Malgrat que la posició marxista sobre l’autodeterminació dels pobles sempre ha estat clara, continua sent objecte de múltiples controvèrsies forçades. Sortosament per a nosaltres, Lenin es va encarregar de definir i argumentar àmpliament el suport del marxisme a l’autodeterminació de les nacions. Així que aquells qui, des de la suposada ortodòxia marxista-leninista, s’entesten a negar aquesta evidència, només poden recórrer a falsedats que poc o gens tenen a veure amb el socialisme revolucionari.
Falsedat 1: l’autodeterminació no implica independència o secessió
Sovint s’intenta argumentar que el respecte al dret a l’autodeterminació no ha de comportar necessàriament la independència de totes les nacions i la formació d’estats independents. Així, es ve a dir que els pobles oprimits es poden autodeterminar sense haver de recórrer a la secessió.
Oportunament, Lenin va respondre en el seu temps a aquesta argumentació. A l’assaig “El dret d’autodeterminació de les nacions” (1906), expressava amb nitidesa la debilitat d’aquest plantejament.
“Si volem esbrinar el significat d’autodeterminació de les nacions, sense jugar amb definicions legals, i sense “inventar” definicions abstractes, sinó amb l’examinació de les condicions històriques i econòmiques dels moviments nacionals, hem d’arribar inevitablement a la conclusió que l’autodeterminació de les nacions implica la separació política d’aquestes nacions d’òrgans nacionals aliens, i la formació d’un estat nacional independent”.
Falsedat 2: donar suport a l’autodeterminació equival a donar suport a les burgesies de les nacions oprimides
Un segon argumentari contra l’autodeterminació, es presenta habitualment en forma de crítica a qualsevol aliança amb la burgesia de les nacions oprimides.
Tanmateix, Lenin es va afanyar a assenyalar la contradicció d’aquesta argumentació, ja que obvia el fet que no donar suport a la secessió comporta aliar-se a la pràctica amb la burgesia de la nació opressora, que acostuma a practicar una altra forma de nacionalisme, encara més agressiva i lesiva: l’Imperialisme.
“En donar suport al dret a la secessió, se’ns diu, doneu suport al nacionalisme burgès de les nacions oprimides. Això és el que diu Rosa Luxemburg, i que repeteix l’oportunista Semkovskij, que casualment és l’únic representant de les idees liquidacionistes en aquesta qüestió, en la publicació liquidacionista!
La nostra resposta és aquesta: no, és a la burgesia per la que és important una solució “pragmàtica” a aquesta qüestió. Pels treballadors allò que importa és distingir els principis de dues tendències. En la mesura que la burgesia de la nació oprimida combat l’opressor, sempre, en tot cas, i més fortament que en cap altra, en som favorables, ja que som els enemics més ferms i coherents de l’opressió. Però en la mesura que la burgesia de la nació oprimida defensa el seu propi nacionalisme burgès, hi estem en contra. Lluitem contra els privilegis i la violència de la nació opressora, i de cap forma passem la lluita per privilegis de part de la nació oprimida.
Si, en la nostra agitació política, no proclamem i defensem la consigna del dret a la secessió, caurem a les mans, no tan sols de la burgesia, sinó també dels terratinents feudals i de l’absolutisme de la nació opressora. Kautsky fa temps emprà aquest argument contra Rosa Luxemburg, i l’argument és indiscutible. Quan, en la seva angúnia per no “ajudar” la burgesa nacionalista de Polònia, Rosa Luxemburg refusa el dret a la secessió en el programa dels marxistes de Rússia, ajuda de fet les Centúries Negres grans russes. Ajuda de fet la tolerància oportunistes dels privilegis (pitjors que privilegis!) dels grans russos”.
Falsedat 3: tot nacionalisme és burgès i reaccionari
El tercer tòpic del pseudomarxisme per a negar l’exercici del dret a l’autodeterminació és aquell que diu que tot nacionalisme és burgès i reaccionari. Segons aquest axioma, encara que el dret a l’autodeterminació sigui legítim, el seu exercici suposa inevitablement l’assumpció de postulats nacionalistes i, per tant, també burgesos i reaccionaris.
Ja hem parlat a les pàgines de la realitat* sobre la confusió dels termes nacionalisme i xovinisme i sobre la manipulació que es fa d’aquests conceptes. Però també Lenin va encarregar-se de rebatre aquests plantejaments i va assenyalar que, en les vindicacions de sobirania de la burgesia de tota nació oprimida, hi ha elements de radicalitat democràtica que no són presents en el nacionalisme de la nació opressora.
“Duta per la lluita contra el nacionalisme a Polònia, Rosa Luxemburg ha oblidat el nacionalisme dels grans russos, per bé que aquest nacionalisme siga el més fort en l’actualitat. És un nacionalisme que és més feudal que burgès, i que és el principal obstacle a la democràcia i a la lluita proletària. El nacionalisme burgès de qualsevol nació oprimida té un contingut democràtic general que es dirigeix contra l’opressió, i és en relació a això que li donem un suport incondicional. Alhora el distingim estrictament de la tendència cap a l’exclusivisme nacional; lluitem contra la tendència de la burgesia polonesa a oprimir els hebreus, etc.
