El passat dia és 7 de novembre va ser el 106 aniversari de la gran revolució d’octubre. En ocasió d’aquesta efemèride, publiquem en català aquesta ponència de Joan Tafalla, pronunciada en motiu del centenari en un seminari fet a Oviedo. Aquesta és la segona i última part de la ponència, trobareu la primera part en l’edició de la setmana passada.
2. A cent anys de 1917. La revolució i la força de les coses.
La força de les coses potser ens condueix a resultats
en els quals, de cap manera, havíem pensat.
Saint-Just, 26 de febrer de 1794.
Marx va publicar el primer llibre del Capital el juliol de 1867. Des d’aquesta data fins a la seva mort el 1883 va dedicar els seus esforços a: 1, tractar de completar la seva obra magna que, no obstant això, no va aconseguir acabar, 2, a ajudar en les tasques de la AIT i 3, a investigar sobre temes pagesos i sobre antropologia. De fet aquest interès per les societats pageses (Rússia, països eslaus, Irlanda, l’Índia, Amèrica del Nord) o per les formacions socials pre-capitalistes va presidir tota aquesta última fase de la seva vida.
Els membres de Narodnaya Volia consideraven que a Rússia, donada l’existència massiva del mir, una estructura comunitària d’usdefruit de la terra que també era una estructura democràtica de decisió sobre les tasques col·lectives, era possible fer un pas directe al socialisme sense haver de passar per les penúries del capitalisme. Theodor Shanin va qualificar als populistes russos com a revolucionaris conservadors, és a dir, revolucionaris que rebutjaven la modernització capitalista i predicaven el pas directe al socialisme a Rússia sobre la base de la comuna pagesa. [16]
El 16 de febrer de 1881, la llavors membre del grup Narodnaya Volia, Vera Zasulich va preguntar en una carta a Marx què opinava sobre la comuna russa. Podia la comuna rural russa “… desenvolupar-se en una direcció socialista… i en aquest cas els socialistes revolucionaris han de dedicar totes les seves forces a l’alliberament i desenvolupament de la comuna?”. O bé els socialistes devien només esperar i dedicar-se “… fer càlculs més o menys ben fundats sobre quantes dècades trigarà la terra dels pagesos russos a passar a les mans de la burgesia i quants segles trigarà el capitalisme a aconseguir el nivell de desenvolupament ja aconseguit a Europa occidental?”
Aquesta carta i la resposta de Marx, juntament amb els seus esborranys, van ser trobats per Riázanov el 1911, entre els papers dels Lafargue. [17] Es tracta de quatre esborranys i, finalment, d’una carta datada el 8 de març. Una carta breu i clara. La receptora d’aquesta resposta, així com el seu amic Plejanov, interrogats per Riázanov el 1911 van negar l’existència d’aquesta carta. Feia més de 25 anys que havien abandonat el camp de l’anomenat populisme i s’havien transformat en marxistes “legals”, en evolucionistes, en progressistes. Com digués diplomàticament Riazanov el 1924: “… aquest oblit adquireix un tint molt estrany”. [18]
La socialdemocràcia russa en el seu conjunt va ignorar totalment al Marx tardà i va continuar creient en la necessitat d’una fase desenvolupo capitalista prèvia a la construcció del socialisme. Encara que sembla clar que en 1917 la majoria dels bolxevics desconeixien aquesta correspondència, el que no podien era desconèixer el pròleg a l’edició russa del Manifest publicat en 1882. Ni podien ignorar-la la correspondència després de la seva publicació per part de Riazanov en 1924.
