Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

L’agenda reaccionària està escrita, podem claudicar-hi o mobilitzar-nos

Del mateix autor

Tot sembla disposat perfectament per a la tempesta perfecta. Anem a unes eleccions generals anticipades en un context de desmobilització de l’esquerra. Els mitjans de comunicació estan completament bolcats en el fenomen de l’extrema dreta. Les enquestes, gens innocents, van preparant el terreny, mostrant-nos l’imparable avenç de les noves forces polítiques que pretenen recollir el llegat neofranquista del decadent PP: C’s i, sobretot, Vox. Mentrestant, tota l’esquerra, concentrada en la complexa tasca de confeccionar les llistes electorals i els programes, es manté inactiva i desmobilitzada en els fronts de lluita, és arrossegada a la divisió i l’enfrontament intern.

Tothom ho veu: la disposició dels elements es presenta com un senyal inequívoc d’un desastre imminent. La dreta aposta obertament per ampliar a tot l’Estat la fórmula de tripartit que li ha donat la victòria a Andalusia. L’esquerra no ha aconseguit, encara, trobar una forma que li permeti cooperar, en lloc de competir. L’element que afavoreix l’avenç unitari i coordinat de la dreta espanyola és, com no podia ser d’una altra manera, la qüestió catalana. Aquesta qüestió és, precisament, la que entorpeix més la capacitat de l’esquerra de teixir aliances.

Tanmateix, sembla que no hi ha prou consciència de la magnitud de la crisi a la qual ens enfrontem. En aquesta campanya electoral, la dreta ja no competeix pel centre amb la socialdemocràcia, competeix amb l’extrema dreta més perillosa. La campanya electoral que s’està posant en marxa, anirà acompanyada per un augment generalitzat de les agressions d’extrema dreta contra persones immigrants, homosexuals, activistes socials, feministes… Ja ho estem veient. Ben aviat, les nostres xarxes socials s’ompliran de missatges d’odi i fake news, molt específics per als nostres perfils, destinats a incrementar la polarització emocional i identitària i diluir el debat d’idees. Arribarem al dia de les eleccions amb grapats de contradiccions i votarem amb l’estómac, sense capacitat de raonar. L’esquerra, decebuda, s’abstindrà i la dreta, eufòrica, guanyarà per golejada.

Tot sembla que estigui perfectament planificat. Fins i tot, s’ha modificat la Llei de Protecció de Dades per a permetre que els partits polítics puguin realitzar perfils ideològics de la ciutadania a les xarxes socials, per a bombardejar-nos amb propaganda especialitzada. L’escàndol de Cambridge Analytica potser no serà res comparat amb el que estem a punt d’experimentar.

El control de l’agenda per part de les forces reaccionàries és manifest, igual que el seu control absolut dels mitjans de comunicació que construeix el relat oficial dels esdeveniments. Oportunament per als interessos reaccionaris, coincideix el cicle electoral amb el judici al procés i la incòmoda qüestió dels presos polítics, que té dos efectes molt clars en el context electoral. D’un costat, uneix a les dretes i divideix les esquerres. De l’altre, uneix l’espanyolisme i divideix el sobiranisme. Seria lògic anticipar que aquests pèssims pronòstics de l’esquerra seran extensibles a tots els altres processos electorals que ens venen a sobre: municipals, catalanes i europees. Així que, a Catalunya, la vella Convergència s’ho sabria manegar per a seguir governant amb una nova forma, moltes alcaldies anirien a la dreta i seguiríem subordinats a la troica que governa la decadent UE.

En resum, res de nou. Estem en crisi i la culpa és, com sempre, del tema català.

No obstant això, podria ser que, com diu aquella vella dita xinesa, tinguéssim la capacitat de fer de la crisi una oportunitat i del problema català una solució. Això pot aconseguir-se, moltes persones ho pensen, a través d’una suma republicana, fent un front comú que aplegui a totes les forces d’esquerra, federalistes, sobiranistes i independentistes. Aquest front s’ha de construir en dues fases. La primera, ara, durant la confecció de candidatures tan unitàries com sigui possible, necessàriament flexibles per a donar resposta a la complexitat del moment, que s’han d’elaborar des de la generositat i la fraternitat, des del respecte a les decisions sobiranes de cada organització i des de l’obertura de mires. La segona, després de les eleccions, amb el compromís de conformar un bloc unitari en el Congrés dels Diputats, amb l’objectiu de desenvolupar polítiques de xoc davant la crisi econòmica i social i de donar una sortida democràtica a la crisi institucional de l’Estat, proporcionant així la via de solució política que la situació de Catalunya sol·licita.

Aquesta unitat és necessària, és la que reclama la majoria treballadora, és la que necessitem per a barrar el pas a l’extrema dreta que amenaça el futur. L’agenda reaccionària està escrita, podem claudicar-hi o mobilitzar-nos.

PA

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles