Començo pel final: el llibre és magnífic, no tan sols per la qualitat de les reflexions de l’autor, en Joan Tafalla, i per la seva erudició, sinó també perquè és al mateix temps una eina per a la lluita política. És un llibre militant escrit per un militant comunista -que és al mateix temps doctor en Història amb una tesi sobre resistències populars durant la Revolució Francesa- per a militants i per a tots el que mantinguin l’interès per aconseguir una societat on regnen la llibertat, l’igualat i la fraternitat. I cito una frase al final de llibre que expressa l’esperança de l’autor i que comparteixo: “Continuem i continuarem volent la lluna” (pàgina 297). Tafalla en el pròleg fa una afirmació taxativa que serveix de fil conductor i de fonament de la seva intenció en escriure aquest llibre: “La vida me ha demostrado que, sin una vuelta al marxismo revolucionario de Lenin, nuestra lucha revolucionaria por la superación del capitalismo no tiene ninguna posibilidad de prosperar. Nunca he buscado la letra sino el espíritu con que Lenin afrontaba la cuestión” (pàgina 16).
I en aquest llibre ens mostra el procés del pensament de Lenin des de la perspectiva del materialisme històric i de la dialèctica com a metodologia del seu pensament, aplicades sistemàticament a l’anàlisi concreta de la situació concreta, practicant d’aquesta manera la filosofia de la praxi [1] -teoria contrastada amb l’empíria en procés d’anada i tornada. Per tant, Tafalla ens proposa que analitzar concretament la situació concreta no significa aplicar com a una recepta infal·lible el que diu Lenin en tal text o tal altre que ens sembli adient per a una situació concreta, sinó analitzar el procés del seu pensament sobre una situació concreta, com pensa, que metodologia utilitza, com s’apropa a l’empíria i en quina mesura les conclusions a les quals arriba li permeten elaborar una síntesi, en quina mesura qualitativament aquesta síntesi explica de mode heurístic i holístic la situació analitzada. Per això l’autor recull aquesta metodologia de Lenin quan afirma: “…he vuelto a Lenin para intentar captar el método y el estilo con el que él afrontaba situaciones análogas” (pàgina 38). Penso que aquesta metodologia que ell proposa resulta vàlida per a qualsevol estudi dels nostres clàssics.
Al mateix temps, aquest llibre, malgrat que tots els seus capítols m’han resultat enormement interessants i dels que he après molt, cal llegir-lo com una totalitat. Ja veureu que els diversos capítols s’interrelacionen entre si component una anàlisi polièdrica del pensament de Lenin. En el seu desenvolupament Joan Tafalla sempre fa una anàlisi contextual per a explicar les arrels i les raons del pensament de Lenin. Al mateix temps aplica la metodologia de Lenin en analitzar la situació política i econòmica actual, tant a escala nacional com internacional, utilitzant els conceptes elaborats per Lenin però comprovant la seva validesa en la prova de la seva adequació a la conjuntura actual.
El diàleg entre el text de Lenin i el seu context és la clau del mètode que utilitza l’autor i que ens permetrà aprofitar les cites que fa de Lenin, no com una escriptura sagrada que cal seguir al peu de la lletra, sinó com a una reflexió viva en la qual veiem com funciona el cervell de Lenin. Per tant, aquesta és la manera en què el seu pensament no solament continua viu, sinó que ens serveix com mètode per analitzar la situació actual en què estem immersos. L’objectiu d’un llibre com aquest és el d’aprendre com els conceptes i mètode de pensament de Lenin ens poden ajudar en l’actualitat. En això consisteix la pràctica teòrica, en el diàleg entre context i teoria, i en la reflexió amb la consegüent modificació o confirmació del supòsit teòric. Per això, ens explica Joan Tafalla, que la concepció de Lenin del partit revolucionari està estretament vinculada a aquesta praxi teòrica i pràctica que sorgeix únicament en tant el partit forma part de la classe obrera participant en les seves lluites i reflexionant col·lectivament sobre aquesta experiència de lluita de manera constant. En cap cas el partit és una estructura que està sobre la classe obrera actuant com a avantguarda il·luminada exercint el lideratge d’una classe passiva, que segueix al partit com el ramat al pastor. (pàgines 266-274).
Joan Tafalla defineix els camps en què Lenin ha fet una revolució teòrica: la qüestió de l’imperialisme, la guerra imperialista i la posició del moviment obrer davant aquesta, la qüestió camperola i la seva aliança amb la classe obrera, la qüestió nacional, la qüestió de l’Estat (i la democràcia) i la qüestió de la dialèctica. Aquesta revolució teòrica va significar la ruptura radical amb Kautsky i amb ell amb el “marxisme” de la Segona Internacional, per tant, amb el biaix determinista, economicista, positivista i evolucionista del pensament de Marx i Engels (pàgina 173).
