Editorial de març: Galícia, un pas més

Autor

Del mateix autor

Un mes després del monogràfic dedicat al centenari de la mort de Vladimir Lenin i a la vigència del seu pensament, aquests últims dies hem tingut novetats. Per una banda, s’ha presentat el Curs Lenin, que es farà entre els mesos de març i desembre, amb una sessió monotemàtica mensual al Campus Raval de la UB (a poc a poc us anirem desvelant més detalls a les xarxes socials). I, per una altra banda, acabem de presentar la web LENIN.CAT, on trobareu un bon grapat de testimonis sobre Lenin i articles que parlen en profunditat sobre ell, que hem traduït al català amb treball militant, ja que tenen un elevat interès històric i polític, per tal d’entendre la figura de Lenin com a persona, com a dirigent revolucionari i com a teòric. 

Galícia: l’avenç del sobiranisme d’esquerres

Fa una setmana i mitja va haver-hi les eleccions gallegues, en les quals el PP va revalidar la seva majoria absoluta, però el BNG va fer un gran pas endavant. Els resultats del Bloc Nacionalista Gallec són una gran notícia, són els millors resultats de la seva història, i es demostra que el treball persistent i determinat, l’organització i la implantació territorial i sindical són fonamentals. 

Així mateix, el BNG ha estat capaç d’articular una alternativa de país respecte al qual representa el PP de Galícia. Un canvi cultural que avança amb fermesa, quan altres ja havien renunciat a tota perspectiva de canvi i transformació. D’altra banda, el canvi no arriba encara. El PP manté la majoria absoluta i s’haurà de seguir treballant durament, combatent el desànim i la frustració; el BNG ha demostrat que sap fer això com ningú. El PSOE mostra els seus límits i les seves debilitats. Més enllà d’un discurs grandiloqüent sobre l’Espanya plurinacional, té molt poc a oferir a aquells pobles que volen avançar en l’emancipació social i nacional. 

L’anomenat espacio del cambio desapareix, amb prou feines deu anys després d’haver emergit amb molta força i haver-se convertit en segona força a Galícia. Els seus, també són discursos buits sobre plurinacionalitat. El seu fracàs electoral no és una bona notícia. L’esquerra d’àmbit estatal ha d’entendre que només hi ha dos camins: la superació del règim del ’78 i la democratització profunda de l’Estat mitjançant processos constituents republicans (que impliquen necessàriament l’exercici efectiu de l’autodeterminació dels pobles) o la recentralització de la dreta extrema i l’extrema dreta.

Els resultats a Galícia marquen una línia que situa les esquerres sobiranistes en el centre. La convocatòria d’eleccions al País Basc per al pròxim 21 d’abril, suposaran una passa més en aquest sentit, situant a EH Bildu amb opcions de guanyar-les. L’avenç de les forces profundament d’esquerres i sobiranistes no és un element que es doni només entre els pobles de l’Estat Espanyol. En el cas d’Irlanda del Nord, després de gairebé dos anys, els unionistes reconeixen la derrota, la pèrdua del suport de la majoria, i donen el seu suport al Sinn Féin en la constitució de govern. El Sinn Féin es reforça tant a Irlanda del Nord com a la resta de l’illa, combinant polítiques socials amb la demanada d’unificació del país, convertint-se actualment en el partit més dinàmic de l’esquerra transformadora de tot Europa. No és casualitat tampoc que la República d’Irlanda és dels últims parlaments europeus sense extrema dreta.

Junts tornant al camí convergent

Aquestes últimes setmanes, veiem com Junts de Catalunya, en el Congrés dels Diputats, es debat entre les dues ànimes que la componen. Per una banda, posa en greu risc l’aprovació de l’Amnistia i per l’altra avança, de manera progressiva, però inalterable, executa el seu retorn a l’espai ideològic convergent, exercint de portaveu econòmic de la patronal. 

Si ja s’havia pogut constatar aquest gir en l’estratègia al Congreso de los Diputados, encara amb algun tint de política-espectacle i girs dramàtics, i als consistoris municipals, donant ales al racisme i al classisme a la recerca dels potencials votants que podrien escollir a Orriols i els seus postulats, ara ho demostren també al Parlament. Mentre parlen d’eliminar l’impost de successions i lluitar contra “les ocupacions”, Junts retorna a l’espai dels partits d’ordre, a defensar els interessos de classe, de la seva classe, mentre de reüll controla a l’extrema dreta catalana. La “lluita contra les ocupacions” ja va protagonitzar el discurs del PSC a les eleccions municipals, així que els argumentaris sociovergents tornen, malgrat la redundància, a convergir.

