L’entrada d’Aliança Catalana al Parlament de Catalunya en les eleccions de 2024 ha suposat un autèntic terratrèmol en l’escenari polític català. Per primera vegada des del retorn de la democràcia, un partit d’extrema dreta d’arrel catalanista ha aconseguit representació a la cambra, trencant un consens històric dins del nacionalisme català, tradicionalment refractari a posicions xenòfobes i autoritàries. Amb gairebé 120.000 vots i dos diputats, la candidatura liderada per Sílvia Orriols ha transformat una opció considerada fins fa poc marginal en una amenaça real a l’arquitectura política del país.
Aquest fenomen no pot entendre’s com un simple reflex de l’auge de la dreta radical europea. La singularitat d’Aliança Catalana rau en la seva capacitat d’enllaçar el discurs de la dreta nativista global amb elements propis del catalanisme: la defensa de la llengua, la denúncia del centralisme espanyol i la reclamació d’una identitat nacional amenaçada. El resultat és una fórmula híbrida que subverteix les bases inclusives del projecte nacional català i obre la porta a una mutació reaccionària dins del sobiranisme.
Una emergència política amb arrels profundes
Aliança Catalana no va néixer del no-res. El seu creixement ha estat alimentat per la combinació de diversos factors acumulats en el temps. D’una banda, hi ha el desgast del projecte sobiranista després de la desfeta del 2017. La incapacitat de les principals forces independentistes per aconseguir l’objectiu declarat —la independència— ha generat frustració i desencís en sectors de la seva base social, especialment entre aquells més identitaris o conservadors. Aliança ha sabut capitalitzar aquest desencís amb una proposta més radical, sense ambigüitats, i clarament rupturista amb l’statu quo autonòmic.
D’altra banda, hi ha un malestar difús, però creixent, en alguns territoris del país. Les comarques interiors, en regressió demogràfica i amb menys pes polític i mediàtic, acumulen dècades de greuges percebuts: pèrdua de serveis públics, desindustrialització, manca d’inversions i una sensació de desconnexió respecte als centres de poder metropolitans. Aliança Catalana ha sabut convertir aquest sentiment d’oblit en una identitat política.
El perfil ideològic: una extrema dreta catalanista
Tot i els intents inicials de certa premsa i partits polítics de no etiquetar Aliança com a extrema dreta, l’anàlisi del seu discurs i les seves propostes no deixa espai al dubte. Seguint la classificació de Cas Mudde, es tracta d’un partit clarament nativista, populista i autoritari.
La seva proposta es fonamenta en una idea excloent de la nació catalana: només els catalans autòctons —segons una definició cultural i ètnica restrictiva— serien legítims membres de la comunitat política. Aquest nacionalisme excloent és acompanyat per una denúncia constant de les elits —polítiques, mediàtiques, econòmiques— tant de Catalunya com de fora, que serien còmplices de la “destrucció” de la identitat nacional a través de polítiques multiculturalistes, immigració i globalització.
La retòrica d’Orriols apel·la a un passat idealitzat de Catalunya, que cal recuperar. Aquesta nostàlgia identitària és un tret clàssic del populisme de dretes, que es presenta com a defensor del “poble autèntic” contra unes elits corruptes i unes minories percebudes com a amenaça. L’enemic intern d’Aliança és clar: la immigració, particularment la de religió musulmana, a qui acusa d’alterar el teixit cultural i de posar en risc la seguretat i la cohesió social.
Causes del vot: identitat, frustració i territori
Per comprendre l’atractiu d’Aliança Catalana cal combinar diverses dimensions explicatives. Les teories culturals de l’ascens de la dreta radical, com les de Ronald Inglehart i Pippa Norris, apunten que part de la societat reacciona davant els canvis liberals i progressistes dels darrers anys. El feminisme, els drets LGTBI+, l’ecologisme i la multiculturalitat han erosionat les certeses tradicionals de certs segments socials, que es veuen desplaçats d’un món que senten que ja no els pertany. La immigració és, en aquest marc, el símbol més visible d’aquest canvi.
Aquestes teories encaixen amb el discurs i les motivacions del votant d’Aliança Catalana, que expressa una defensa d’allò que percep com a identitat amenaçada. La llengua catalana, la cultura tradicional, els valors conservadors i l’orde públic esdevenen els pilars d’un projecte polític que busca frenar un suposat procés de descomposició nacional.
Tanmateix, les dades no mostren que el votant mitjà d’Aliança sigui econòmicament exclòs. Els estudis del CIS i altres fonts indiquen que es tracta de persones amb ingressos mitjans, formació mitjana o alta i ocupació estable. Aquest perfil no s’ajusta al del votant típic “perdedor de la globalització”.
Per això cal recórrer a les teories territorials, com les de l’economista Andrés Rodríguez-Pose, que parlen de “llocs que no importen”: territoris afectats per la decadència, la desconnexió institucional i el ressentiment davant un sistema que concentra oportunitats en les àrees metropolitanes. Aliança Catalana ha triomfat en aquest paisatge: Ripollès, Garrotxa, Segarra, Solsonès o l’Urgell són comarques que han perdut població, renda i influència. L’eix transversal —del Pla de Lleida a les comarques interiors de Girona— ha estat el principal calador del seu vot.
En aquestes zones, la percepció d’abandonament es tradueix en una ràbia contra “els de dalt” i contra “els de fora”. El ressentiment social es combina amb el replegament identitari, creant el brou de cultiu perfecte per una força com Aliança.
El catalanisme davant el mirall
El sorgiment d’Aliança Catalana planteja una pregunta incòmoda: és possible una extrema dreta catalanista? Fins fa poc, molts haurien dit que no. El catalanisme havia estat, amb matisos, un projecte progressista, plural, integrador. Però la descomposició del sobiranisme, la frustració davant la manca de resultats, i la percepció de decadència han obert espais que fins ara estaven blindats.
Aliança no representa només una nova força electoral: representa una escissió ideològica dins del catalanisme. El seu èxit ens mostra que part de la societat catalana està disposada a abraçar discursos excloents si aquests prometen seguretat, identitat i reconeixement.
Conclusions: una advertència política
Aliança Catalana, per tant, no és un accident, ni un fenomen efímer. És la manifestació d’un malestar profund que afecta àmbits múltiples: cultural, nacional, econòmic i territorial. És el símptoma d’una Catalunya que se sent oblidada, marginada i traïda. I és també un toc d’alerta sobre com es poden instrumentalitzar aquests malestars per construir un projecte autoritari.
El repte de la política catalana no és només combatre el discurs d’Orriols, sinó entendre’n les causes i oferir respostes efectives. Caldrà repensar el projecte nacional des d’una òptica inclusiva, però també reconèixer les desigualtats territorials i les fractures socials que han fet possible aquesta irrupció.
En definitiva, cal una política útil i valenta, capaç de reconnectar amb la ciutadania i de construir un horitzó compartit. Si no es fa, l’espai d’Aliança Catalana pot créixer. I amb ell, el risc de què el catalanisme es converteixi, en part, en una eina de replegament identitari en lloc de ser un projecte de convivència i llibertat.
