També pots descarrega el número d’aquesta setmana en pdf
Cristina Bedmar Batalla
D’ençà que es va dur a terme la reforma del Vot Exterior, amb la introducció del que es coneix com a prec del vot, hem pogut comprovar, amb les dades a la mà, que la realitat no enganya: el dret associat a la condició de “nacional” en una democràcia, és a dir, el vot, és negat per aproximadament dos milions d’espanyols que, per motius ben diversos, viuen a l’exterior de forma permanent.
L’any 2011, i tenint per objectiu la reducció del frau en el vot exterior, el pacte entre PP i PSOE, que va comptar amb el suport de CiU i PNB, va veure la llum (verda): per tal de poder votar des de l’exterior, les persones residents a l’exterior no veuen el seu dret constitucional reconegut i, per tant, han de realitzar un llarg procés burocràtic per tal de demanar el vot.
Mentre el cens de residents permanents no ha deixat de créixer, la participació des de l’Exterior no ha deixat de caure. Previ a la reforma, a les eleccions generals de l’any 2011, més de 383.000 persones varen votar des de l’exterior, quan existia un cens d’1,2 milions – el que significa que va votar una tercera part del cens aproximadament; a les següents eleccions, les del 20 de desembre de 2015, 73.000 van ser les votants en un cens de gairebé 2 milions de persones (participació per sota del 4%); per últim, malgrat un lleu repunt en la participació en termes absoluts, el 28 d’abril del 2019 varen ser escrutats 116.921 vots d’un cens que s’enfilava fins als gairebé els 2,1 milions d’habitants – per tant, un 5% del cens.
Els problemes associats al procés del vot pregat són molts, però es poden resumir en 5 grans blocs: primer, el seu caràcter anticonstitucional, tal com ja apuntàvem, per necessitar una reafirmació en lloc de ser considerat com a quelcom natural; segon, el fet que els terminis no són adequats, especialment si tenim en compte el volum de paperassa a realitzar, els problemes associats als serveis de correus a la major part de zones del món o el curt espai de temps que hi ha entre la proclamació definitiva de candidatures i el dia de les eleccions, per exemple; tercer, la mala comunicació pública que es fa, des de les instruccions per poder pregar-lo fins a les modificacions en els terminis o espais habilitats per la votació física, entre d’altres; quart, la poca consideració que es té pels votants que són residents temporals a l’exterior (coneguts com a ERTA), i és que, per exemple, les ampliacions de termini només apliquen a les inscrites al CERA (Censo de Españoles Residentes Ausentes); i, per últim, l’absoluta falta de transparència, des del fet que la persona qui emet el vot no pot rastrejar el camí que segueix (i, tal com veurem a continuació, això és molt important), la dificultat d’accés als resultats de participació en els consolats, la falta d’actuació uniforme als consolats pel que fa a processos electorals o el fet que el frau segueix sent possible.
Tal com apuntàvem anteriorment, en l’apartat de problemes del vot exterior associats a la transparència, moviments com la Marea Granate o les associacions de catalanes a l’exterior, vinculades a ANC i Òmnium denuncien a cada contesa electoral el mateix fenomen paranormal: el misteri de les paperetes perdudes.
Si agafem les dades de les eleccions Generals del 28 d’abril, podrem comprovar com, d’un cens de 2.099.449 persones, només 182.545 van voler (o van aconseguir) superar tots els tràmits burocràtics; a partir d’aquí, alea iacta est, i és que fa falta encreuar els dits perquè tota la propaganda electoral t’arribi a casa a temps, no falti cap papereta, document identificador o el mateix sobre, i, també a temps, el teu vot arribi al consolat. La cosa no resulta més senzilla per qui vol votar presencialment, i és que el vot encara pot arribar a ser perdut a la mateixa valisa diplomàtica que porta els vots a la seu de la Junta Electoral a Madrid, o quan ja es troba de camí a la Junta Electoral Provincial de torn. Així, si recuperem les dades del 28-A, veiem el misteri: dels 182.545 vots pregats, només es van enviar als consolats 129.271, dels quals només van arribar a ser escrutats 116.921 vots. No és l’únic cas, però, i és que molt recordat (per mediàtic) va ser el de les ciutadanes catalanes de Roma que, el 27 de setembre del 2015, van descobrir que els seus vots havien desaparegut en només un vol d’avió.
Tots aquests problemes acaben generant desafecció, i és que poca recompensa té l’esforç d’enfrontar-se a la burocràcia si el vot ha d’acabar perdut i no necessàriament al Triangle de les Bermudes. És per això que, en els darrers anys, el consens al voltant de la necessitat de reforma de la llei del vot exterior s’ha anat fent més gran i més plural. Quan ja semblava que PSOE i Unidas Podemos ho tenien tancat, però, la convocatòria del 28A va agafar per sorpresa, i les poques ganes de PP i Ciutadans per aprovar una norma que els seria poc favorable van acabar de fer la feina.
Hi ha moltes propostes sobre la taula. Si donem una ullada al món, veiem que les possibilitats són nombroses, amb alguns punts en comú i algunes particularitats. Parant atenció, però, es poden enumerar algunes característiques que, al cap i a la fi, ajudarien a constituir un molt millor model pel vot exterior, en plena consonància amb les demandes dels moviments socials: la derogació del procés de pregar el vot, introduir la possibilitat del vot delegat (cedir el dret de vot a una persona de confiança que habiti al mateix municipi o província d’últim cens a Espanya per un període de temps limitat), una agilització en els tràmits entre la persona i l’oficina censal que redueixin els terminis i facilitin que la documentació arribi a temps i, per últim, una major implicació de la tecnologia en tot el procés, ja sigui permetent la descàrrega a casa de tot el material electoral necessari com, eventualment, introduint el vot electrònic.
Com tants altres elements que configuren l’Estat espanyol, el procés de vot pregat ha de ser considerat una veritable anormalitat democràtica perquè converteix a ciutadans de nacionalitat espanyola en ciutadans de segona (o tercera) que necessiten implorar a l’Administració perquè reconegui un dret reconegut a la Constitució com és el dret de sufragi actiu i passiu. No pot passar una legislatura més on més de dos milions de persones vegin vulnerats els seus drets de ciutadania.
