Presentació de la selecció
Després de la derrota general de la revolució de 1848 a Europa, Marx, va haver d’exiliar-se a Londres. La seva situació econòmica era molt dolenta. Per a mantenir la seva família va haver de dedicar-se al periodisme. Entre 1852 i 1862 col·laborà amb el diari progressista nord-americà New York Daily Tribune (NYDT). Hi va arribar a publicar 350 articles.
No era la primera vegada que es dedicava al periodisme. Recordem els seus articles a la Rheinische Zeitung (Gaseta Renana, Colònia, gener de 1842 – març de 1843), Deutsch-französische Jahrbücher (Annals francoalemanys, París, febrer de 1844), Vorwärts! (Avant!, París 1944) i a la Neue Rheinische Zeitung (Nova Gaseta Renana, Colònia 1948-49). Els articles de la dècada dels anys quaranta no eren simplement periodístics. El jove Marx anterior a la revolució derrotada, anava construint el seu aparell conceptual. En la dècada dels cinquanta va seguir la mateixa metodologia: examen de la realitat concreta i construcció dels conceptes claus del que havia de ser la seva concepció del món.
Durant molts anys, els articles periodístics que va escriure al NYDT van ser llegits amb poca atenció, sovint confosos amb treballs simplement crematístics, de supervivència. A principis dels anys setanta del segle passat es va publicar a Moscou una selecció d’aquests articles referents a la qüestió del colonialisme. L’amable lector trobarà a la bibliografia la referència a dues traduccions al castellà que pot descarregar de la xarxa.
Però els articles de la dècada dels anys 50 no es limitaran al colonialisme, també abraçaran altres temes importants: les revoltes i revolucions d’aquells anys, l’economia capitalista en general i la crisi de 1857, així com la vida política i social d’Anglaterra, amb una subtil anàlisi de la composició social de les diverses classes i de la seva evolució. Durant aquests anys: “Marx treballarà també per a altres diaris, com el cartista People’s Paper [Periòdic del Poble] a Anglaterra, dirigit per Ernest Jones, la Neue Oder Zeitung [Nova Gaseta de l’Oder], de la regió de l’Oder, o Die Presse [La Premsa] de Viena” (Espinoza, 2022).
Si llegeixes aquesta selecció d’articles podràs comprovar que, més enllà dels fets narrats, Marx pretén analitzar el rerefons dels fets que s’anaven succeint, les seves dinàmiques, els seus determinants socioeconòmics i culturals i la direcció de marxa dels esdeveniments. Els articles estan documentats amb els informes més seriosos dels que es podia disposar a la capital de l’imperi britànic. A través de l’anàlisi concreta dels temes examinats, Marx depura i perfecciona el seu mètode de recerca i els seus conceptes.
Tota la informació recollida en aquest treball minuciós també l’ajudarà en els seus estudis, a avançar en el seu treball de crítica de l’economia política. Paral·lelament als articles, durant els anys 1857 i 1858 escriu els manuscrits dels Elements fonamentals per a la crítica de l’economia política (Grundrisse). L’any següent publicarà: Una contribució a la crítica de l’economia política, que serà una mena d’esborrany de la seva obra cabdal: El Capital (1867-1883). La interrelació entre el treball periodístic i la recerca li semblarà evident a qualsevol lector. Com diu Mario Sepúlveda:
“… el filòsof assolirà una perspectiva d’anàlisi mundial, que li permetrà –tant en els seus articles com en la teoria– entendre el capitalisme com un sistema global, travessat per processos de producció i reproducció que vinculaven els països hegemònics amb les nacions perifèriques i les colònies. Ara el pensador comunista podria relacionar esdeveniments dispars de tot signe (polític, revolucionari, jurídic, diplomàtic, etc.) amb els fonaments econòmics del mode de producció capitalista. El món quedava així lligat a una sola dinàmica: la del treball assalariat i el capital” (Mario Sepúlveda, 1, 13).
El mateix Sepúlveda ha afirmat que Marx, en aquests articles:
“… considera el fenomen del colonialisme de manera integral, mostrant les condicions econòmiques de l’explotació colonial i les característiques culturals dels pobles colonitzats. És cert que les colònies apareixen sota la mirada d’un pensador occidental, i que, en cert sentit, aquesta no està exempta del que Edward Said denominaria «orientalisme», aquesta xarxa de prejudicis i tòpics exòtics construïts pels diferents discursos occidentals –epistèmics, literaris, racionals, religiosos– derivats de la presència colonial europea a Àsia. Però Marx, un dissident de la seva pròpia tradició, anirà més lluny de l’exotisme cultural occidental, i tractarà d’atendre, més aviat, els conflictes i formes de resistència al capital dels pobles colonitzats, a les seves lluites -en definitiva- per l’emancipació del domini occidental. Les guerres de l’opi a la Xina i les successives rebel·lions del poble indi seran els esdeveniments als quals dedicarà més atenció en aquesta època, oferint una imatge crua i brutal de la colonització anglesa. (Mario Sepúlveda, 1, 22).
L’acusació d’Edward Said a Marx de caure en el que anomena orientalisme va ser magistralment rebatuda per Kevin Anderson.
Espero que la lectura dels textos ajudarà el lector a conèixer un aspecte de l’obra de Marx no gaire conegut popularment i sovint tergiversat per les modes postmodernes que cerquen desvincular l’obra marxiana dels problemes actuals de la lluita contra el colonialisme i el neocolonialisme.
Hem fet una selecció breu dels textos concernits que hem dividit en dues parts. La primera són dos articles de 1853, amb un antecedent de 1848, un fragment del Manifest Comunista. La concepció de fons serà una visió sobre el desenvolupament social que hauria de portar a una evolució de les societats orientals en el mateix sentit que ho havia fet l’Anglaterra capitalista. Malgrat tot, els articles de 1853 són els primers articles en què Marx s’enfronta amb el tema de la comunitat primitiva. S’inicia així un llarg i profund treball de recerca sobre la comunitat primitiva i sobre el seu rol a la història. (Shanin, 1983; Marx, 202, i Musto, 2023). Com avui ja sabem, el darrer Marx no pensava igual que en aquests articles de 1853. Però la muntanya més alta es comença a pujar amb els primers passos. I aquests articles són els primers passos de la dura ascensió teòrica del nostre autor.
La segona part serà publicada en l’edició de Realitat del pròxim 28 de març. Podrem llegir els articles de 1857 en els que Marx ja ha investigat molt més i en els que la dinàmica històrica i la lluita de classes juguen un rol molt destacat.
Els articles han estat traduïts al català a partir de la seva versió castellana. És el primer cop que es publiquen en català, en espera que algun editor publiqui una millor traducció a partir de l’idioma en què varen ser escrits: l’anglès. Per raons d’espai, publiquem els articles sense cap classe d’aparell crític. El lector interessat podrà trobar-lo consultant les antologies mencionades.
Text 1
Fragment del Manifest Comunista de 1848
Burgesos i proletaris
El descobriment d’Amèrica i la navegació al voltant d’Àfrica crearen un nou terreny a la burgesia naixent. El mercat de les Índies orientals i de la Xina, la colonització d’Amèrica, l’intercanvi amb les colònies, la multiplicació dels mitjans de canvi i de les mercaderies en general donaren un impuls no vist mai fins llavors al comerç, a la navegació, a la indústria, i, amb això, un desenvolupament ràpid a l’element revolucionari dins la societat feudal en descomposició.
L’organització feudal i gremial del treball, que havia existit fins llavors a la indústria, va deixar de ser suficient per a les necessitats creixents amb els nous mercats. La manufactura la va suplantar. Els mestres artesans foren desplaçats per la classe mitjana industrial. La divisió del treball entre els diversos gremis desaparegué davant la divisió del treball en els mateixos tallers.
Però els mercats creixien sense parar, les necessitats augmentaven sense parar, i la manufactura ja no era suficient tampoc. I heus aquí que el vapor i la maquinària van revolucionar la producció industrial. Al lloc de la manufactura aparegué la gran indústria moderna, al lloc de la classe mitjana industrial aparegueren els industrials milionaris, els caps d’autèntics exèrcits industrials, els burgesos moderns.
La gran indústria ha creat el mercat mundial que el descobriment d’Amèrica havia preparat. El mercat mundial ha donat un impuls immens al comerç, a la navegació, a les
comunicacions per terra. I aquest impuls, de retop, ha influït en l’expansió de la indústria i en la mateixa mesura que s’estenien la indústria, el comerç, la navegació i els ferrocarrils es desenvolupava també la burgesia, que acreixia el seu capital i arraconava totes les classes conservades de l’edat mitjana.
Veiem, doncs, com la mateixa burgesia moderna és el producte d’un llarg procés evolutiu, d’una llarga cadena de capgiraments en les formes de producció i de tràfic.
Cada una d’aquestes etapes del desenvolupament de la burgesia anà acompanyada del progrés polític corresponent. Estament oprimit sota el domini dels senyors, associació comunal armada i autònoma, aquí república municipal independent, allí tercer braç, tributari de la monarquia, més endavant, al temps de la manufactura, contrapès a la noblesa en la monarquia limitada o en l’absoluta, base principal de les grans monarquies
en general, conquerí finalment el poder polític exclusiu en l’estat representatiu modern des de l’establiment de la gran indústria i del mercat mundial. El poder estatal modern no és més que un comitè que administra els afers col·lectius de tota la classe burgesa.
La burgesia ha desenrotllat una funció altament revolucionària en la història.
La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot bigarrament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l’interès nu i el pagament al comptat sense entranyes. Ha ofegat les santes esgarrifances de l’exaltació religiosa, de l’entusiasme cavalleresc, de la malenconia petit-burgesa en les aigües glaçades del càlcul egoista. Ha diluït la dignitat personal en el valor de canvi i al lloc de les innombrables llibertats guanyades a pols i garantides documentalment ha posat l’única llibertat de comerç, sense escrúpols. En un mot, al lloc de l’explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques ha posat l’explotació oberta, desvergonyida, directa, àrida. La burgesia ha arrencat l’aurèola a totes les activitats que abans d’ella havien estat considerades amb un temor religiós i dignes de veneració. Ha convertit el metge, el jurista, el capellà, el poeta, l’home de ciència en els seus treballadors a sou.
La burgesia ha arrencat el vel del sentimentalisme commovedor a les relacions familiars i les ha reduïdes a simples relacions monetàries. La burgesia ha posat al descobert fins a quin punt la manifestació brutal de la força, que els reaccionaris admiren tant en l’edat mitjana, trobava el seu completament més adequat en la ganduleria més indolent. Ha estat ella la primera a mostrar allò de què és capaç l’activitat humana. Ha acomplert meravelles ben diferents de les piràmides d’Egipte, dels aqüeductes romans i les catedrals gòtiques, ha portat a terme expedicions ben diferents de les invasions dels bàrbars i les croades.
La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions socials. Ben al contrari, la conservació intacta de les velles formes de producció havia estat la primera condició d’existència de totes les classes industrials precedents. La transformació constant de la producció, la ininterrompuda commoció de totes les condicions socials, la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l’època burgesa de totes les altres. Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l’edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l’estabilitat socials s’evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques.
La necessitat d’una venda sempre més àmplia per als seus productes escampa la burgesia per tot el món. Ha de fer-se un niu arreu, arreu ha d’arrelar, arreu ha d’estrènyer relacions.
