Editorial: la lluita contra la reacció continua

Del mateix autor

El resultat de les eleccions d’aquest 28 d’abril és important perquè representa un cop dur a les pretensions estratègiques de les forces reaccionàries que dominen l’Estat espanyol de consolidar la involució totalitarista en la qual ens trobem immersos. Una majoria popular s’ha mobilitzat per a frenar l’ascens de l’extrema dreta, en defensa dels valors democràtics i en demanda de polítiques progressistes que beneficiïn una majoria treballadora durament castigada pels efectes de les polítiques neoliberals.

Els bons resultats d’ERC-Sobiranistes i el notable ascens de Bildu, forces que impugnen d’arrel les bases del règim del 78, han posat encara més en evidència la diferenciada realitat nacional, social i política d’Euskadi i Catalunya respecte la resta de l’Estat. Una realitat molt pronunciada cap a l’esquerra si es té en consideració l’important suport popular obtingut per En Comú Podem a Catalunya i per Podemos-IU al País Basc. Tanmateix, el retrocés global d’Unidas Podemos a l’Estat, en relació als darrers comicis, hauria de servir de reflexió sobre la possible manca d’encert d’una campanya fonamentada en la defensa d’una lectura progressista de la Constitució.

Amb tot, els resultats al conjunt de l’Estat no suposen un punt d’inflexió ni són símptoma d’un canvi de cicle, ben al contrari, només impliquen l’alentiment de l’agenda reaccionària. El fet que l’ascens de Ciudadanos i VOX no hagi pogut capitalitzar l’enfonsament del Partit Popular és indicatiu que la recomposició de l’ala més dura del règim del 78 no serà tan ràpida i eficient com la dreta desitjaria, però no pot ser interpretat com una derrota del règim, en cap cas.

La victòria del PSOE no representa cap garantia per la classe treballadora ni per al conjunt de pobles ibèrics. El PSOE no ha demostrat que ja no és el mateix partit neoliberal que ha impulsat durant tants anys polítiques antisocials. El PSOE de Pedro Sánchez encara ha de provar que ja no és el mateix partit que ha legitimat durant dècades les estructures clientelistes del règim franquista i la monarquia borbònica. El PSOE, tot sembla indicar-ho, segueix sent el partit vassall dels interessos de l’IBEX, el còmplice de la banca que va impulsar la modificació de l’article 135 de la Constitució per a executar als designis del capitalisme més salvatge, el mateix PSOE que va legitimar la reaccionària aplicació de l’article 155 contra el poble de Catalunya. El PSOE encara ha de demostrar que ja no és el partit del Sí a l’OTAN, dels GAL i dels centenars de casos de corrupció que han marcat la història recent d’Espanya. Avui per avui, el PSOE segueix sent, tan sols, la cara amable d’un règim tirànic.

Res pot fer-nos pensar que les polítiques del partit de Pedro Sánchez hagin de fer un gir substancial cap a l’esquerra a partir d’ara, ni que hagin de repercutir en una solució dialogada a les reivindicacions nacionals de Catalunya i Euskadi. No ens ha d’estranyar que, més enllà d’algunes mesures purament formals, les dinàmiques involucionistes prossegueixin. Els resultats obtinguts li permeten al PSOE governar sense formar una coalició estable amb l’esquerra i sense adquirir compromisos seriosos amb les forces sobiranistes i republicanes que treballen per una ruptura amb el règim. És més que probable que, d’una manera més encoberta que explícita, s’imposi el pacte amb Ciudadanos en el desenvolupament parlamentari i el sotmetiment de les polítiques públiques a les forces especulatives del capital. D’aquesta manera, la configuració d’un govern en minoria del PSOE donarà a la dreta reaccionària el temps necessari per a la urgent reconfiguració de les forces postfranquistes que en aquests comicis aspiraven a imposar la seva estratègia involucionista per la via ràpida.

Hi ha dos elements que en les setmanes vinents ens permetran confirmar aquesta línia continuista. D’una banda, veurem si el PSOE és capaç de donar resposta a la demanda generalitzada de derogar una reforma laboral que segueix atacant amb molta duresa els drets i el benestar de la classe treballadora, contravenint així els interessos de la patronal. De l’altra, veurem si el PSOE és capaç d’obrir la porta a una solució dialogada amb Catalunya que pugui servir també per a Euskadi i que posi punt final a diverses dècades de repressió sostinguda contra els moviments sobiranistes per part de l’Estat.

Davant d’aquesta realitat, la classe treballadora només té un camí: la mobilització. Per això, la celebració d’aquest 1 de Maig de 2019 ha de marcar l’inici d’un nou cicle de mobilitzacions per la conquesta de drets socials i nacionals i en defensa dels drets fonamentals que segueixen amenaçats avui dia per les forces reaccionàries que controlen l’aparell de l’Estat. Un nou cicle de mobilitzacions que ha de servir a les forces rupturistes amb el règim per a l’organització i consolidació d’un veritable front social, democràtic i republicà que aconsegueixi fer trontollar els fonaments de la tirania borbònica i que permeti l’avenç de les forces sobiranistes en benefici dels interessos de la majoria treballadora.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles