Margarida Abril. De política, cuina, revolució i tendresa.

Del mateix autor


Àngels Martínez Castells

En el número d’aquesta setmana volem recuperar la memòria d’una figura que fou cabdal en el moviment comunista català, Margarida Abril. Tot i tenir un paper clau en l’organització comunista a l’exili i la clandestinitat, el seu nom no és tan conegut com el d’altres fora del Partit o de la lluita per la recuperació de la memòria democràtica. Per això, publiquem aquest capítol del llibre “D’un roig encès. Margarida Abril”, editat per la Fundació Pere Ardiaca l’any 2004.

A vegades l’atzar provoca estranys contrapunts. Encara que ja sabia des de feia anys qui era la Margarita Abril, vaig parlar amb ella, per primera vegada, a l’enterrament d’una altra dona especialment important per a moltes persones de la meva generació: la Giulia Adinolfi. A la cerimònia hi havia molta gent, però cap al final vàrem quedar de costat. I un comentari fet de forma casual va servir d’inici per establir complicitats i una amistat que va anar creixent i creixent…

Dels moments passats al costat de la Margarita Abril recordo especialment l’alegria de viure el plaer quotidià de la cuina ben feta. Les converses sobre la millor recepta per a cuinar el porcell, l’entusiasme compartit per les mil i una maneres de fer el bacallà, el mestratge que la Margarita tenia en el punt del gigot i la barreja de mongeta tendra i mongetes seques amb que l’acompanyava, l’enyor amb que recordava la choucroutte que en Roman i ella es menjaven a una famosa brasserie de Paris, i l’exquisidesa del salmó al forn que va ser el darrer plat que vàrem compartir en una taula ben parada, amb tovalles i tovallons de roba blanca, i un vermut d’aperitiu. La Margartita n’havia fet de cuinar, quan era més jove, un acte ritual d’amor i amistat. Els camarades que arribaven a Paris en temps de clandestinitat rebien a la taula de la Margarita el suport nutrici i d’afecte d’una truita de patates solidària, o d’un meló francès amb vi de Porto per a ocasions més solemnes. I els camarades amb els que compartia l’exili compartien també el gustós resultat de les hores invisibles passades als fogons per aconseguir les petites obres mestres de la cuina casolana. En els darrers temps, i quan la cuina era un dels temes que s’encetava, la Margarita parlava sovint d’un viatge a Portugal i com n’havia menjat de bé en una terra que estimava ja abans per la revolució dels clavells i que la va acabar d’enamorar pel bacallà a la brasa i pel “bacalhau à Braz”, una meravellosa menja d’elaborada alquímia on la ceba estofada, les patates fregides, el bacallà escaldat, ous, nata, julivert i olives negres sorprenen el paladar i no s’esborren mai més de la memòria.

Margarida Abril amb Antonio Gades i Josep Serradell

Amb el pas del temps, cuinar esdevé per a tothom una tasca massa feixuga, però la Margarita va mantenir l’escalfor i l’afecte d’aquesta barreja de gastronomia, amistat i política, compartint una taula prop de la mar, o en un bon restaurant de Mataró, o pujant fins al castell d’Hostalric per acompanyar els paisatges de La Selva i el Vallès Oriental amb l’escalivada semi-freda o un plat de terrissa amb canalons gratinats.

La conversa, com no podia ser d’altra manera, acompanyava tan bé com l’aigua amb gas, el vi rosat o la cervesa. De fet, la Margarita, addicta a l’aigua amb bombolles, trobava l’espurna picant en el comentari ben o mal intencionat, però era impossible estar al seu costat en silenci. En torn de la taula parlàvem de la situació política, compartíem filies i fòbies, i entràvem en petites i reiterades discussions sobre el paper dels intel·lectuals –per als que la Margarita sentia un càlid respecte que jo personalment considero gens fonamentat— en tant que coincidíem a fons i sense gaire polèmica en el necessari paper del partit i com calia enfortir-lo. La Margarita, però, aconseguia convertir-me en oïdora entregada quan explicava la seva joventut de dona treballadora, el respecte i admiració que sentia per l’exemple de lluitador del seu pare, l’esperança amb què en el començament de la seva joventut va viure la República, el desconsol de la guerra i la post-guerra, i la lluita que continuava… Els relats que s’han gravat de manera més forta en la meva memòria són els de la la seva entrevista amb l’Elionor Roosvelt, la seva vital impossibilitat d’acceptar el tracte que als Estats Units es donava al servei –en especial a una criada negra per la que la Margarita va sentir molt d’afecte— i l’arribada del vaixell de refugiats a terres americanes amb en Roman de passatger i ella d’avaladora dels joves comunistes —en una confusió de Serradells de la que en va resultar un company per a tota la vida.

