Prípiat: la ciutat utòpica del socialisme sóvietic

Del mateix autor


També pots descarrega el número d’aquesta setmana en pdf

Adel Pereira

Al darrer mes, l’anomenada zona d’exclusió de Txernòbil (una àrea de 2.600 Km²) cremava a causa d’un incendi que no parava de replicar nous focus des de principis d’abril. Per aquestes dates la situació era crítica, pel fet que les flames es trobaven molt a prop dels dipòsits de Podesli, on s’han emmagatzemat residus radioactius de tota la zona i de la planta nuclear. Encara que l’incendi, segons fonts oficials, no representava un perill per al nou sarcòfag que cobreix la instal·lació nuclear, sí que podrien haver generat cendres radioactives que el vent portés fins a grans nuclis poblats com Kíev, situada a tan sols un centenar de quilòmetres al sud.

Una de les àrees afectades des del començament d’abril pel macro-incendi és l’emblemàtica Prípiat, aquella ciutat-model soviètica on residien amb les seves famílies els treballadors i treballadores de la central de Txernòbil, catàstrofe de la qual es compleixen ja trenta-quatre anys. Moltes són les imatges a internet que retraten el paisatge postapocalíptic en el qual s’ha convertit aquesta ciutat des de la seva evacuació, 36 hores després d’ocórrer l’accident, el 26 d’abril de 1986. Però tot i el seu fatídic desenllaç aquesta ciutat té molt a dir-nos avui dia, en un moment d’intensa crisi sanitària i climàtica.

Què era o què representava Prípiat en l’imaginari del projecte socialista? Quina era la seva aspiració i la dels seus habitants? Què pretenia mostrar a les generacions de llavors i futures? Bé, sí… Salta a la vista el desastre, abans que no pas l’horitzó utòpic. No obstant això, una de les coses que aquesta experiència ens ensenya no és a renunciar al coneixement científic, òbviament. Per contra, es requerirà una major capacitat d’invenció i creativitat per a la supervivència a què es veu abocat el gènere humà. L’aprenentatge que se’ns mostra aquí, és el repte de perfeccionar la ciència i el desenvolupament tecnològic, no sols en funció de l’humà, sinó també el no-humà, conscients de la condició finita dels recursos del planeta.

Però a més d’aquest, Prípiat conté un altre missatge que és anterior a la tragèdia i que queda trepitjat per ella. Ho trobem concretament en el seu principi fundacional, que es pot ser l’aspecte que hauríem d’intentar no perdre de vista i procurar repetir. Una ciutat nova per a un ésser humà nou, era la seva aspiració.

Prípiat va ser una ciutat creada en 1970, dins dels paràmetres de l’enginyeria civil i arquitectònica del sistema socialista, amb un propòsit específic: la central nuclear Vladimir Ilich Lenin de Txernòbil, que començaria a construir-se dos anys més tard. Una ciutat sense orígens històrics previs, que responia al model de la utopia socialista de “Atomgrad”. Un model urbà ideal, ple d’habitatges socials i fonts inesgotables d’energia no contaminants. És a dir, un model als antípodes de la concepció burgesa de ciutat i societat. Per aquest motiu fou coneguda llavors com la ciutat utòpica, o la ciutat del futur, del projecte socialista. Dissenyada en les demarcacions d’una ideologia que ens volia parlar del comunisme d’una manera integral. I certament ho va fer de forma exemplar en els seus escassos setze anys d’existència.

Una de les idees latents en aquest projecte de ciutat era la mimetització amb l’entorn natural, intentant alterar-lo el menys possible, perquè era una ciutat planejada amb àmplies avingudes, edificis de fins a 16 pisos d’altura, abundant vegetació, adaptant el seu traçat i construcció al relleu del terreny, i no al revés. Una “polis” on créixer i viure en harmonia amb la naturalesa, era una concepció avantguardista sense cap mena de dubte.

Clar que aquesta idea resulta paradoxal, i altament irònica, contrastant-la amb el seu aspecte actual, però no s’ha de perdre de vista que l’energia atòmica, llavors, ja era considerada una font d’energia neta, segura i lliure d’emissions contaminants. És a dir, se’ns plantejava una nova concepció de ciutat en relació amb l’entorn natural, amb una forta base científica. I això representava, tal com es reflecteix en la figura de l’àtom al centre del seu emblemàtic escut d’estil racionalista. La ciència, amb finalitats pacífiques, era objecte de culte a Prípiat. L’eslògan: мирный атом (mirny átom) “àtom pacífic”, era molt popular per aquells temps. Llavors, podríem dir que estàvem davant una societat diferent, poc comuna, que girava al voltant de l’àtom i que respirava benestar per ell.

A causa de la seva estratègica posició geogràfica, en un clima relativament temperat i un sòl molt fèrtil, prop d’una estació de tren, una autopista, i per descomptat el riu, pel qual adquireix el seu nom, la ciutat va començar a desenvolupar-se, convertint-se en una de les zones més agradables per a viure de la Unió Soviètica. Per això, i la seva garantia de plena ocupació i el seu inexistent índex de criminalitat, la població, que al principi era d’uns 10 mil habitants en només setze anys va créixer fins més de 40 000 persones. La mitjana d’edat estava d’entre vint-i-sis i trenta anys, raó per la qual naixien més de mil bebès cada any.

Estava composta per diversos microdistrictes, amb un radial travessant el centre de la ciutat. A la ciutat, els constructors van afegir nombrosos senyals i panells lluminosos, que van ser acompanyats també de decoracions de ceràmica en les façanes dels edificis. La bellesa de la ciutat havia de ser fonamental per als treballadors de la central, i per això es van contractar arquitectes progressistes que poguessin visualitzar-ho en la línia conceptual que El Lissitzky va definir com “l’art de la totalitat”. Una visió que incorpora l’expressió artística als espai de socialització: disseny urbà i arquitectònic, és a dir, l’art com a funció i experiència social i personal.

A finals de 1985, la ciutat disposava d’un centre cultural, una biblioteca, un cinema, un hotel, una escola d’art amb una sala de concerts, institucions mèdiques, escoles de formació professional, una escola tècnica d’enginyeria anomenada Kúibyshevsk, institucions domèstiques, parc d’atraccions, menjadors, cafeteries, botigues i més de deu guarderies (unes quinze en total).

Els llocs més emblemàtics de la ciutat eren l’entrada, el Centre Cultural Energetik, l’edifici d’administració, el cafè Prípiat (que es trobava prop del riu), i en el centre de la ciutat, el bulevard Lenin. Les primeres vies urbanes es van dir avinguda dels Entusiastes i el carrer de l’Amistat dels Pobles. Els constructors es van obstinar enormement als jardins d’infants i les instal·lacions esportives.

Segons els plans mestres del desenvolupament de l’urbs, se suposava que aconseguiria almenys 80 000 habitants, s’esperava que la ciutat atòmica fos una de les més boniques de tota Ucraïna, i una de les propostes de ciutats del futur més atraients, que pogués servir de referent per a les noves generacions de totes les latituds. Com a dada curiosa en aquest sentit, caldria esmentar la posada en marxa d’un projecte similar, a la província de Cienfuegos, Cuba, on es va aixecar a voltants de la badia la Ciutat Nuclear de “Juraguá” el 1982, on encara viuen qui serien els treballadors i treballadores de la central nuclear, d’igual model que la de Txernobil. La central es va deixar de construir en 1992 per falta de finançament i va ser abandonada del tot l’any 2000.

Articles relacionats

Darrers articles