Aquest mes de febrer es va realitzar una enquesta a Catalunya per a conèixer l’opinió de la ciutadania entorn de qüestions que han de veure amb els valores i les actituds que poden tenir les persones cap a diferents temàtiques.
Entre els diferents valors dels quals es parla, un és el gènere. Un dels resultats preocupants és que hi ha un percentatge bastant elevat d’homes d’entre 16 i 24 anys que, en una escala del 0 al 10, sent 0 el posicionament que hi ha desigualtat en perjudici dels homes, es posicionen en una puntuació de 4,8.
Al gener, a Espanya, també es va dur a terme una enquesta que deia que el 44,1% dels homes creu que la promoció de la igualtat ha arribat massa lluny, que ara se’ls discrimina a ells. Que se’ls discrimina a ells, diuen… No serà que el que molesta és la possibilitat d’una pèrdua de privilegis? No serà que el que molesta és deixar de tenir les coses més fàcils? Perquè, exactament, en què se’ls està discriminant? M’agradaria conèixer les respostes d’aquestes preguntes, però crec que no les obtindré.
El que em sembla sorprenent de tot això és que, il·lusa de mi, jo pensava que això passava només a ambients on hi ha un pensament enfocat en direcció a la dreta, però resulta que no només. Vull aprofitar aquest article per a explicar dues situacions que he viscut en l’últim mes en el meu cercle pròxim.
La primera és que a finals de gener vaig quedar amb un amic. Mentre menjàvem, anàvem parlant de diferents temes, fins a arribar al feminisme. M’afirmava que, actualment, les dones tenim més privilegis que els homes. Una afirmació que em va deixar aclaparada, perquè per un moment vaig pensar que potser era veritat i a mi no m’havien avisat on calia anar a recollir aquests privilegis de més que em tocaven per ser dona. Resulta que no era això: el que li estava molestant eren les lleis que s’estan realitzant per a facilitar el que et creguin quan t’agredeixen sexualment o les discriminacions positives que es fan per a facilitar l’entrada a les dones en segons quins sectors en els quals no ens havien deixat estar mai.
És curiós que, a la mínima que tenen la sensació de perdre alguna cosa, ho viuen com un atac directe, sense revisar-se per un moment i sense voler entendre que realment al que posen resistència és a la pèrdua d’aquests privilegis, que és això el que els molesta. Henar Álvarez, en l’entrevista que li va fer Jordi Évole, va dir una cosa així: “el feminisme no els millora la vida als homes perquè els lleva privilegis, però és igual, perquè no tracta d’això” i és veritat, tot i que crec que en un horitzó llunyà sí que els ajuda, quan assumeixin que no han de tenir privilegis de més pel simple fet de ser home.
Però torno al meu amic. Jo, que tinc molta paciència, li vaig intentar explicar en què consisteix la discriminació positiva, i l’única resposta que vaig obtenir va ser “encara que sigui positiva, és discriminació”. Com que vaig veure que no arribaria enlloc, vaig finalitzar la conversa, amb gran tristesa, ja que vaig canviar la visió que tenia del meu amic.
La segona és més greu, dura i encara estic assimilant-la. Un amic em va explicar que un amic que tenim en comú s’havia fet un tatuatge. Jo havia vist aquest tatuatge per Instagram i vaig pensar que era bonic i, fins i tot, vaig comentar la història d’Instagram dient-li que m’agradava. Llavors és quan aquest amic amb el qual estava em va explicar el significat del tatuatge.
Es veu que l’amic que s’havia tatuat, a l’estiu, estava de festa amb uns amics. Un dels amics li va tocar el cul a una noia que estava damunt de les espatlles d’una altra persona, amb els dits índex i cor, com si els hi clavés. La noia va baixar de pressa de les espatlles de la persona, i els amics d’ella es van barallar amb el noi que li va tocar el cul, i els van haver de separar. Des d’aquest moment, aquest grupet d’amics es va començar a saludar amb la posició de la mà amb la qual li va tocar el cul a la noia, i ara dos d’ells s’han fet un tatuatge d’aquesta posició de la mà amb una silueta d’una dona al costat.
El que no puc entendre és el següent: en quin moment els ha semblat bona idea tatuar-se una agressió sexual? En quin moment et sembla tan divertida una situació així? A mi em sembla un acte molt greu, i em porta a la conclusió que hi ha un sector de persones que no han entès res. Aquestes persones, que no han entès res, es continuen excusant, protegint i llevant-li importància a actes com aquest.
Jo, personalment, fa una setmana que li dono voltes al tema i amb pena, perquè em fa veure que no coneixia aquesta part del meu amic. Amic? Ja no sé si el puc considerar així. Amb això no vull dir que tots els homes són iguals, ni que cal desconfiar fins i tot dels teus amics, però quina por fa quan apareix un cas prop de tu.
Avui, 6 de març, he vist la pel·lícula que han estrenat a Netflix fa poc, que porta per títol “No estás sola”, on s’explica el cas de la violació de San Fermín, el de la “manada”. M’ha tornat la ràbia, la tristesa, la impotència. Que hem anat massa lluny, diuen… lluny per a qui?
Disculpeu perquè normalment tinc una mirada més positiva, i crec que hem avançat molt aquests últims anys, amb molt d’esforç, però ens queda molt més per avançar. Per això, aquest 8 de març, m’agradaria parlar-vos a vosaltres, nois. Vosaltres també formeu part d’aquest moviment: vosaltres teniu el poder de parar els peus als vostres iguals quan fan una broma masclista, quan els vostres amics es posen pesats en una discoteca amb una noia, quan tenen actituds de control o de possessió… Deixeu-vos de riure de les gràcies que ja no tenen gràcia (espòiler: mai en van tenir) i, encara que fa por, planteu-vos, marqueu límits i posicioneu-vos.
Perquè la lluita és de totes i posar-se del costat del feminisme és el camí correcte.