Voldria dedicar un paràgraf a la parella que formaven aquests dos camarades de partit i de taula, de casa i de vida: La Margarita i el Roman s’entenien amb mitges mirades, arribaven a acords sobre grans temes amb petits comentaris, i deixaven que els desacords es desfessin en els silencis de complicitat d’aquesta manera tan sàvia que només s’aprèn després de molts anys de convivència i respecte. Del Roman i la Margarita vaig aprendre coses massa importants com per a no repetir-les ara, quan se’m demana que expliqui records quotidians… Algunes ja les vaig escriure en el pròleg del llibre Salida a la superficie, de Josep Serradell, en el darrer epígraf que no podia portar altre subtítol que el dels seus noms, i voldria destacar en concret aquestes línies:

“Margarita no puede hacer bueno aquel dicho burgués de que detrás de cada gran hombre hay una gran mujer porque, respondiendo a la llamada de la clase y del combate, ella quiso y supo estar siempre a su lado. Román y Margarita compartieron los mismos ideales, las mismas luchas y los mismos peligros desde la juventud. (…) Compartieron las alegrías –pocas—y las muchas desazones de una vida entregada al comunismo. No hay duda que con estos ingredientes se forja una amalgama identificadora que fusiona voluntades y biografías…”

Margarida Abril amb Ángela Grimau

Voldria acabar aquest recordatori amb les paraules que va fer seves la Comissió de la Dona del PCC i que es varen publicar el passat mes de setembre, en l’Avant en què es donava la trista notícia de la mort de la Margarita, perquè els records de les hores que vaig passar amb la Margarita van molt més enllà de l’olor del seu perfum (tan francès, Lou Lou de Cacharel, de flors, orient i vainilla) i la calidesa que sabia transmetre amb el seu somriure. Van fins aquell punt del nostre interior, en un lloc indeterminat entre el cor, el cervell i les entranyes, on es forgen les conviccions i els estils de vida. Segurament són paraules plenes d’emoció que potser no lliguen massa en un escrit en el que també es parla de plats de cuina, però és que ni puc ni vull amagar que el meu record de la Margarita, sortosament, té tota aquesta immensa gamma de registres. Poques persones en el món evoquen la lleugeresa de l’aire respirat a prop de la mar i la profunditat de les conviccions que fan transformar el món. És per això que aquest passat estiu vaig escriure:

“Les revolucions sembla que es fan de sobte, però la veritat és que es teixeixen lentament. La Margarita va dedicar tots els anys de la seva vida, des de la presa de consciència, a la tasca diària de fer i desfer que travessa generacions, pobles i fronteres. Va coincidir amb persones que deixen la seva marca a la història, i la Margarita la va deixar amb elles. Va estar al costat de companyes i companys durant molts anys –en Roman, el més constant, el més estimat—i va tenyir el fil roig d’afecte i de la quotidiana tendresa que ens permet seguir endavant amb la humanitat necessària per un projecte de transformació tan arriscat.

La Margarita era vitalitat generosa que no s’esgotava en si mateixa i enfortia els companys i companyes, era la lluita per un món millor encarnada en dona, era la sàvia intransigència de qui entén la importància del que està en joc, i era l’entossudiment de conviccions a les que un fort instint de classe i la total absència de frivolitat conferien la duresa del diamant i l’escalfor d’un somriure alegre i confiat de benvinguda.

La Margarita és ara ja una part important d’aquest teixit històric de lluites i revolucions, de pedagogia de canvi i memòria per a què les noves generacions s’incorporin a la dignitat del combat. Tots els grans ideals que han mogut el segle XX –però seguiran plens de vigència el XXI—varen comptar amb la seva entrega incondicional: l’antifeixisme, la República, les llibertats, l’emancipació dels treballadors i de la dona, el comunisme…. No és que triés aquesta manera de viure: és que la solidaritat amb els altres éssers humans no li permetia entendre la vida de cap altra manera.

La Margarita viu en nosaltres. No només en la nostra memòria. També i sobretot en el nostre compromís. En la necessària radicalitat i intransigència de construir el socialisme sense concessions innecessàries. El seu mestratge seguirà cap a les noves generacions, teixint i desteixint en un treball coral on els nou vinguts podran comptar amb la riquesa de la seva vida per aprendre i anar consolidant els passos endavant. La Margarita, per com es va fondre i confondre amb les conviccions compartides per un món millor i per l’afecte immens que li tenim, seguirà existint en la nostra lluita comú contra la barbàrie.

No pot ser de cap altra manera. De tot cor, i fins sempre!”

Autoria

Article anteriorFrida Kahlo
Article següentMorillo de Tou, el poble comunista?

Articles relacionats

Darrers articles