Contra el Olvido. Una memoria fotográfica de Palestina antes de la Nakba, 1889-1948 va ser publicat al 2015 per Ediciones del Oriente y el Mediterraneo, amb textos de Teresa Aranguren, Sandra Barrilaro, Johnny Mansour, Bichara Khader i un pròleg de Pedro Martínez Montávez.
Els textos que precedeixen les imatges són especialment esclaridors per a posar en context al lector, començant per les cites d’altres autors que recull la periodista Teresa Aranguren en el seu article Palestina, la qüestió oculta:
Existeixen extensos boscos de magraners, tarongers, llimoners, pomeres, canyes de sucre i palmeres. Els seus preciosos jardins tenen gran varietat de plantes, horts amb tota classe de llegums i hortalisses, regats tots amb aigua treta de multitud de sínies. La naturalesa és prodigiosa… Posseeix uns extraordinaris jardins que possiblement donen les primeres taronges del món… Són els millors taronges del món.
José María Fernández Sánchez i Francisco Freire Ferreiro descripció de la regió de Yafa el 1875
Tenim el costum de creure, els que vivim fora d’Israel, que allí la terra és ara gairebé completament desèrtica, àrida i sense conrear i que qualsevol que vulgui adquirir terres allí pot fer-ho sense cap inconvenient. Però la veritat és molt altre. En tot el país és difícil trobar camps cultivables que no estiguin ja conreats, només els camps de sorra o les muntanyes de pedres que no serveixen per a plantacions romanen sense conrear.
Ehad Ha’am, Veritat de la Terra d’Israel, 1891
Gran part del capital jueu invertit a Palestina és simplement un regal i, per tant, no implica interessos ni taxes d’amortització… Dels assentaments agrícoles es pot dir que cap de les colònies sionistes són autosuficients en el sentit que serien capaces de tirar endavant sense ajuda externa… L’arrendatari es compromet a executar qualsevol treball relacionat amb el cultiu de la propietat usant mà d’obra exclusivament jueva… el contracte també disposa que la terra no podrà ser concedida a algú no jueu i si el posseïdor mor i deixa un hereu no jueu, el Fons s’acollirà al seu dret de restitució…
Sir John Hope Simpson, Report on Immigration, Land Settlement and Development in Palestine, 1930
L’empresa sionista ha fet una bona feina amb l’adquisició de terres. Però així mai aconseguirem comptar amb un Estat…. no hem de deixar ni un sol poblat, ni una sola tribu…
Josef Weitz, director del Fons Nacional Jueu 1940
Com continua explicant Teresa Aranguren en el seu capítol, negar l’existència del poble de Palestina va ser premissa fonamental del moviment sionista que va pretendre, no sols ocultar la seva existència, sinó fins i tot el record del fet que havia existit. Però el que existeix deixa empremta. Per molt que s’intenti esborrar, la petjada d’aquella Palestina que va ser, la d’aquelles gents que serien expulsades de la seva terra i les seves vides el 1948, roman en el buit que va deixar la seva absència. I apunta en les ruïnes d’un llogaret el nom del qual ja no figura en els mapes, en el dibuix d’un paisatge d’infància perdut, en la lletra d’una cançó o en les fotografies d’un àlbum familiar.
Tot el procés d’invisibilització del poble palestí que, emparant-se en l’eslògan d’una terra sense poble per a un poble sense terra, va ser el motor del projecte sionista de destrucció sistemàtica de la societat. Un “sosiocidi” segons el terme que utilitza Bichara Khader, que quedar àmpliament argumentat per part dels historiadors, periodistes i fotògrafs que van col·laborar en l’elaboració d’aquest llibre.
En aquesta obra, Contra el Olvido. Una memoria fotográfica de Palestina antes de la Nakba, 1889-1948, s’han recollit més de 230 imatges que donen testimoniatge d’aquesta Palestina que va existir. Aquestes fotografies de l’àmbit privat, varen ser preses en una època en què les imatges encara no havien inundat el món, com ara. Cal dir que en la primera meitat del segle XX eren un luxe i que la majoria de les fotografies van ser preses a les ciutats en les quals hi havia bastants estudis fotogràfics i fotògrafs professionals i que moltes famílies ben estant tenien aparells propis. Per bé que la societat palestina, eminentment rural no podia accedir-hi fàcilment, no falten testimoniatges del món agrícola, pesquer i obrer, de celebracions populars i manifestacions de tota mena. Malauradament gran part dels protagonistes d’aquestes imatges ja han desaparegut, com deia Roland Barthes en la seva anàlisi tècnica i sociològica de la fotografia [1], “Tota fotografia és un certificat de presència”. Per això aquestes fotografies i algun document escrit, acompanyades d’un llistat esgarrifós de 418 pobles destruïts entre 1948 i 1949, els noms dels quals ja no figuren en els mapes, només en la memòria, són impactants.
El professor i historiador resident a Haifa Johnny Mansour en el seu capítol La fotografia, un text històric que reforça la supervivència, reclama sustentar la historiografia tradicional amb la història oral i la fotografia. Val a dir que l’any 2021, Ediciones del Oriente y el Mediterraneo va publicar Las cocinas de Gaza a partir d’un treball de recerca fet en la zona amb la intenció també d’oposar-se a l’oblit, aquí hi trobareu una ressenya.
Per a acabar, recordem les paraules amb les quals Bichara Khader, professor de la Universitat Catòlica de Lovaina tanca el seu capítol La Nakba palestina (1947-1949): Fins als nostres dies, la tragèdia palestina continua sent una ferida oberta. Per a vergonya d’occident i de la comunitat internacional, la Nakba del 48 s’ha convertit en “una Nakba permanent”. Ara en 2024 i davant el genocidi que s’està duent a terme a Gaza, amb l’acostumat silenci còmplice de la comunitat internacional, aquest llibre resulta tristament imprescindible i desgraciadament se li han d’afegir nous capítols. Estem davant crims que continuen sense haver estat jutjats ni condemnats.
Notes
[1] La càmera lúcida: nota sobre la fotografia publicat per Leonard Muntaner Editor el 2007.