La revolució russa la van fer els obrers, els pagesos, les dones, els soldats i els pobles oprimits per l’estat autocràtic tsarista. I la van fer trencant el llit de Procusto dels esquemes inventats pel marxisme de la segona internacional. [19]
Tampoc Antonio Gramsci, el desembre de 1917, podia conèixer la correspondència entre Marx i Vera Zasulich de 1881. Malgrat aquest desconeixement i en una prodigiosa “convergència cultural”, va escriure el seu article La revolució contra “El Capital”, publicat només 17 dies després de la presa del poder pel segon congrés dels consells d’obrers, pagesos i soldats russos. En ell afirmava alguna cosa que, a la llum de la carta de Marx a Vera Zasulich, era una realitat: “El Capital, de Marx, era a Rússia el llibre dels burgesos més que el dels proletaris. Era la demostració crítica de la fatal necessitat que a Rússia es formés una burgesia, comencés una era capitalista, s’instaurés una civilització de tipus occidental, abans que el proletariat pogués pensar si més no en la seva ofensiva, en les seves reivindicacions de classe, en la seva revolució”. [20]
Així doncs, la revolució es va produir a Orient i no, com estava previst en els esquemes “marxistes” vigents a Occident. A més, i contra el mite construït a posteriori, [21] va ser una mica més que una revolució proletària. Va ser, sobretot una revolució pagesa [22] , també una revolució de les dones, [23] i una revolució de les nacions i pobles oprimits per l’estat autocràtic. [24] Les quatre revolucions van coincidir en el moment crític de la crisi de l’autocràcia tsarista, però els seus objectius i els seus temps no sempre eren coincidents i, a vegades van resultar ser francament contradictoris. Lenin, estrateg de l’hegemonia del proletariat, [25] va tractar sempre i en cada fase de la revolució d’analitzar i comprendre aquesta complexitat, de captar les diverses dinàmiques en presència i de traçar polítiques adequades per a cadascun d’aquests fenòmens i per a cadascuna de les fases de la revolució. I degué fer-ho no sense importants discrepàncies amb nombrosos membres del seu propi partit i, per descomptat, amb la resta de partits de la democràcia revolucionària.
Lenin, xocant amb el dogma kautskyà heretat, va entendre el caràcter insòlit i únic de la revolució russa. Ho va començar a intuir quan analitzant la revolució de 1905, escrivia en 1907 la seva obra Dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica, [26] quan va prendre nota que la revolució de 1905 a més d’un aixecament obrer, i d’una revolució liberal, havia estat una immensa insurrecció pagesa. I va tractar d’elaborar una política adequada per al que entenia que era la fase previsible de la revolució. Va entendre el caràcter compost de la revolució de febrer de 1917 en les Tesis d’Abril quan va proposar al seu partit abandonar la seva proposta de 1907 i adequar-se a la nova i imprevisible realitat de la immensa revolució que es desenvolupava davant els seus ulls. [27] L’abril de 1917 Lenin era, en el seu partit, una minoria gairebé d’un. Va acabar convencent al seu partit. I la tàctica sorgida de les Tesis d’Abril va portar als bolxevics a aconseguir la majoria, primer en els soviets de Petrograd i de Moscou (setembre) i després en el segon Congrés dels Soviets (octubre), encara que anés adoptant el programa agrari de les masses pageses i no el del partit.
Lenin havia entès el veritable caràcter de la revolució quan, enfront dels partidaris de la frase revolucionària, [28] va defensar la signatura del tractat de Brest-Litovsk. Va donar una altra mostra genial de la seva comprensió de la veritable naturalesa de la revolució en curs quan, una vegada acabada la guerra civil i esgotat el comunisme de guerra, va impulsar la implantació de la NEP.
La revolució contra el capital xocava de cara amb allò que per a resumir direm les circumstàncies. Aquestes van plantejar enormes dificultats per al projecte de construir el socialisme a Rússia. La presa de consciència d’aquest desafiament per part de Lenin adquireix un to especialment dramàtic en els seus últims escrits i intervencions. Els podem trobar en el tom 45 de les Obres Completes: els set discursos a l’XI congrés del partit, Hem pagat massa car, Sobre la formació de l’URSS, Sobre la Lluita contra el xovinisme de gran potència, les seves dos Discursos a l’IV Congrés de la IC, la seva Carta al congrés, La seva contribució al problema de les nacions o sobre la “autonomització”, les seves notes sobre l’obra de Sujanov titulades La nostra revolució, Sobre les cooperatives, Més val poc però bo, Com hem de reorganitzar la Inspecció Obrera i pagesa, o las Pàginas del diari. Aquests textos constitueixen una espècie de testament polític una part del qual es va ocultar al partit i als ciutadans soviètics durant dècades. [29]
S’ha volgut presentar el procés que porta de Lenin a Stalin, és a dir, del règim de la NEP a la industrialització ràpida i des de dalt, basada en una brutal acumulació primitiva basada en l’expropiació de la pagesia i a l’anomenada “col·lectivització” de les terres com a fruit de les circumstàncies. De nou es produeix una curiosa coincidència entre els revolucionaris impacients partidaris de la teoria de la revolució com a obra d’una minoria, i els reaccionaris que ens proposen una interpretació de la revolució russa com una successió de cops d’estat. Es tracta d’un determinisme que no supera l’examen i anàlisi de realment succeït. La historiografia disponible ens mostra que aquesta no era l’única opció ni l’únic camí possible. [30]
Sabem que Lenin no estava d’acord en aquesta col·lectivització ràpida, que veia necessari un llarg període de revolució cultural, que confiava en l’experiència de la cooperació per a modificar la mentalitat pagesa en el sentit del socialisme. [31] Sabem que Gramsci tampoc estava d’acord en la col·lectivització / estatizació de la terra [32] , ni Bujarin, que va perdre la batalla en el transcurs dels anys 28-29 [33] . També sabem que a la llarga, la productivitat de l’agricultura soviètica col·lectivitzada no era suficient per a alimentar a la població soviètica, la qual cosa obligava l’URSS a importar cereals de l’Argentina durant els anys 70, per exemple.