La condemna a Dani Alves

Un autèntic escàndol, una autèntica vergonya: la Justícia torna a ser complaent i còmplice amb la violència masclista, i desaprofita una nova oportunitat de ser exemplar amb una condemna. La condemna per violació a Dani Alves ha sigut irrisòria, de 4 anys i mig, la mínima pena que es podia, malgrat tots els canvis de versió i la insostenibilitat dels arguments de la defensa, i malgrat que tots els testimonis reforçaven els plantejaments de l’acusació. L’alcohol no ha estat considerat un atenuant perquè no és demostrable la relació entre anar ebri i l’acció que es duu a terme (recordem, però, que en el cas de la conducció és un agreujant), així com s’ha considerat “mostra de bona voluntat” l’ingrés de 150.000 € d’indemnització per a la víctima. 

Malgrat que fa pocs anys hauria resultat impensable una condemna així a un jugador del Barça (i això és mèrit del moviment feminista), quatre anys i mig de presó és una sentència que ens ha d’indignar, ens ha de fer sortir als carrers, a només uns pocs dies 8M. Malgrat tots els avenços en la legislació, els avenços socials, la resistència de la judicatura es torna a fer palpable. Justícia de classe i cisheteropatriarcal.

La lluita de la pagesia

Durant les últimes setmanes, han arribat a Catalunya les protestes que, en els darrers dies, s’han anat expandint per Europa. El camp n’està fart, requereix mesures concretes, però també lliura una batalla de fons pel model agrari i alimentari que s’ha d’imposar a la nostra societat. Més enllà de les queixes sobre l’excés de burocràcia, els baixos preus que les distribuïdores paguen (i la diferència amb el preu final que s’embutxaquen) o la revisió de plans concrets com el Pla Especial de Sequera, els agricultors alcen la veu en nom d’un territori abandonat i oblidat per les administracions que es buida a una velocitat abismal, deixant sense relleu generacional unes professions sense les quals no podrem sobreviure. 

Està en joc, doncs, el model agrari i alimentari: el neoliberalisme més salvatge ens ha empès a una globalització sense fre i a una concentració de la distribució dels aliments en molt poques mans, i els agricultors, amb més o menys consciència d’estar-ho fent, s’alcen contra aquest model de precarització i altament contaminant. Necessitem avançar en matèria de sobirania alimentària, i això no ho podrem fer mentre el model agrari i ramader estigui enfocat al benefici dels distribuïdors, i no pas a garantir una alimentació sostenible i de qualitat per al poble. 

No hi haurà sobirania alimentària sense un tracte just a les persones que produeixen, això és més que evident, però no hi haurà sobirania alimentària tampoc sense una planificació de la producció, especialment si tenim en compte l’època d’escassetat de recursos vitals que ja hem començat a viure i que només s’agreujarà, com és el cas de l’aigua, que tindrà un impacte devastador des de la capacitat de rec fins a la productivitat de la terra, passant per les possibilitats d’alimentació del bestiar. No podem permetre, doncs, girar l’esquena a la pagesia. Aquestes mobilitzacions són fonamentals pel futur i pel benestar de les classes populars i hem d’evitar que siguin capitalitzades per l’extrema dreta. Busquem solucions concretes i urgents, però que aquests pedaços no ens impedeixin, una vegada més, parlar de les necessitats a mitjà i llarg termini. Ens hi juguem la supervivència. Planificar, planificar, planificar!

I en aquesta mateixa lògica, centrar els esforços en la planificació democràtica per tal de garantir el benestar de les persones i afrontar la greu crisi climàtica, ens cal encarar adequadament el fenomen de la sequera. Només un canvi de model econòmic, productiu, de distribució, i de consum pot redreçar mínimament la situació mediambiental. I, a més, és imprescindible redefinir el model de gestió de l’aigua, posant-la en mans públiques i guiant-nos per criteris democràtics i sostenibles; tot encarant definitivament quines són les mesures a prendre en casos de sequera extrema, ja que seran part de l’escenari climàtic al qual estem abocats.

Internacional: la situació de Palestina i del Senegal

El genocidi contra el poble palestí es manté a Gaza, i de moment amb el suport de bona part de la UE i els EUA. La resolució del Tribunal Internacional de Justícia, si bé és un cop contra Israel, no ha estat suficient per parar la matança. Al nostre país la pressió popular està obligant el PSOE a prendre cada cop més distància amb l’Estat Sionista, si bé segueix enviant-li armes com s’ha demostrat. El genocidi també ha provocat turbulències en la mateixa Autoritat Palestina, amb la dimissió en bloc del govern.

En l’esfera internacional, mentre Israel continua executant el genocidi contra el poble Palestí sense aturador, també cal posar la lupa en el que està passant al Senegal. Macky Sall, president del país, es perpetua en el càrrec a través d’un nou ajornament sine die de les eleccions, programades pel passat 25 de febrer. Aquesta decisió ha estat rebutjada per diversos candidats i les forces de seguretat han reprimit amb violència qualsevol acte de protesta. És important recordar el detall que Machy Sall té empresonat al candidat i principal líder opositor panafricanista, Ousmane Sonko, i que Macky Sall és, precisament, un dels principals aliats de França a la regió.

Imatge de portada: Albert galiza, CC BY-SA 3.0 https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0, via Wikimedia Commons.

Articles relacionats

Darrers articles