La burgesia, amb l’explotació del mercat mundial, ha fet esdevenir cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional. Les antiquíssimes indústries nacionals han estat anorreades i ho seran cada dia més. Són arraconades per noves indústries, la introducció de les quals representa una qüestió de vida o mort per a totes les nacions industrialitzades, i per indústries que ja no elaboren més matèries primeres autòctones, sinó matèries primeres pertanyents als països més remots; els productes d’aquestes indústries no seran consumits tan solament al propi país, sinó simultàniament a tots els continents del món. Al lloc de les velles necessitats, satisfetes amb productes de cada país, en sorgeixen de noves que, per a la seva satisfacció, exigeixen els productes dels països i els climes més allunyats. Al lloc dels antics aïllament i autosuficiència locals i nacionals sorgeix un tràfic universal, una dependència universal de totes les nacions entre elles. I com en la producció material, així també en l’espiritual. Els productes intel·lectuals de les nacions singulars esdevenen un patrimoni comú. La unilateralitat i la limitació es fan cada dia més impossibles, i de les moltes literatures nacionals i locals es forma una literatura universal.
La burgesia, amb la millora ràpida de tots els instruments de producció, amb un perfeccionament infinit de les comunicacions, també arrossega totes les nacions, les bàrbares incloses, cap a la civilització. Els preus econòmics de les seves mercaderies són l’artilleria pesant amb què enderroca totes les muralles xineses, amb què obliga a capitular l’odi més entossudit dels bàrbars a tot l’estranger. Obliga totes les nacions a adoptar les formes de producció burgeses, si no volen arruïnar-se; les obliga a introduir en el seu si l’anomenada civilització, és a dir, les obliga a fer-se burgeses. En un mot, crea un món a imatge i semblança seva.
(Traducció: Jordi Moners)
Text 2
La dominació britànica a l’Índia
Escrit el 10 de juny i publicat el 25 de juny de 1853, al New York Daily Tribune.
Les comunicacions telegràfiques de Viena diuen que estan segurs de la solució pacífica dels problemes turc, sard i suís.
Ahir a la tarda van prosseguir els debats sobre l’Índia, que es van distingir per la seva habitual mediocritat. El senyor Bleckett va acusar Sir Charles Wood i a Sir D. Hogg de què els seus discursos ostenten un segell de fals optimisme. Nombrosos advocats van censurar amb tots els mitjans al seu abast l’autor d’aquesta acusació, i l’ubic senyor Hume, en fer el resum, va exhortar els ministres que retiressin el projecte de llei. La continuació dels debats va ser postergada.
L’Hindustan és una Itàlia de proporcions asiàtiques, amb l’Himàlaia per Alps, les valls de Bengala pels de Llombardia, la serralada del Decà pels Apenins i l’illa de Ceilan per la de Sicília. La mateixa riquesa i diversitat de productes del sòl i l’igual desmembrament en la seva estructura política. I així com Itàlia va ser condensada, per l’espasa del conqueridor, en diverses masses nacionals, a l’Hindustan veiem també que quan no es troba oprimit pels mahometans, els mogols o els britànics, es divideix en tants estats independents i antagònics com ciutats o fins i tot pobles compta. No obstant això, des del punt de vista social, l’Hindustan no és la Itàlia, sinó la Irlanda de l’Orient. I aquesta estranya combinació d’Itàlia i Irlanda, del món de la voluptuositat i del dolor, s’anticipava ja en les antigues tradicions de la religió de l’Hindustan. Aquesta és alhora una religió d’una exuberància sensualista i d’un ascetisme mortificador de la carn, una religió de Lingam i de Juggernaut, la religió del monjo i de la baiadera.
No comparteixo l’opinió dels que creuen en l’existència d’una edat d’or a l’Hindustan, tot i que per confirmar el meu punt de vista no em remetré, com ho fa Sir Charles Wood, al període de la dominació de Kuli-Kan. Però prenguem, per exemple, els temps d’Aurungzeb; o l’època en què van aparèixer els mogols al nord i els portuguesos al sud; o el període de la invasió musulmana i de l’Heptarquia al sud de l’Índia; o, si es vol retornar a una antiguitat més remota, tornem la cronologia mitològica dels bramans, que remunta l’origen de les calamitats de l’Índia a una època molt més antiga que l’origen cristià del món.
No hi ha dubte, però, que la misèria ocasionada en l’Hindustan per la dominació britànica ha estat de naturalesa molt diferent i infinitament superior a totes les calamitats experimentades fins aleshores pel país. No s’al·ludeix aquí al despotisme europeu conreat sobre el terreny del despotisme asiàtic per la Companyia de l’Índia Oriental, combinació molt més monstruosa que qualsevol d’aquests monstres sagrats que ens infonen paor al temple de Salsetab. Aquest no és un tret distintiu del domini colonial anglès, sinó simplement una imitació del sistema holandès, fins al punt que per caracteritzar la tasca de la Companyia de l’Índia oriental n’hi ha prou de repetir literalment el dit per Sir Stanford Raffles, governador anglès de Java, sobre l’antiga Companyia Holandesa de les Índies Orientals:
“La Companyia holandesa, moguda exclusivament per un esperit de lucre i menys considerada amb els seus súbdits que un plantador de l’Índia occidental amb la turba d’esclaus que treballava en les seves possessions -doncs aquest havia pagat els seus diners pels homes adquirits en propietat, mentre que aquella no havia pagat res-, va utilitzar tot l’aparell de despotisme existent per esprémer-lo a la població fins a l’últim cèntim en contribucions i obligar-la a treballar fins al seu total esgotament. I així va agreujar el mal ocasionat al país per un govern capritxós i semibàrbar, utilitzant-lo amb tot l’enginy pràctic dels polítics i tot l’egoisme monopolista dels mercaders.”
