Tot sembla indicar que, a mesura que augmenta l’èxode de persones desesperades que fugen de la fam i la violència de les guerres i busquen refugi en els països europeus, creix la xenofòbia.
La resposta dels governs occidentals és aixecar murs, tanques coronades de filferros amb fulles, camps i centres d’internament anomenats camps de refugiats. I l’oblit més cruel.
Perquè els murs no s’aixequen per on s’evadeixen els impostos de les grans empreses i els milions que els polítics corruptes defrauden de les arques de l’Estat, que tant de mal causen a les nostres economies.
Perquè aquests murs es construeixen allà per on els pobres i desheretats del món intenten creuar a la recerca d’una vida digna. Se’ls culpa, per part de polítics sense escrúpols, de tots els mals que assoten la nostra societat en crisi: l’atur, ja “que vénen a llevar-nos llocs de treball”; la inseguretat, ja “que són delinqüents” …… i amb aquest discurs xenòfob dirigit a gents espantades i mal informades el feixisme treu el cap de nou, si és que alguna se’n va anar de veritat. Perquè amb aquest discurs distreuen la nostra atenció dels veritables culpables, enfrontant a treballadors en situació precària a altres en pitjor situació. I a riu regirat, guany de canalles sense escrúpols.
Perquè teòricament no som racistes. Som solidaris amb els immigrants, quan els tenim lluny, és clar, però en el moment en què aquests passen a formar part del nostre veïnat i pretenen tenir els mateixos drets de reunió i culte i un espai on compartir la seva cultura i religió el conflicte està servit. I que consti que qui això escriu va deixar de creure en Déu, es digui com es digui, des del moment que va tenir ús de raó i mai va veure a tan important Senyor passar per on la gent patia. Però respeto el dret de culte i reunió de tothom.
Perquè el mur més alt i difícil de franquejar, el més és invisible, és el que aixeca la por a “l’altre”, al desconegut, perquè a qui aïlla i empobreix moralment no és a “l’altre”, és a qui es parapeta rere el mur. Témer a “l’altre” finalment ens allunya de nosaltres mateixos, ens impedeix ampliar horitzons i ens acosta a la intolerància.
Perquè és lamentable que es donin casos d’intolerància en barris com els nostres, on la majoria som catalans d’adopció que vam haver de sortir dels nostres llocs d’origen buscant una vida millor i aquí vam ser acollits i juntament amb els catalans d’origen hem construït barri i convivència respectant les nostres respectives cultures i idiomes.
Perquè no hem d’oblidar que en un passat recent milions d’espanyols van haver d’abandonar les seves llars fugint d’una guerra, la repressió i la misèria de la postguerra i que les fotos en blanc i negre d’aquella diàspora espanyola de 1.939 buscant refugi en altres països no es diferencien de les fotos en color de l’actual diàspora dels milions de persones que ara, el 2017, fugen de la guerra, la repressió i la misèria buscant una vida digna.
A la Via Júlia hi ha una escultura de ferro dedicada als nous catalans, es va inaugurar a l’abril de 1986, i en la rampa que dóna accés al centre del passeig, enfront del carrer de Sant Francesc Xavier, a terra, hi ha una placa de ferro que els veïns i les veïnes d’aquest barri haurem trepitjat multitud de vegades sense mirar el que posa i que valdria la pena parar-se a llegir, i reflexionar. Hi diu:
“ALS NOUS CATALANS: FES QUE SIGUIN SEGURS ELS PONTS DEL DIALEG I MIRA DE COMPRENDRE I ESTIMAR LES RAONS I LES PARLES DIVERSES DELS TEUS FILLS”
Salvador Espriu
Juan García