Així doncs, l’estalinisme no era l’únic camí possible. Les circumstàncies expliquen moltes de les decisions preses, però no les justifiquen. L’estalinisme no estava escrit en el Què fer? de Lenin, ni en Marx, ni, encara molt menys en el Contracte social de Rousseau, com pretenen els qui redueixen la revolució russa a un totalitarisme paral·lel o comparable al nazisme. Una simple comparació entre els textos de Marx i de Lenin sobre l’estat i la democràcia amb els textos de Stalin que tracten d’aquest mateix tema ens mostra la veracitat del que acabo d’afirmar. [34]
D’altra banda, encara sota l’estalinisme, l’URSS com a mite mobilitzador, va exercir una gran influència en l’opinió pública mundial, que veia en ella la plasmació real d’ancestrals aspiracions d’igualtat. El rol decisiu del poble soviètic en la victòria sobre el feixisme internacional va reforçar aquest rol innegable.
Però les decisions preses abans i després de 1953, van pesar com una llosa sobre el sistema social imperant a l’URSS. Despotisme burocràtic és la denominació adoptada per Moshe Lewin per a designar la societat soviètica. [35] L’economia totalment estatalitzada i el burocratisme van perdre la carrera d’armaments imposada per l’imperialisme dels EUA durant la guerra freda. La van perdre doblement. Mentre el capitalisme era capaç de transformar els avanços tècnic-militars i espacials en una palanca per al seu desenvolupament i acumulació, per al sistema social soviètic la carrera d’armaments es va transformar en una trava, en un impediment per a satisfer les necessitats de consum a les quals aspirava la seva població. Efecte contradictori: la intensa urbanització, l’alfabetització universal, el creixement exponencial de la cultura producte de la revolució havien creat necessitats de consum que aquest mateix règim, empresonat pels seus mecanismes de planificació burocràtica, no era capaç satisfer. [36]
Va ser Georg Luckács qui va denunciar el fre que va suposar la cultura estaliniana amb què es va conduir la desestalinització després de 1956. [37] Tots els intents de sortir de l’estalinisme després de 1953 van fracassar. Hongria el 1956, Polònia el mateix any, Txecoslovàquia en 1968 van ser testimonis d’aquest fracàs. Semblava que socialisme i democràcia no es podien reconciliar, que no podien retornar als seus orígens comuns. Vint anys després, va arribar el temps de les conseqüències. L’intent de reforma des de dalt, plantejat en el 27 congrés del PCUS (al qual vaig assistir al costat d’Armando López Salines) va ser una operació quirúrgica realitzada “in extremis”.
L’operació va ser un èxit, però es va emportar el malalt per davant. Les revolucions anti-burocràtiques que a continuació es van produir en diversos països de l’Est van ser recuperades, cooptades pel capitalisme. En el seu conjunt la caiguda del sistema del despotisme burocràtic no va resultar ser una recuperació del socialisme si no que es va transformar en una formidable revolució passiva a nivell mundial.
3. Així doncs, què fer avui amb la revolució russa de 1917?
Cent anys més tard, de la revolució russa de 1917 a penes cremen uns calius que semblen apagar-se entre una muntanya cendres. [38] La pregunta que els “nois del segle XX” [39] ens fem sovint és si és possible que aquests calius puguin ajudar a avivar la flama de les revolucions del segle XXI.
Els nois d’aquest segle poden aprendre alguna cosa d’aquella immensa revolució? Observant el conformisme de la immensa majoria social, així com la immensa cesura en la memòria col·lectiva; observant també la ingenuïtat i la impaciència dels reduïts grups que en l’actualitat es plantegen superar el capitalisme ens preguntem és possible començar de nou sense la memòria del que podia haver estat i no va ser?