Un aspecte fonamental de la seva reflexió sobre el pensament de Lenin se centra en la qüestió de la lluita de classes i de l’hegemonia. Considera que Lenin ja utilitza el concepte que més tard elaborarà E.P. Thompson pel que les classes socials es constitueixen en la lluita de classes. També evoca el vincle en la concepció de l’hegemonia entre Lenin i Gramsci: la classe que dirigeix -per tant, la classe hegemònica- comença la construcció de la seva hegemonia abans d’arribar al poder així com la importància de la pedagogia com eina per aconseguir l’hegemonia. (pàgines 181 i 200). També la qüestió de l’hegemonia sorgeix quan Lenin parla de la revolució cultural necessària per a completar la revolució política i social (pàgina 234).
Per a completar aquesta ressenya del llibre de Joan Tafalla comentaré alguns punts del seu llibre que em resulten summament interessants per un debat posterior. El primer punt es refereix a la democràcia consellista o soviètica. Respecte als que com Plejànov proclamaven que la Comuna de 1871 “era història antiga”, Lenin la considera com una font d’inspiració de la veritable democràcia i com a sinònim de veritable poder proletari. I fixeu-vos que repetidament aquesta experiència s’ha tornat a posar a l’ordre del dia cada vegada en què s’ha produït un canvi en la relació de forces entre les classes dominants i les classes subalternes, i no solament durant la Revolució Russa, sinó també durant les primeres fases de la Revolució alemanya de 1918-1919, durant els consells obrers torinesos de 1919-1921 els quals va analitzar Antonio Gramsci, durant la Guerra Civil Espanyola, durant l’alliberament de les ciutats i pobles pel moviment antifeixista contra l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, durant la Llarga Marxa de la Revolució xinesa, la Revolució dels Clavells a Portugal, fins als nostres dies amb el moviment zapatista o la lluita dels kurds a Rojava.
El segon punt tracta sobre la qüestió camperola, en la que Joan Tafalla deixa molt clar la importància que per a Lenin tenia la relació del partit obrer amb els camperols, i no tan sols en la fase de la revolució democràtica contra l’autocràcia tsarista, sinó en la fase de transició al socialisme una vegada produïda la Revolució d’Octubre. En aquest sentit, el nostre autor assenyala que el pensament de Lenin està influït pel record dels populistes russos com a Chernychevski [2] i, per tant, per la importància de la classe pagesa no tan sols perquè demogràficament la seva presència era aclaparadora, sinó perquè havia sigut una protagonista principal dels moviments socials del XIX i especialment de la revolució de 1905-1906.
El que és important sobre aquest tema i especialment per a una lectura de l’actualitat a través del pensament de Lenin és el que podríem denominar com el moment populista de Lenin. Aquest no té res a veure amb les teories de Ernesto Laclau que van difondre en el nostre medi Pablo Iglesias i Podemos, no es tracta de buscar una unitat popular a partir de “significants buits” que permetin amalgamar diferents interessos de les classes subalternes, sinó pel contrari, com escriu Lenin i cita Joan Tafalla: es tracta que el partit obrer i la classe obrera han d’assumir com a seves les reivindicacions dels camperols: “Nuestro partido debe incluir esas reivindicaciones [les dels camperols] si quiere ponerse a la cabeza de todo el pueblo en su lucha contra la autocracia” (56-57) Una mostra clara d’això és la decisió bolxevic d’assumir el programa de repartiment de la terra aprovat (Repartiment negre – Chernyy peredel) en el Congrés dels camperols, coincident amb la proposta esserista, però que aquests en el govern provisional havien rebutjat aplicar (pàgines 65-67). També cita a dos autors sobre aquesta qüestió. Per una part, Teodor Shanin que considerava als populistes russos com a revolucionaris conservadors, perquè rebutjaven la modernització capitalista i apostaven pel pas directe al socialisme a Rússia sobre la base del mir (pàgina 255). Per l’altra la importància de la pervivència de la comuna agrària com assenyalava Moshe Lewin en escriure que “amb la revolució, el mir va a ressuscitar quasi miraculosament […] la reforma agrària, alliberant als camperols dels obstacles, va acomplir una igualació entre ells” (pàgina 63). Per tot això, paper fonamental de la comuna agrària en l’onada revolucionària de 1917-1918 (pàgines 66-67). Com bé escriu Joan Tafalla, si es connecta la qüestió de democràcia consellista o soviètica amb la qüestió camperola, veiem en l’aprovació pel II Congrés dels Soviets del decret sobre la terra no l’entrega de la terra als camperols per part dels bolxevics sinó la resposta del Congrés dels soviets al mandat imperatiu dels camperols, i com afirma el nostre autor: “… en això consisteix la democràcia real” (pàgina 68), la materialització d’un dels principis elaborats per la Comuna de París i defensats per Lenin en el seu llibre “L’Estat i la revolució”.
El llibre de Tafalla ens aporta molts suggeriments que ens permeten desenvolupar anàlisis ulteriors sobre les qüestions plantejades per Lenin i que poden ser-nos de gran utilitat per l’anàlisi dels problemes actuals, com aquest que reprodueixo: “per a la tradició democràtica i revolucionària, el proletariat era el conjunt de les capes i classes explotades i oprimides, i que el seu procés de constitució en classe era permanent i amb avanços i retrocessos” (pàgina 296). És el reconeixement d’una concepció que no solament reflecteix la complexitat de les classes subalternes i les seves articulacions internes sinó també les condicions que cal avui dia tenir en compte per assolir una aliança entre oprimits capaç de fer front a les classes dominants, molt lluny de perspectives reduccionistes que presenten la lluita de classes com una confrontació entre una burgesia i un proletariat abstractes i homogenis. Cal recordar que els productes del treball poden ser tant materials com immaterials i és la concepció que li permet a Marx incloure’ls en la producció capitalista. És per això que quan Marx es refereix a la relació d’explotació pròpia del capitalisme, no es refereix tan sols a la producció material que es realitza en una fàbrica tèxtil o metal·lúrgica, sinó també a la producció intel·lectual que realitza un professor assalariat en una acadèmia privada, ja que amb el seu treball també produeix plusvàlua, valorització del capital (contribueix a l’acte valorització del capital). Per tant, aquest concepte pot aplicar-se avui dia a tots els treballadors que independentment de la seva qualificació i el tipus d’activitat en la qual participen estan assalariats al servei d’un capitalista o una empresa capitalista: treballadors socials, metges, professors, científics en general; on el seu treball produeix plusvàlua que és apropiat pel capitalista.
Una de les conclusions fonamentals que ens aporta Joan Tafalla és la que fa a partir de preguntar-se si la Revolució Russa, que va ser el marc interpretatiu del moviment comunista del segle XX, ho continuarà sent per a la militància comunista del segle XXI. I ell ens respon, en primer terme, que les lliçons del passat són imprescindibles almenys per a identificar dels múltiples obstacles que afronten els projectes revolucionaris, el que fa que l’estudi de la seva història és condició necessària (pàgina 262). I en segon terme que “… d’acord amb el que s’ha dit sobre la qüestió del progrés, la revolució entesa com a locomotora de la història les calderes de la qual són alimentades pel desenvolupament de les forces productives ha estat descartada fa molt temps. Les forces productives desencadenades fa dècades que s’han convertit en forces destructives. La ideologia del progrés infinit provinent de la Il·lustració fisiocràtica va contaminar al marxisme inventat per la segona internacional, i que va ser heretada per les successives internacionals, ha tingut com a resultat inesperat afavorir els mecanismes d’acumulació del capitalisme. Però aquest, en el seu desenfrenat i caòtic desenvolupament condueix el tren de la humanitat cap al col·lapse ambiental, cap al desastre humanitari, cap a la guerra, cap a la barbàrie”, oferint-nos una perspectiva similar a la que proposa Walter Benjamin al que el nostre autor cita, afirmant que “… el sentit de la revolució del segle XXI ha d’atenir-se més que mai a l’advertiment de Walter Benjamin: «Tal vegada les revolucions són el gest d’agarrar el fre de seguretat que fa la humanitat que viatja en aquest tren»” i, per tant, continua dient “Ha arribat l’hora de fer-li cas” (pàgines 263-264). Per tant, en síntesi, un llibre molt valuós per a l’estudiós de la història i per a l’activista, ja que és el producte de la reflexió d’un historiador militant.
Notes
[1] Tal com escriu Hegel, “el mussol de Minerva s’enlaira al vespre”, després de l’experiència ve la reflexió sobre la mateixa.
[2] Lenin va titular una de les seves obres més conegudes com el mateix títol del llibre principal de Chernychevski: Què fer?[3] Marx, El Capital, libro 1ro. Vol. 2, (Madrid: Siglo XXI, 1979) 616.