Guerres civils, invasions, revolucions, conquestes. Anys de fam: per extraordinàriament complexes, ràpides i destructores que van poder semblar totes aquestes calamitats successives, el seu efecte sobre l’Hindustan no va passar de ser superficial. Anglaterra, en canvi, va destrossar tot l’entramat de la societat índia, sense haver manifestat fins ara el menor intent de reconstitució. Aquesta pèrdua del seu vell món, sense conquerir-ne un de nou, imprimeix un segell de particular abatiment en la misèria de l’indi i desvincula l’Hindustan governat pels britànics de totes les seves velles tradicions i de tota la seva història passada
Des de temps immemorials, a Àsia no existien, per regla general, més que tres branques de l’administració: la de les finances, o del pillatge interior; la de la guerra, o del pillatge exterior, i, finalment, la de les obres públiques. El clima i les condicions del sòl, particularment en els vastos espais desèrtics que s’estenen des del Sabara a través d’Aràbia, Pèrsia, l’Índia i Tartària, fins a les regions més elevades de l’altiplà asiàtic, van convertir el sistema d’irrigació artificial per mitjà de canals i altres obres de reg a la base de l’agricultura oriental. Igual que a Egipte i a l’Índia, les inundacions són utilitzades per fertilitzar el sòl a la Mesopotàmia, Pèrsia i altres llocs; l’alt nivell de les aigües serveix per omplir els canals de reg. Aquesta necessitat elemental d’un ús econòmic i comú de l’aigua, va fer que a Occident els empresaris privats s’agrupessin en associacions voluntàries, com va ocórrer a Flandes i a Itàlia; a Orient, el baix nivell de la civilització i l’extensió dels territoris van impedir que sorgissin associacions voluntàries i van imposar la intervenció del poder centralitzador del govern. D’aquí que tots els governs asiàtics haguessin d’exercir aquesta funció econòmica: l’organització de les obres públiques. Aquesta fertilització artificial del sòl, funció d’un govern central, i en decadència cada vegada que aquest descuida les obres de reg i drenatge, explica el fet, d’una altra manera inexplicable, que trobem ara territoris sencers estèrils i desèrtics que abans havien estat excel·lentment cultivats, com Palmira, Petra, les ruïnes que es troben al Iemen i a grans regions d’Egipte, de Pèrsia i de l’Hindustan. Així s’explica també el que una sola guerra devastadora fos capaç de despoblar un país durant segles sencers i destruir tota la seva civilització.
Doncs bé, els britànics van heretar dels seus predecessors el ram de les finances i el de la guerra, però van descuidar per complet el de les obres públiques. D’aquí la decadència d’una agricultura que era incapaç de seguir el principi anglès de la lliure competència, del principi del laissez faire, laissez aller. Tanmateix, estem acostumats a veure que als estats asiàtics l’agricultura decau sota un govern i en ressorgeix sota un altre qualsevol. Aquí la collita depèn tant d’un bon govern com a Europa del bon temps. Per això, per greus que hagin estat les conseqüències de l’opressió i de l’abandonament de l’agricultura, no podem considerar que aquest hagi estat el cop de gràcia assestat per l’invasor britànic a la societat índia, si no prenem en consideració que tot plegat ha anat acompanyat de circumstàncies molt més importants, que constitueixen una novetat en els annals de tot el món asiàtic. Per importants que haguessin estat els canvis polítics experimentats en el passat per l’Índia, les seves condicions socials van romandre intactes des dels temps més remots. El teler de mà i el torn de filar, origen d’un exèrcit incomptable de teixidors i figuerencs, eren els pivots centrals de l’estructura social de l’Índia. Des de temps immemorials Europa havia rebut les magnífiques teles elaborades pels indis enviant, a canvi, els seus, metalls preciosos, amb la qual cosa proporcionava la matèria primera necessària per als orífexs, membres indispensables de la societat índia, l’afició de la qual pels adorns és tan gran, que fins als individus de les classes més baixes, que caminen gairebé nus, solen tenir un parell de pendents d’or o algun guarniment d’or al voltant del coll. Era gairebé general el costum de portar anells als dits de les mans i dels peus. Les dones i els nens s’adornaven freqüentment els peus i els braços amb cèrcols massissos d’or o de plata, i les estatuetes d’or o plata que representaven les divinitats, eren un atribut de la llar. L’invasor britànic va acabar amb el teler de mà i va destrossar el torn de filar. Anglaterra va començar per desallotjar dels mercats europeus els teixits de cotó de l’Índia; després va portar fil torçal a l’Índia i va acabar per envair la pàtria del cotó amb teixits de cotó. Entre 1818 i 1836 l’exportació de fil torçal d’Anglaterra a l’Índia va augmentar en la proporció d’1 a 5.200. El 1824 l’Índia a penes va importar 1.000.000 de iardes de mussolina anglesa mentre que el 1837 la importació va pujar ja a més de 64.000.000 de iardes. Però durant aquest mateix període, la població de Dacca es va reduir de 150.000 habitants a 20.000. Aquesta decadència de ciutats de l’Índia, que havien estat cèlebres pels seus teixits no pot ser considerat, ni de bon tros, com la pitjor conseqüència de la dominació anglesa. El vapor i la ciència britànica van destruir la unió entre l’agricultura i la indústria artesanal a tot l’Hindustan.
