacten a la vida de la classe treballadora, dels que us parlarem a l’edició especial de la setmana vinent. Per anar fent boca, avui us presentem una entrevista a Joan Josep Nuet, al que ha sigut el primer secretari general del Partit des de la seva fundació, que deixa el càrrec la setmana vinent. 

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles