A Vicens Vives som 239 treballadors i treballadores. El passat 27 d’octubre, la direcció ens va comunicar la intenció d’acomiadar-ne 122 mitjançant un nou expedient de regulació d’ocupació (ERO). Això representa més de la meitat de la plantilla d’una editorial històrica, amb professionals que hi han dedicat bona part de la seva vida laboral.
És el segon ERO que afrontem en menys de tres anys. I, una vegada més, la resposta empresarial davant les dificultats passa per la destrucció de llocs de treball.
Fa anys que a Vicens Vives sentim que el sector editorial està en crisi, que el mercat ha canviat i que les coses ja no són com abans. És evident que el sector educatiu ha experimentat transformacions importants, però les escoles continuen funcionant, els infants continuen estudiant i els materials educatius continuen sent necessaris. La necessitat social no ha desaparegut, encara que hagin canviat les formes de satisfer-la.
Durant dècades, Vicens Vives ha estat una editorial rendible. Si avui la situació és diferent, cal preguntar-se quines decisions empresarials ens han portat fins aquí. Els treballadors no hem decidit les inversions, les estratègies comercials ni les polítiques de gestió, però, en canvi, som nosaltres els qui ara podem acabar perdent la feina.
De Vicens Vives a Sanoma
El passat mes d’abril, la multinacional finlandesa Sanoma va adquirir Vicens Vives com a part de la seva estratègia de creixement al mercat educatiu espanyol. Sis mesos després, ens trobem davant d’un ERO que afecta el 51% de la plantilla.
Avui formem part d’un gran grup empresarial, rebem les seves comunicacions corporatives i estem subjectes al seu codi de conducta. Sanoma no és un actor aliè a les decisions que condicionaran el nostre futur.
Mentrestant, el grup ha comunicat un benefici operatiu ajustat de 190 milions d’euros durant el tercer trimestre de 2026, un 10% més que en el mateix període de l’any anterior.
Davant d’aquestes xifres, és legítim preguntar-se quin projecte té Sanoma per a Vicens Vives. Si l’adquisició havia de servir per reforçar la seva presència al mercat, per què ara es planteja acomiadar més de la meitat de la plantilla? On són les inversions i les alternatives que permetrien recuperar el futur de l’editorial?
Una contradicció que va més enllà de Vicens Vives
El nostre cas no és una excepció. Conflictes semblants es repeteixen en empreses de sectors molt diferents, fins i tot en aquelles que obtenen beneficis, quan la propietat considera que pot incrementar la rendibilitat reduint els costos laborals.
Aquí trobem una de les contradiccions fonamentals del sistema capitalista.
Els treballadors venem la nostra força de treball, aportem els nostres coneixements i fem funcionar les empreses. Som imprescindibles per generar riquesa, però no tenim el control sobre els mitjans de producció ni decidim què es fa amb aquesta riquesa.
Aquest poder es concentra en mans de la propietat del capital, que determina les inversions i les estratègies empresarials. Per al capital, la força de treball representa també un cost que es pot reduir. Per a nosaltres, el salari és el que ens permet viure.
Quan arriben les dificultats, aquesta desigualtat es fa especialment evident. Les decisions es prenen des de la direcció, però les conseqüències poden recaure sobre centenars de persones que no han tingut capacitat per intervenir-hi.
I el problema no es limita a les possibles errades d’uns directius. Fins i tot una empresa ben gestionada pot decidir reduir la plantilla, si això respon als interessos de rendibilitat de la propietat. La qüestió de fons és qui té el poder de decidir sobre el futur de les empreses i qui acaba assumint les conseqüències d’aquestes decisions.
El futur no es defensa individualment
Tot això passa en un context en què els salaris precaris i l’encariment de l’habitatge dificulten cada vegada més les condicions de vida de la classe treballadora. Perdre la feina pot significar no poder pagar el lloguer o la hipoteca, o veure compromès un projecte de vida construït durant anys.
Per això, la nostra situació està relacionada amb les reivindicacions de la vaga general de l’11 de novembre. La defensa de l’ocupació, els salaris i el dret a l’habitatge forma part d’una mateixa lluita per unes condicions de vida dignes.
El 16 de novembre tenim prevista la primera reunió de l’ERO. Caldrà examinar la documentació de l’empresa, discutir les causes que al·lega i exigir alternatives als acomiadaments. Des de la secció sindical de CCOO defensem que Vicens Vives té futur i que, amb inversió i una estratègia adequada, pot tornar a ser una editorial rendible.
Però aquest conflicte no es resoldrà únicament discutint balanços. També és una qüestió de poder, d’interessos contraposats i d’organització de la classe treballadora.
Els drets laborals que avui tenim no han estat concessions gratuïtes del capital. Són el resultat de generacions de treballadors que es van organitzar i van lluitar per aconseguir-los.
No sabem com acabarà aquest ERO, però sabem que no podem resignar-nos a perdre més de la meitat de la plantilla mentre altres continuen decidint sobre el nostre futur.
El que està passant a Vicens Vives no és una excepció del sistema capitalista. És una mostra més de les seves contradiccions. I si alguna cosa ens ha ensenyat la història del moviment obrer és que, si no ens organitzem per defensar els nostres interessos, ningú no ho farà per nosaltres.