Aquestes dues circumstàncies -d’una banda, el que els habitants de l’Índia, igual que tots els pobles orientals, deixessin en mans del govern central la cura de les grans obres públiques, condició bàsica de la seva agricultura i del seu comerç, i de l’altra, el que els indis, disseminats per tot el territori del país, es concentressin alhora en petits centres en virtut de la unió patriarcal entre l’agricultura i l’artesania- van originar des de temps molt remots un sistema social de característiques molt particulars: l’anomenat village system. Aquest sistema era el que donava a cadascuna d’aquestes petites agrupacions la seva organització autònoma i la seva vida peculiar. Podem jutjar de les característiques d’aquest sistema per la següent descripció que figura en un antic informe oficial sobre els assumptes de l’Índia, presentat a la Cambra dels Comuns:
“Considerat geogràficament, un poblat és un espai d’uns cents o milers d’acres de terres cultivades i incultes; des del punt de vista polític sembla una corporació municipal. Pel comú sol tenir els següents funcionaris i servidors: un potail o cap, que és l’encarregat de dirigir els assumptes del poblat, resol les funcions de recaptador de contribucions, per a la qual cosa és la persona més indicada, per la seva influència personal i el seu perfecte coneixement de la situació i les ocupacions de la gent. El curnum porta els comptes de les tasques agrícoles i registra tot el relacionat amb elles. Segueixen el taliary i el totie: les obligacions del primer consisteixen a recollir informes sobre els delictes o les infraccions que es cometin, i acompanyar i protegir les persones que es traslladin d’un poblat a un altre; les del segon semblen circumscriure’s als límits del poblat i consisteixen, entre d’altres, a guardar les collites i ajudar a comptar-les. El guarda fronter cuida els límits del poblat i testifica sobre ells en cas de disputa. El vigilant dels dipòsits d’aigua i dels canals és l’encarregat de distribuir l’aigua per a les necessitats de l’agricultura. El bramà que vetlla pel culte. El mestre d’escola; a qui es pot veure ensenyant els nens del poblat a llegir i a escriure sobre la sorra. El bramà està encarregat del calendari, o astròleg, i d’altres assumptes. Tots aquests funcionaris i servidors constitueixen l’administració del poblat, que en certs indrets del país és més reduïda, ja que alguns dels deures i funcions que s’han descrit es refonen i són exercits per una mateixa persona; en altres llocs el seu nombre és més gran. Els habitants del camp han viscut sota aquesta forma primitiva de govern municipal des de temps immemorials. Els límits dels poblats canviaven molt rarament, i tot i que a vegades els poblats patien grans danys i fins i tot eren devastats per la guerra, la fam o les malalties, el mateix nom, els mateixos límits, els mateixos interessos i fins a les mateixes famílies perduraven durant segles sencers. Als habitants d’aquests poblats no els preocupava en absolut la desaparició o les divisions dels regnes, mentre el seu poblat seguís intacte, els tenia sense cura la potència a les mans de la qual havien passat o el sobirà a què havien estat sotmesos, ja que la seva economia interior romania immutable. El potail seguia sent el cap i actuant com a jutge de pau i recaptador de tributs.”
Aquests petits organismes socials de formes estereotipades han estat destruïts en el seu major grau i estan desapareixent, no tant per culpa de la brutal intromissió del recaptador britànic amb tributacions o del soldat britànic, com per l’acció del vapor i de la llibertat de comerç anglesos. Aquestes comunitats de tipus familiar tenien per base la indústria domèstica, aquesta combinació peculiar de teixit a mà, filat a mà i treball a mà, que els permetia bastar-se a si mateixes. La intromissió anglesa, que va col·locar el filador a Lancashire i el teixidor a Bengala, o que va escombrar tant el filador com el teixidor indis, va dissoldre aquestes petites comunitats semibàrbares i semicivilitzades en fer saltar la seva base econòmica, produint així la més gran, i per dir la veritat, l’única revolució social que mai s’ha vist a Àsia.
Tanmateix, per molt lamentable que sigui des d’un punt de vista humà veure com es desorganitzen i dissolen aquestes desenes de milers d’organitzacions socials laborioses, patriarcals i inofensives; per trist que sigui veure-les sumides en un mar de dolor, contemplar com cadascun dels seus membres va perdent alhora les seves velles formes de civilització i els seus mitjans tradicionals de subsistència, no hem d’oblidar alhora que aquestes idíl·liques comunitats rurals, per inofensives que semblessin, van constituir sempre una sòlida base per al despotisme oriental; que van restringir l’intel·lecte humà als límits més estrets, convertint-lo en un instrument submís de la superstició, sotmetent-lo a l’esclavitud de regles tradicionals i privant-lo de tota grandesa i de tota iniciativa històrica. No hem d’oblidar el bàrbar egoisme que, concentrat en un míser pedaç de terra, contemplava tranquil·lament la ruïna d’imperis sencers, la perpetració de crueltats indicibles, l’aniquilament de la població de grans ciutats, sense prestar a tot això més atenció que als fenòmens de la natura, i convertint-se al seu torn en presa fàcil per a qualsevol agressor que es dignés fixar-hi la seva atenció. No hem d’oblidar que aquesta vida sense dignitat, estàtica i vegetativa, que aquesta forma passiva d’existència despertava, d’altra banda i per oposició, forces destructives salvatges, cegues i desenfrenades que van convertir l’assassinat en un ritu religiós de l’Hindustan. No hem d’oblidar que aquestes petites comunitats estaven contaminades per les diferències de casta i per l’esclavitud, que sotmetien l’home a les circumstàncies exteriors en lloc de fer-ho sobirà d’aquestes circumstàncies; que van convertir el seu estat social que es desenvolupava per si sol, en un destí natural i immutable, creant així un culte groller a la natura, la degradació del qual salta a la vista en el fet que l’home, sobirà de la natura, caigués de genolls, adorant al mono Hanumán i a la vaca Sabbala.
És cert que en realitzar una revolució social a l’Hindustan, Anglaterra actuava sota l’impuls dels interessos més mesquins, donant proves de veritable estupidesa en la forma d’imposar aquests interessos. Però no es tracta d’això. Del que es tracta és de saber si la humanitat pot complir la seva missió sense una revolució a fons de l’estat social d’Àsia. Si no pot, llavors, i malgrat tots els seus crims, Anglaterra va ser l’instrument inconscient de la història en realitzar aquesta revolució.
En aquest cas, per penós que sigui per als nostres sentiments personals l’espectacle d’un vell món que s’ensorra, des del punt de vista de la història, tenim ple dret a exclamar amb Goethe:
Sollte diese Qual uns Qualen
Da sie unsre Lust vermehrt,
Hat nicht myriaden Seelen
Timur’s Herrshaft aufgezehrt?
[Qui lamenta els estralls / Si els fruits són plaents, / ¿No
va aixafar milers d’éssers/ Tamerlà en el seu regnat? ]
De la poesia de Goethe A Suleika (Del Divan occidental-oriental).
Text 3
Futurs resultats de la dominació britànica a l’Índia
Escrit el 22 de juliol i publicat al New-York Daily Tribune, núm. 3849 el 8 d’agost de 1853.
[ …] Com s’ha pogut establir la dominació britànica a l’Índia? El poder il·limitat del Gran Mogol va ser trencat pels virreis mogols. El poder dels virreis va ser trencat pels maharates. El poder dels maharates va ser trencat pels afganesos, i mentre tots lluitaven contra tots va irrompre el conqueridor britànic i els va sotmetre a tots. Un país no només dividit entre mahometans i hindús, sinó també entre tribu i tribu, entre casta i casta; una societat l’entramat de la qual es basa en una espècie d’equilibri resultant de la repulsió general i de l’aïllament orgànic de tots els seus membres, com no anaven a estar aquesta societat i aquest país predestinats a convertir-se en presa dels conqueridors? Encara que no coneguéssim res de la història passada de l’Hindustan, ¿no n’hi hauria prou amb el gran fet indiscutible que, fins i tot ara, Anglaterra manté esclavitzada l’Índia amb ajuda d’un exèrcit indi mantingut a costa de la mateixa Índia? Així, doncs, aquesta no podia escapar al seu destí de ser conquerida, i tota la seva història passada, si és alguna cosa, és la de la successió de conquestes que ha patit. La societat hindú no té per complet d’història, o almenys d’història coneguda. El que anomenem la seva història no és més que la dels successius invasors que van fundar els seus imperis sobre la base passiva d’aquesta societat immutable que no els oferia resistència. No es tracta, per tant, de si els anglesos tenien o no dret a conquerir l’Índia, sinó de si preferim una Índia conquerida pels turcs, els perses o els russos, o una Índia conquerida pels britànics.
Anglaterra ha de complir a l’Índia una doble missió: una destructora, l’altra regeneradora; l’aniquilació de la vella societat asiàtica i la col·locació dels fonaments materials de la societat occidental a Àsia.
Els àrabs, els turcs, els tàrtars i els mogols que van conquerir successivament l’Índia van ser hinduitzats ben aviat. D’acord amb una llei eterna de la història, els conqueridors bàrbars són conquerits, al seu torn, per la civilització superior dels pobles que subjuguen. Els anglesos van ser els primers conqueridors de civilització superior a la hindú, i per això van resultar immunes a l’acció d’aquesta. La van destruir disgregant les comunitats natives, desarrelant la indústria indígena i anivellant tot el que de gran i elevat tenia la societat nativa. Les pàgines de la història de la dominació anglesa a l’Índia a penes ofereixen alguna cosa més que aquestes destruccions. Després dels munts de ruïnes a dures penes es pot distingir la seva obra regeneradora. I, tanmateix, aquesta obra ha començat.
La unitat política de l’Índia, més consolidada i estesa a una esfera més àmplia que en qualsevol moment de la dominació dels grans mogols, era la primera condició de la seva regeneració. Aquesta unitat, imposada per l’espasa britànica, es veurà ara enfortida i perpetuada pel telègraf. L’exèrcit nadiu, organitzat i ensinistrat pels sergents anglesos, és una condició sine qua non perquè l’Índia pugui conquerir la seva independència, i l’únic capaç d’evitar que el país es converteixi en presa del primer conqueridor estranger. La premsa lliure, introduïda per primera vegada en la societat asiàtica i dirigida fonamentalment per una descendència creuada d’hindús i europeus, és un nou factor de la reconstrucció. Els mateixos zemindari i ryotwari, per execrables que siguin, representen dues formes diferents de propietat privada de la terra, tan anhelada per la societat asiàtica. D’entre els indígenes, educats de mala gana i a petites dosis pels anglesos a Calcuta, està sorgint una nova classe que reuneix els requisits necessaris per governar el país i imbuïda de la ciència europea. El vapor va establir una comunicació ràpida i regular entre l’Índia i Europa, i va connectar els seus principals ports amb els de tots els mars del sud-est, contribuint així a treure l’Índia del seu aïllament, primera condició del seu estancament. No està llunyà el dia en què una combinació de vaixells de vapor i ferrocarrils els redueixi a vuit dies de viatge la distància entre Anglaterra i l’Índia. I llavors aquest país, un temps fabulós, haurà quedat realment incorporat al món occidental.
Fins ara, les classes governants de la Gran Bretanya només han estat interessades en el progrés de l’Índia d’una manera accidental, transitòria i a títol d’excepció. L’aristocràcia volia conquerir-la, l’aristocràcia dels diners volia saquejar-la i l’aristocràcia de la indústria anhelava sotmetre-la amb el baix preu de les seves mercaderies. Però ara la situació ha canviat. L’aristocràcia de la indústria ha descobert que els seus interessos vitals reclamen la transformació de l’Índia en un país productor, i que per això cal, primer de tot, proporcionar-li obres de reg i vies de comunicació interior. Es proposen cobrir l’Índia amb una xarxa de ferrocarrils. I ho faran; amb la qual cosa s’obtindran resultats inapreciables.
És sabut que les forces productives de l’Índia estan paralitzades per una absoluta falta de mitjans de comunicació, indispensables per al transport i intercanvi dels seus variats productes. Enlloc del món més que a l’Índia podem trobar tal indigència social enmig de tanta abundància de productes naturals. I tot per l’escassetat de mitjans d’intercanvi. L’any 1848 una comissió de la Cambra dels Comuns va establir que:
“Mentre a Khandesh el quarter de blat costava de 6 a 8 silings, es venia al preu de 64 a 70 silings, a Poonah, on la gent moria de fam als carrers, ja que no podien rebre queviures de Khandesh perquè els camins argilosos estaven intransitables”.