Això és poc “pragmàtic” des del punt de vista de la burgesia i dels filisteus, però és l’única política en la qüestió nacional que és pragmàtica, i es base en els principis, i realment els promou, de la democràcia, la llibertat i la unitat proletària.
El reconeixement del dret a la secessió per tot; la consideració de cada demanda concreta de secessió des del punt de vista d’eliminar totes les desigualtats, tots els privilegis i totes les exclusions”.
Falsedat 4: defensar l’autodeterminació és trencar la solidaritat internacionalista amb la classe treballadora de la nació opressora
Un altra falsedat postula que, en qualsevol cas, en defensar el dret de secessió de la nació oprimida, s’està trencant la solidaritat internacionalista amb la classe treballadora de la nació opressora.
Una altra vegada ens trobem davant d’un argument que s’esmicola en donar-li la volta. Per què, pensem-hi: no és la classe treballadora de la nació opressora qui està trencant la solidaritat internacionalista per no recolzar la causa de la classe treballadora de la nació oprimida? Altre cop Lenin, ens proporciona la clau.
“Considerem la posició d’una nació opressora. Pot una nació ésser lliure si oprimeix altres nacions? No pot. Els interessos de la llibertat de la població gran russa requereixen una lluita contra aquesta opressió. La llarga i secular història de repressions dels moviments de les nacions oprimides, i la propaganda sistemàtica a favor d’aquesta repressió que venia de les classes “superiors” ha creat uns obstacles enormes a la causa de l’alliberament del propi poble gran rus, en la forma de prejudicis. (…)
Amb tot, no podem avançar cap a aquest objectiu si no lluitem contra tot nacionalisme, i no sostenim la igualtat de les diverses nacions. Si Ucraïna, per exemple, està destinada a formar un estat independent, això és un afer que el determinaran milers de factor impredictibles. Sense provar de fer “prediccions”, sostenim fermament allò que resta fora de tot dubte: el dret d’Ucraïna de forma aquest estat. Respectem aquest dret; no sostenim els privilegis dels grans russos en relació als ucraïnesos; eduquem les masses en l’esperit del reconeixement d’aquest dret; en l’esperit de refusar els privilegis estatals per cap nació”.
Falsedat 5: l’autodeterminació no és una prioritat per a la classe treballadora
Finalment, hi ha un cinquè argument recurrent, segons el qual, en darrera instància, la qüestió de l’autodeterminació no és una prioritat per a la classe treballadora, sinó que aquesta s’hi veu abocada pels interessos de la burgesia nacionalista.
Però, per a Lenin, això tampoc és així. Ben al contrari, l’autodeterminació, la secessió, era una condició necessària per a la construcció del socialisme. Perquè després de tot, cada nació ha de tenir el seu propi camí al socialisme i aquest no pot venir imposat per forces externes. És més, el suport i l’aliança puntual de la classe treballadora amb les burgesies de les nacions oprimides ha esdevingut una característica comuna de gairebé tots els processos revolucionaris que hi ha hagut a la història, des de 1917 fins als nostres dies.
“En els salts que totes les nacions han donat en el període de revolucions burgeses, els xocs i les lluites al voltant del dret a un estat nacional són possibles i probables. Els proletaris declarem que ens oposem als privilegis grans russos, i això és el que guia tota la nostra propaganda i agitació.
En la seva petició de “pragmatisme” Rosa Luxemburg ha perdut de vista la principal tasca pràctica del proletariat gran rus i del proletariat de les altres nacionalista: el de l’agitació i la propaganda quotidianes contra tots els privilegis estatals i nacionals, i pel dret, el dret igual de totes les nacions, a llur estat nacional. Aquest (en l’actualitat) és la nostra tasca principal en la qüestió nacional, ja que únicament d’aquesta forma defensarem els interessos de la democràcia i l’aliança de tots els proletaris de totes les nacions en una marxa igual”.
Falsedat 6: l’autodeterminació sí, però sempre en el marc de la legalitat
El sisè, i potser el més absurd, dels plantejaments pretesament marxistes que intenten posar en dubte l’exercici del dret a l’autodeterminació és el que exigeix el compliment de la legalitat. Un altre versió del mateix raonament pueril és el que reclama certes garanties externes, com un reconeixement de l’Estat o d’institucions superiors.
La veritat és que, en darrera instància, quan parlem d’autodeterminació, del que hem de parlar és de legitimitat, no de legalitat, i que l’únic reconeixement i l’única legitimitat que necessitem són els d’una nació sobirana, un poble dempeus, amb voluntat de ser.
Per a rebatre aquest darrer punt, podem estalviar-nos la cita de Lenin. N’hi ha prou amb el sentit comú de preguntar-se si els bolxevics respectaren la legalitat el 1917 o si van esperar fins a tenir un suport extern, abans d’assaltar el Palau d’Hivern.
PA
Bibliografia:
V. I. Lenin: “El dret d’autodeterminació de les nacions” (1914)
El text complet a www.marxists.org
