Pots descarregar el número d’aquesta setmana en pdf clicant aquí
Avui, immersos en plena crisis del Covid 19, són moltes les veus que clamen una resposta unitària a aquest problema, i molts els que parlen de les virtuts de mantenir una solidaritat entre les diverses capes que conformen la nostra comunitat. No obstant això, en temps d’incertesa, tan sols existeix una única realitat: els antagonismes de classe no han fet sinó aguditzar-se; una constant que es troba present en el nostre dia a dia, ja sigui en l’aplicació d’ERTOs com a l’hora de patir el mateix confinament.
Aquesta oposició entre contraris també es troba patent en els mateixos estats nació. Lluny d’aconseguir un suport de caràcter internacionalista, és freqüent observar múltiples mostres de xovinisme i recriminacions contra altres societats polítiques. El context és percebut com un escenari òptim pel desprestigi del veí. D’aquesta forma, no resulta estrany contemplar l’elogi a les mesures adoptades per determinats països (com “la impecable disposició dels estats del Nord d’Europa”), així com la condemna i desconfiança envers altres, tot depenent de les diverses coalicions establertes. Paradoxalment, un dels estats més qüestionats a nivell geopolític en els últims dies, és també un dels que millor gestió ha realitzat d’aquesta crisi humanitària -amb la respectiva lloança de l’OMS-, ens referim al gegant asiàtic, la Xina.
Fent un breu repàs a les publicacions dels mitjans de premsa predominants a Occident, la paraula que més s’associa a l’executiu dirigit per Xi Jinping és la d’opacitat. Davant les xifres de mortalitat transmeses pel Partit Comunista Xinès, la incredulitat és la resposta freqüent per aquelles persones que continuen mantenint una marcada mentalitat colonialista.
La visió eurocèntrica encara continua molt arrelada, això pot no sorprendre a tots i cadascun de nosaltres, amb tot, el president Donald Trump ha decidit fer un pas cap endavant -tal com ens té acostumats- al concedir la nacionalitat xinesa al virus. Per si tot això fos poc, s’han emprès múltiples demandes contra la República Popular de la Xina, que pretenen fer-la responsable de la pandèmia. Països com Austràlia, França, Regne Unit i els Estats Units, entre altres; han decidit dur a terme un linxament sense miraments al seu adversari econòmic en comú.
La cerca d’un cap de turc per a evadir les negligents condicions socioeconòmiques, no es tracta d’un fenomen nou, sinó que ha sigut una constant infame perpetuada al llarg del temps. Un cas que ens és pròxim, és el de l’anomenada “grip espanyola”, una soca del virus de la grip que es va estendre a escala mundial, partint del primer brot a l’hospital nord-americà de Fort Riley (Kansas), i que va provocar la mort de desenes de milions de persones entre els anys 1918 i 1919. Els símptomes derivats de la malaltia van ser terribles: a la insuficiència respiratòria, se li afegia una hemorràgia als pulmons que causava constants vòmits i sang nasal. Aquests efectes eren silenciats pels governs implicats en la Gran Guerra, els quals, no volien veure perillar els seus interessos imperialistes.
De manera que Espanya, des de la seva posició neutral i amb la menor censura que això comportava, va esdevindre un dels pocs estats en fer-se ressò d’aquest malestar sanitari, fet que implicaria una ferma associació entre el país i aquesta particular mutació de la grip aviària. Certament, molt beneficiosa per aquelles potències que volien amagar la irresponsabilitat d’enviar a milers de persones al front, quan la pandèmia es trobava encara en un estat embrionari.
Com en aquell moment, en l’actualitat, la xenofòbia juga un paper cabdal en els interessos de la gran burgesia. A través de la inclinació per conèixer on es va originar la malaltia -sempre molt difús-, s’emmascara els problemes que ens són més pròxims: si abans era el conflicte bèl·lic que enfrontava a les classes treballadores d’arreu del món; ara es tracta de qui veu en la salut un negoci i no una necessitat primordial, així com qui anteposa el guany a la pèrdua de vides, en especial, les de la nostra gent gran.
Deixant de banda l’afany de dirigents com Trump o Boris Johnson per emular a Charlton Heston en el film “55 dies a Pequín”, la veritat es que la Xina -junt altres com Vietnam- ha demostrat que la victòria contra el Covid 19 és possible, i que en aquesta, la importància de la col·lectivitat és fonamental.
Álvaro Cortés Oliva