El traçat de les línies fèrries pot ser fàcilment aprofitat per servir l’agricultura, construint dipòsits d’aigua en els llocs on hi hagi necessitat d’extreure terra per als terraplens i tendint aqüeductes al llarg de les línies fèrries. D’aquesta manera es pot estendre considerablement el sistema d’irrigació, condició indispensable per al desenvolupament de l’agricultura a Orient, amb la qual cosa s’evitarien les freqüents males collites provocades per l’escassetat d’aigua. Des d’aquest punt de vista, l’enorme importància dels ferrocarrils resulta evident si recordem que fins i tot als districtes pròxims als Ghates les terres irrigades paguen tres vegades més impostos, ocupen de deu a dotze vegades més gent i donen de dotze a quinzes vegades més benefici que les terres no irrigades d’igual extensió.
Els ferrocarrils permetran reduir el nombre i les despeses de manteniment dels establiments militars. En declaracions fetes davant d’una comissió especial de la Cambra dels Comuns, el coronel Warren, comandant del fort St. William, va dir:
“La possibilitat de rebre informes des de llocs apartats del país en tantes hores com ara es requereixen dies i setmanes, i la possibilitat d’enviar instruccions, tropes i provisions amb tota rapidesa, són consideracions que resulta impossible subestimar. Les guarnicions podrien establir-se en llocs més distants i més salubres que ara, amb la qual cosa se salvarien les vides de molts homes que sucumbeixen víctimes de les malalties. De la mateixa manera, no hi hauria necessitat d’emmagatzemar tantes provisions en diferents dipòsits, i s’evitaran així les pèrdues ocasionades per la descomposició i l’acció destructora del clima. El nombre de soldats podria disminuir en proporció directa a la seva eficàcia”.
És sabut que l’organització municipal i la base econòmica de les comunitats rurals van ser destruïdes, però la seva pitjor característica, la disgregació de la societat en àtoms estereotipats i inconnexos, les va sobreviure. L’aïllament de les comunitats rurals va motivar l’absència de camins a l’Índia, i l’absència de camins va perpetuar l’aïllament de les comunitats. En aquestes condicions, la comunitat romania estabilitzada en un baix nivell de vida, apartada gairebé per complet de les altres comunitats, sense mostrar el menor afany de progrés social i sense realitzar cap esforç per aconseguir-ho. Més ara, quan els britànics han trencat aquesta inèrcia autosuficient de les aldees, els ferrocarrils ajudaran a satisfer les noves necessitats de comunicació i intercanvi. A més:
“Un dels efectes del sistema ferroviari serà portar, a cada poblat pel qual travessi, tal coneixement de les bestretes i conquestes tècniques d’altres països, i tals mitjans d’obtenir-los, que, en primer lloc, permetria a l’artesanat hereditari i estipendiari de la comuna de l’Índia que pugui manifestar totes les seves capacitats, i, en segon lloc, compensaria els seus defectes”. (Chapman, Cotton and Commerce of India, Londres 1851).
Ja sé que l’aristocràcia de la indústria anglesa tracta de cobrir l’Índia de vies fèrries amb l’exclusiu objecte d’extreure, a un cost més reduït, el cotó i altres matèries primeres necessàries per a les seves fàbriques. Però un cop s’ha introduït la maquinària en el sistema de locomoció d’un país que posseeix ferro i carbó, ja no és possible impedir que aquest país fabriqui aquestes màquines. No es pot mantenir una xarxa de vies fèrries en un país enorme, sense organitzar-hi tots els processos industrials necessaris per satisfer les exigències immediates i corrents del ferrocarril, de les quals ha de sorgir l’aplicació de la maquinària a altres branques de la Indústria no directament relacionades amb el transport ferroviari. El sistema ferroviari es convertirà, per tant, en l’Índia, en un veritable precursor de la indústria moderna. I això és tant més cert, com que, segons confessió de les mateixes autoritats britàniques, els indis tenen una aptitud particular per adaptar-se a treballs totalment nous per a ells i adquirir els coneixements necessaris per al maneig de les màquines. Bona prova d’això ens l’ofereixen la capacitat i perícia demostrades pels mecànics indígenes que han estat treballant durant molts anys a les màquines de la casa de la moneda de Calcuta així com els nadius que atenen les nombroses màquines de vapor de les mines de carbó de Hardwar, i altres exemples. El mateix Mr. Campbell, malgrat que està molt influït pels prejudicis de la Companyia de l’Índia oriental, es veu obligat a confessar que:
“La gran massa del poble indi té una gran energia industrial, bona aptitud per acumular capital, extraordinària perspicàcia per a les matemàtiques, i gran facilitat per al càlcul i les ciències exactes. El seu intel·lecte -segueix dient- és excel·lent”.
La indústria moderna, portada a l’Índia pels ferrocarrils, destruirà la divisió hereditària del treball, base de les castes índies, aquest principal obstacle pel progrés i el poder del país.
Tot el que la burgesia anglesa es vegi obligada a fer a l’Índia no emanciparà les masses populars ni millorarà substancialment la seva condició social, ja que tant l’una com l’altra depenen, no només del desenvolupament de les forces productives, sinó de què el poble les posseeixi o no. Però el que no deixarà de fer la burgesia és establir les premisses materials necessàries per a totes dues coses. La burgesia ha fet mai alguna cosa més? Quan ha realitzat algun progrés sense arrossegar individus aïllats i a pobles sencers per la sang i el llot, la misèria i la degradació?
Els indis no podran recollir els fruits dels nous elements de la societat, que ha sembrat entre ells la burgesia britànica, mentre a la mateixa Gran Bretanya les actuals classes governants no seran desallotjades pel proletariat industrial, o mentre els mateixos indis no siguin prou forts per acabar d’una vegada i per sempre amb el jou britànic. En tot cas, podem estar segurs de veure, en un futur més o menys llunyà, la regeneració d’aquest interessant i gran país, bressol dels nostres idiomes i les nostres religions; d’aquest país que ens ofereix al jat el tipus de l’antic germànic i al brahmi el tipus del grec antic; d’aquest país els nobles habitants del qual, fins i tot els pertanyents a les classes inferiors, són, segons expressió del príncep Saltíkov, plus fins et plus adroits que els Italiens… Fins i tot la seva submissió és compensada per una espècie de serena noblesa, i, malgrat la seva natural passivitat, han sorprès els oficials britànics amb el seu valor.
