L’antifeixisme, com a concepte, està molt bé, però al feixisme del segle XX no el vam (si em permeteu l’apropiació anacrònica) derrotar només des de l’antagonisme, sinó des de conviccions molt més propositives. És prou sabut que la majoria d’herois i heroïnes antifeixistes (l’antifranquisme inclòs), aquells i aquelles que voluntàriament van arriscar-ho tot, no eren només antifeixistes, eren també alguna cosa més: cristians, nacionalistes (!), liberals (de veritat), anarquistes, socialdemòcrates i, sobretot, sobretot, comunistes. I és que al feixisme no se’l derrota anant a remolc dels seus arguments, mentides i agressions sinó oferint un horitzó, un futur per a nosaltres i els nostres fills i filles, alternatiu, atractiu, entenedor, plausible i basat en la triada clàssica, igualtat, llibertat i fraternitat, o en la seva versió desenvolupada, la Declaració Universal dels Drets Humans.
Els feixismes tenen èxit en societats i conjuntures molt diverses perquè connecten amb un cert sentit comú primari, el de la llei del més fort, les jerarquies “naturals” i la violència com a ciment indispensable de la societat. I aquesta lògica no és tan fàcil de contrarestar només des dels arguments racionals o les apel·lacions ètiques, sinó que cal oposar-hi un sentit comú alternatiu i un programa realitzable. Evidenciar les contradiccions i fal·làcies dels feixismes, defensar-se dels seus atacs i agressions, denunciar la immoralitat dels seus plantejaments o assenyalar-los com a tals, com a feixistes, és necessari però no suficient. Més o menys conscientment, els seus militants, seguidors i votants ja ho saben que els líders de l’extrema dreta, d’Orriols a Trump, són uns malparits, però de forma més o menys oberta i conscient, ja els està bé, perquè són els “seus” malparits. El feixisme, com deia, beu d’una pulsió tant antiga com poderosa. La idea que la vida és una lluita dels uns contra els altres, entre individus i entre col·lectius, i que, en conseqüència, la bondat és més aviat estupidesa.
Els feixismes, en definitiva, no pretenen acabar amb les desigualtats i la violència sinó tot al contrari, normalitzar-les i ordenar-les en una societat jeràrquica i coercitiva. Acabar amb la desigualtat (entre persones, classes, gèneres, “races”, països…) i pretendre una societat basada en els drets per a tothom, la solidaritat i el diàleg seria, des del seu punt de vista, tant inútil com contraproduent. Acceptar, en canvi, la desigualtat i el càstig com a inevitables és justament el què ens portaria a l’ordre i l’estabilitat en benefici de tothom, dels de dalt i dels de baix. És una idea horrible, clar, però no és estranya ni nova. I no és tan fàcil de rebatre si no tens una proposta, potent i practicable, que l’eclipsi.
Dit això, que no haguem d’anar a remolc de les seves iniciatives i amenaces no vol dir que no calgui prendre nota de què diuen i de qui identifiquen com l’enemic, l’inferior o el boc expiatori. Com s’ha dit moltes vegades des de posicions marxistes, una de les funcions dels feixismes és desviar l’atenció de la lluita de classes a través d’una narrativa que assenyali altres culpables del malestar col·lectiu. Ara fa un segle, els enemics del poble segons els feixistes eren els jueus (o, a falta de jueus, els maçons) i els comunistes i les esquerres en general. Per això van ser els primers que van anar a matar, literalment. I ara? A qui assenyala la nova extrema dreta? Per una banda, als estrangers pobres, a les persones percebudes com a immigrants, això està clar. I per altra, de forma menys directa però igualment constant i agressiva, a l’administració pública. Per això el populisme reaccionari ataca el sistema (insuficient però real) de protecció social i redistribució de la riquesa: els impostos en general, l’impost de successions en particular, els funcionaris (que són tots uns mantes…), els càrrecs polítics (allò de la “pagueta”), els governs i els polítics en general, determinats organismes públics o dependents de l’administració (“xiringuitos”, els anomenen), els “buròcrates” de Brussel·les, l’agenda 20/30 i fins i tot l’OMS (Organització Mundial de la Salut) o Nacions Unides!! (el contuberni globalista…)… Si el feixisme de Mussolini, Hitler i Franco era estatalista (que no socialista) i antiliberal aquest, en canvi, és ultraliberal en l’econòmic i il·liberal en allò polític. Només salven dues menes d’empleats públics: militars i policies. Per aquests tot són floretes. Milei ha portat aquest relat al paroxisme, però de forma més radical o menys, totes les extremes dretes li van al darrere. El discurs és tan fals com efectiu: si no arribes a final de mes, si no pots accedir al nivell de consum que et mereixes, no és per culpa del patró, el capitalisme o els multimilionaris, sinó dels immigrants que et prenen la feina i rebaixen l’estatus del teu barri i dels polítics i funcionaris que et roben amb els impostos per repartir-s’ho ells o gastar-ho en ximpleries woke. Segur que us sona tot això.
I si a la xenofòbia de l’extrema dreta hi hem d’oposar igualtat de drets (els deures ja els tenim tots) i llibertat de moviment (dret a emigrar i a immigrar), a la demagògia anti cosa pública hi hem d’oposar la reivindicació del paper fonamental, indispensable i encara insuficient de l’estat en sentit ampli, des de l’ajuntament més petit fins a les institucions europees, així com la dignitat de la política i d’aquells qui s’hi dediquen, i la defensa radical de la fiscalitat com a mètode per corregir desigualtats i injustícies. Alhora, però, caldrà també evitar reproduir els seus mateixos clixés i vocabulari (els “xiringuitos”, la “pagueta”, els “buròcrates”, la “classe” política…) i enfrontar-se a tot allò que malmet la imatge i el funcionament de l’administració pública: els corporativismes funcionarials, els models organitzatius anacrònics, les gestions feixugues i evitables o les opacitats injustificables. La lluita per una administració pública més moderna, àgil i eficaç i per una democràcia més representativa i participativa ha de ser una constant, sempre en positiu però també amb exigència. I si per fer-ho més entenedor i identificable, a aquesta reivindicació de la cosa pública li posem un nom, doncs encara millor. De fet, no cal que ens l’inventem perquè ja en tenim un que combina claredat, contundència i un cert marge d’interpretació: socialisme.
