A mitjans de setembre, professors i estudiants d’un institut de Créteil, una ciutat situada al sud-est dels afores de París, es van declarar en vaga i per a reivindicar la necessitat d’afrontar la manca de personal que havien viscut durant mesos, i algunes durant anys. Aquesta manca de personal no es limitava “només” a personal administratiu sinó que també a docent, evidenciat per estudiants que durant el darrer curs només van tenir classe de matemàtiques durant 3 mesos i que a l’inici d’aquest curs encara no tenien professor. D’altres no tenien professor de llengua, i l’escola tampoc disposava del personal administratiu i de suport que li correspons. Aquesta situació, però, es troba estesa a molts instituts de França, especialment a les perifèries de les grans ciutats, on manca personal, aigua corrent, aire condicionat, calefacció, i material escolar.
Davant aquesta vaga aïllada inicial, els sindicats d’estudiants i altres organitzacions van convocar vagues els primers dies d’octubre als instituts d’arreu del país que van comptar amb un gran seguiment, afectant una quarta part dels instituts del país i blocant-ne físicament amb piquets una gran part. El govern francès va respondre amb una cruel repressió dels estudiants, enviant policia antiavalots a “dissoldre” piquets mitjançant càrregues, gasos lacrimògens, detencions arbitràries d’estudiants, infiltracions i “granades de desencerclament”, un dispositiu explosiu que només és utilitzat per la policia francesa i que va mutilar estudiants comportant amputacions d’extremitats i desfiguracions. Malgrat això, els estudiants van continuar amb la vaga i, en el transcurs de setmanes, organitzacions polítiques i sindicats van organitzar protestes arreu de França en solidaritat amb els estudiants d’instituts i exigint al govern francès l’aturada de la violència policial desproporcionada. A més, es van afegir altres reivindicacions sobre el sistema educatiu: la climatització d’aules, la reparació de les instal·lacions dels instituts que s’han malmès per manca de manteniment, l’abolició del Parcoursup (un sistema d’accés a la universitat mitjançant un algoritme amb biaixos classistes i racistes) i la contractació de personal docent i de suport. Aquestes manifestacions massives també van ser reprimides violentament per la policia, portant a xocs amb els manifestants i situacions de violència i aldarulls que van desembocar en el ja cèlebre incendi de l’Ajuntament de Llemotges.
Els mitjans de comunicació majoritaris, doncs, han fet ressò dels aldarulls als carrers, posant un gran èmfasi en el seu caràcter violent, i han mostrat, gairebé en bucle, les imatges de petits comerços arrasats pels manifestants. És evident que el sensacionalisme periodístic no ha estat l’única raó del tracte que s’ha fet d’aquests fets, sinó que també s’ha utilitzat la violència dels manifestants per a amagar i deslegitimar les seves reivindicacions polítiques, donant peu a la propagació de discurs d’odi per part de l’extrema dreta que mira de titllar els manifestants de “no francesos” amb intencions clarament racistes. Hem vist clarament com l’statu quo liberal, de centredreta, i l’extrema dreta ajunten forces per a situar el marc discursiu de les protestes al voltant de l’ús de la violència per part dels manifestants, ignorant la violència dels cossos de repressió estatals contra menors d’edat que s’ha donat durant les setmanes anteriors. És possible trobar un paral·lelisme entre la representació mediàtica sensacionalista amb intencions racistes dels mitjans de comunicació i d’extrema dreta a França per deslegitimar un moviment amb reivindicacions polítiques totalment legítimes i la retòrica de mitjans de comunicació i de l’extrema dreta a les xarxes socials davant els aldarulls del 24 d’octubre a la Plaça de Catalunya de Barcelona, sense reivindicacions polítiques ni convocatòria per part de cap organització concreta (més enllà de posts a comptes de TikTok creats amb pocs dies o setmanes d’antelació). En ambdues situacions, s’utilitza la violència dels aldarulls per a criminalitzar el jovent de classe treballadora, especialment el jovent migrant (o racialitzat, encara que no sigui migrant).
Amb una visió més global, veiem que en aquest darrer mes hi ha hagut protestes i mobilitzacions massives a un gran nombre de països: França, Espanya, Portugal, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Índia, Argentina, Xile… A què respons aquesta onada d’agitació que sacseja Europa i molts altres països? Tot i que a cada lloc existeixen unes condicions concretes que mobilitzen a un sector de la població per una causa concreta, el dret a l’habitatge a Espanya, Portugal i Itàlia, la precarització de l’educació pública a França i Grècia, el servei militar obligatori a Alemanya, la manipulació d’òrgans electorals a l’Índia, o les polítiques neoliberals dels governs de l’Argentina i Xile, també és evident que ens trobem en un període de mobilització popular, causada per l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida que, si bé és una tendència dins el capitalisme, es veu agreujat pel neoliberalisme dels partits sistèmics (centreesquerra i dreta). Aquestes mobilitzacions representen una intensificació, inconscient inicialment, del conflicte de classe, ja que canalitzen el malestar de la població en forma de reivindicacions i demandes contra els governs que defensen els interessos de la burgesia i dels rendistes.
En aquest context, s’han convocat vagues generals en diversos països (incloent-hi França) i alguns governs ja han anunciat concessions a les demandes populars. Per tant, per a defensar els interessos de la classe treballadora és del tot necessari no entendre aquesta situació de manera reformista, atorgant una importància exagerada a cadascun dels fets aïllats que mobilitzen a la població, sinó aprofitar aquesta agudització temporal del conflicte de classe per a construir consciència de classe i organització que sigui independent d’una mobilització concreta. A Catalunya, la vaga general de l’11N serà la prova per a demostrar que som a l’alçada d’aquesta oportunitat històrica i que la classe treballadora ens podem organitzar per aturar el país. Tot i que aquesta vaga serà puntual i no pretén tombar el sistema capitalista, sí que ha de servir per a formar sindicats i treballadors en la convocatòria i preparació d’una vaga, de la mateixa manera que la violenta repressió viscuda durant els piquets als instituts ha radicalitzat nombrosos joves a França contra el sistema capitalista. Per a passar de la mobilització “espontània” puntual a l’organització permanent de la classe treballadora, cal que participem a les accions de mobilització popular per a impulsar-les i amb el clar objectiu de construir consciència de classe, evitant caure en la desmobilització causada per les concessions del sistema. Només si reforcem avui la capacitat organitzativa de la classe treballadora, podrem aprofitar una oportunitat per amenaçar el capitalisme demà.