No puc abandonar el tema de l’Índia sense fer algunes observacions a títol de conclusió.
La profunda hipocresia i la barbàrie pròpies de la civilització burgesa es presenten nues davant els nostres ulls quan en lloc de practicar-les a la seva llar, on adopten formes honorables, les contemplem a les colònies, on se’ns ofereix sense embogiments. La burgesia es fa passar per la defensora de la propietat, ¿però quin partit revolucionari ha fet mai una revolució agrària com les realitzades a Bengala, Madrás i Bombay? De debò no ha recorregut a l’Índia -per expressar-nos amb les paraules del mateix lord Clive, aquest gran saquejador- a ferotges extorsions, quan amb el simple suborn no n’hi havia prou per satisfer el seu afany de rapinya? I mentre a Europa parlotejaven sobre la inviolable santedat del deute nacional, ¿no confiscaven a l’Índia els dividends dels rajàs que havien invertit els seus estalvis personals en accions de la pròpia companyia? I quan lluitaven contra la Revolució Francesa amb el pretext de defensar “la nostra santa religió”, no prohibien alhora la propaganda del cristianisme a l’Índia? I quan van voler embutxacar-se els ingressos que proporcionaven les peregrinacions als temples d’Orissa i Bengala, ¿no van convertir en una indústria la prostitució i els crims organitzats al temple de Juggernaut? Aquests són els defensors de “la propietat, l’ordre, la família i la religió”.
Els devastadors efectes de la indústria anglesa a l’Índia – país de dimensions no inferiors a les d’Europa i amb un territori de 150 milions d’acres – són evidents i aterridors. Però no hem d’oblidar que no són més que el resultat orgànic de tot l’actual sistema de producció. I aquesta producció descansa en el domini suprem del capital La centralització d’aquest és indispensable per a l’existència del capital com a poder independent. Els efectes destructors d’aquesta centralització sobre els mercats del món no fan més que revelar, en proporcions gegantines, les lleis orgàniques immanents de l’economia política, vigents en l’actualitat per a qualsevol ciutat civilitzada. El període burgès de la història està cridat a crear les bases materials d’un nou món: a desenvolupar, d’una banda, l’intercanvi universal basat en la dependència mútua del gènere humà, i els mitjans per realitzar aquest intercanvi; i de l’altra, a desenvolupar les forces productives de l’home i transformar la producció material en un domini científic sobre les forces de la natura. La indústria i el comerç burgesos van creant aquestes condicions materials d’un nou món, de la mateixa manera que les revolucions geològiques van crear la superfície de la terra. I només quan una gran revolució social s’apropiï de les conquestes de l’època burgesa, el mercat mundial i les modernes forces productives, sotmetent-los al control comú dels pobles més avançats, només llavors haurà deixat el progrés humà d’assemblar-se a aquest horrible ídol pagà que només volia beure el nèctar al crani del sacrificat.
Bibliografia
– (1848), C. Marx, F. Engels, Manifest comunista, traducció de Jordi Moners. https://www.marxists.org/catala/enciclopedia/people/m/o.htm#moners-jordi
– (Dècada de 1850), C. Marx, F. Engels, Acerca del colonialismo (Artículos y cartas), Moscú, Editorial Progreso, sense data, probablement anys 70 del segle XX.
– (Dècada de 1850), C. Marx, F. Engels, Textos sobre el colonialismo, introducción de Alberto Díez, Córdoba (Argentina) Cuadernos de Pasado y Presente, nº 37, 1973.
Els textos inclosos en ambdues antologies son els mateixos, malgrat la traducció varia lleument. Ambdós libres, totalment exhaurits, poden ser descarregats a : https://arxiujosepserradell.cat/biblioteca-virtual/
– (Década de 1850), Karl Marx, Artículos periodísticos, presentación, Mario Espinoza, traducción Isabel Hernández y Amado Diéguez, Madrid, Alba Editorial, 2022.
Bibliografia complementària:
– (1973), Renato Levrero, Nación, Metropoli y colonias en Marx i Engels, 1973, Barcelona, Cuadernos Anagrama.
– (1883), El Marx tardío y la vía rusa. Marx y la periferia del capitalismo, edición y presentación de Theodor Shanin, Madrid, Editorial Revolución.
– (2014) Mario Espinoza Pino (2), Karl Marx, un periodista en la Era del Capital.
Apuntes para una investigación
– (2016) Edward Saïd, Orientalismo, Barcelona, Editorial Debate.
– (2021) Karl Marx, Comunidad, nacionalismos y capital. Textos inéditos, estudio inicial de Néstor Kohan, introducciones de Álvaro García Linera y Enrique Dussel, Barcelona, Bellaterra Edicions.
– (2022), Mario Espinoza Pino (1), Introducción Karl Marx: un periodista en la historia https://www.academia.edu/3773082/Introducción_a_los_Artículos_Periodísticos_de_Marx_Karl_Marx_un_periodista_en_la_historia_acompañado_del_artículo_Ataque_a_Sebastopol_Desahucio_de_ciudadanos_en_Escocia_1854_?nav_from=e9f12fe4-4e09-41cd-92d6-514766332dd7
– (2023), Marcelo Musto, Karl Marx, Biografia intel·lectual i política (1857-1883), Manresa, Tigre de paper.- (2024), Kevin B. Anderson, Marx en los Márgenes. Nacionalismo, etnicidad y sociedades no occidentales, traducción de Francisco Viña Alfaro, Barcelona, Verso libros
