És un fet que els successos recents a l’Estat espanyol van posant al descobert la crua realitat d’un greu dèficit democràtic i de vulneració de drets fonamentals. A hores d’ara ja ha quedat sobradament demostrada la pervivència a l’interior de les institucions d’unes forces perillosament reaccionàries, que tenen la capacitat d’instrumentalitzar els poders de l’Estat en el seu benefici, contra els interessos de la majoria treballadora i dels pobles ibèrics.
Ho comprovem amb la persecució política de les idees dissidents que assetja de manera especial l’esfera cultural. Recordem només alguns casos: César Strawberry, Pablo Hasel, Willy Toledo, Valtonyc, Evaristo Páramos, la Insurgencia, els titellaires, les portades d'”el Jueves”, el llibre “Farinha”, la tuitera Cassandra, la cofradía del Santísimo Coño Insumiso… A l’Estat espanyol, ni l’humor està permès si s’ataca algun dels valors reaccionaris i conservadors que van sostenir el règim feixista de Franco durant 40 anys: l’església, els grans propietaris, la monarquia, les forces armades.
La justícia sencera és obertament parcial en el tractament de tots aquells casos que tenen connotacions polítiques. Repetidament hem comprovat com, segons els jutges, la Llibertat d’Expressió sí que empara a l’extrema dreta a calumniar i assetjar l’esquerra, però no a la inversa. La Llei espanyola sembla que empara o beneficia sempre a empresaris explotadors, estafadors de finances, evasors fiscals, capellans pedòfils, traficants de nadons robats, policies que s’excedeixen en l’ús de la violència o agressors sexuals, membres de la noblesa, polítics corruptes, membres de bandes d’extrema dreta… Tanmateix, és molt evident que no beneficia ni empara en la mateixa mesura a sindicalistes, activistes socials, feministes, mediambientals, persones de la cultura d’ideologia progressista, joves que habitin a Alsasu, ni, és clar, independentistes.
El judici polític al “Procés” ha esdevingut la millor mostra d’aquesta perversió de les institucions de l’Estat. Es jutja a persones per actes polítics legítims i per mobilitzacions massives populars completament pacífiques i cíviques. El judici es fonamenta en les confuses i contradictòries acusacions d’una Fiscalia que actua per motivació política o ideològica i d’un partit d’extrema dreta, racista i contrari als principis fonamentals dels drets humans. Els delictes dels quals se’ls acusa són obertament polítics, com la rebel·lió o la desobediència, i s’acompanyen d’una acusació de malversació, de caràcter més tècnic, que es revela al mateix temps tan poc sòlida, com peculiarment comprometedora per a l’Estat.
Si se segueix el judici de prop, cosa que és possible gràcies a la gran cobertura mediàtica d’alguns mitjans, les vergonyes de l’Estat no deixen de comprovar-se en cada sessió. En la seva defensa, totes i cadascuna de les persones encausades han posat de manifest la seva condició de presos polítics i han efectuat discursos coherents per a demostrar que les seves accions polítiques no són constitutives de cap delicte. Els febles testimonis aportats per les acusacions, no només no han aconseguit articular un relat coherent sinó que han posat al descobert la profunda mediocritat dels polítics que governen l’Estat i l’escassa qualitat dels seus principis democràtics. President, ministres, responsables, funcionaris, no saben, no recorden, estan confosos, vacil·len. El biaix de la mateixa cobertura mediàtica és igualment preocupant. A Catalunya el judici està tenint un seguiment força ampli que contrasta amb l’escassa atenció dedicada pels grans mitjans estatals.
Centrem el tema. És un greu error oposar i prioritzar els drets socials o els drets nacionals als drets fonamentals. Aquells qui, des de posicions polítiques autocomplaents, menystenen la gravetat de l’escalada repressiva i diuen que hem de prioritzar els interessos materials de la gent, no s’adonen que sense dret a reunir-nos i a manifestar-nos no podrem avançar ni consolidar conquestes socials per a la majoria treballadora. Aquells qui, des de posicions polítiques maximalistes, diuen que tot s’ha de seguir supeditant a l’objectiu primer de la Independència, no volen veure que, mentre repetim la mateixa estratègia estèril, anem perdent en drets fonamentals i disminueix la nostra capacitat de teixir aliances contra les forces de la reacció.
L’escalada repressiva i reaccionària ha de ser contestada amb la unitat de les forces democràtiques i de progrés. Per a frenar el pas a l’avenç de la dreta, necessitem mobilitzar la majoria treballadora i progressista de tot l’Estat, hem de vertebrar una aliança àmplia entre totes les forces republicanes i rupturistes amb el règim del 78, unint-nos en un gran front, tant federalistes, com sobiranistes, com independentistes. Necessitem una suma republicana, no només per resistir, també per avançar, per recuperar drets i conquerir-ne de nous, per donar resposta a les demandes socials i nacionals dels pobles. Per garantir un sistema democràtic i el respecte inqüestionable dels drets humans.
PA