Ja Marx va donar una resposta immisericorde als qui, com la dona de Lot es col·loquen mirant permanentment cap enrere, cap al passat: “ La revolució del segle XIX no pot treure la seva poesia del passat, sinó solament de l’avenir. No pot començar la seva pròpia tasca abans de despullar-se de tota veneració supersticiosa pel passat. Les anteriors revolucions necessitaven remuntar-se als records de la història universal per a atordir-se sobre el seu propi contingut. La revolució del segle XIX ha de deixar que els morts enterrin als seus morts, per a cobrar consciència del seu propi contingut.” [40]
Deixar que els morts enterrin als seus morts com a condició per a cobrar consciència de les tasques d’avui. Inclinació radical i immisericorde al principi de realitat, com sempre en Marx. Però aquesta resposta, significa que l’examen històric de l’esdevingut en el passat segle és inútil per a les noves generacions? Crec que Marx es refereix a l’esgotament del caràcter mobilitzador de les revolucions (la seva poesia) de les revolucions del passat. No es refereix a la necessitat de treure lliçons de les experiències històriques. La seva ingent obra històrica testifica el que dic.
Les lliçons del passat són útils, necessàries, imprescindibles. Ho són almenys per a estar advertits dels molts obstacles amb què les circumstàncies obsequien als projectes revolucionaris. Així doncs, aquest estudi de la història és condició necessària, sí, clar. Però també és clamorosament insuficient.
Esperar que en el present segle es donin revolucions amb els mateixos continguts, amb els mateixos subjectes i amb els models que les del segle passat, és tasca vana. Encara més vàcues són les commemoracions litúrgiques, o les reivindicacions absurdes sobre la part de raó que li cabia a cadascuna de les fraccions participants en aquestes revolucions en cadascun dels debats que s’han produït. Cent anys més tard, es tracta d’extreure les lliçons, deixant de costat els fetitxismes identitaris, tractant d’aconseguir una visió de conjunt de la complexitat i de llarga durada dels antecedents i de les conseqüències de l’esdevingut abans i després de 1917. En cas d’aconseguir-ho, potser som capaços d’aportar coneixement, consciència i memòria a les noves revolucions per venir.
D’un altre costat, i d’acord amb el que s’ha dit sobre la qüestió del progrés (vegeu supra, apartat 1.4 [Nota de l’editor: apareix en la primera part de la ponència publicada en l’edició de la setmana passada]), la revolució entesa com a locomotora de la història les calderes de la qual són alimentades pel desenvolupament de les forces productives es va aturar fa temps. La cultura del progrés infinit provinent de la il·lustració fisiocràtica, que va contaminar al marxisme inventat per la segona internacional, i que va ser heretada per les successives internacionals, ha tingut com a resultat d’afavorir els mecanismes d’acumulació del capitalisme. Però aquest, en el seu desenfrenat i caòtic desenvolupament condueix el tren de la humanitat cap al col·lapse ambiental, cap a desastre humanitari, cap a la barbàrie.
La revolució apareix perquè no sols com a desitjable si no com a imprescindible. Només que com ens advertís premonitoriament Walter Benjamin: “Tal vegada les revolucions són el gest d’estirar el fre de seguretat que fa la humanitat que viatja en aquest tren”. [41]
Notes
[16] Theodor Shanin, El Marx tardío, Madrid, Editorial Revolución, 1990. Del mismo autor, La clase incómoda, Madrid, Alianza editorial,1983. Vegeu també, Moshe Lewin, La formation du pouvoir soviétique,Paris, Gallimard, 1985.
[17] La filla de Marx, Jenny i el seu marit el dirigent socialista francès Paul Lafargue, guardaven en els seus arxius nombrosos papers del pare.
[18] Theodor Shanin, El Marx tardío,ob.cit.
[19] Vegeu: Stefano Petruciani, Da Marx al marxismo y Nicolao Merker, Ortodossia e revisionismo nella socialdemocrazia, in AAVV. Storia del marxismo. 1. Socialdemocrazia, revisionismo, rivoluzione (1848-1945),Roma, Carocci editore, 2015.
[20] Antonio Gramsci, La revolución contra El Capital, in Allí donde la voluntad quiera y como la voluntad desee, Escritos sobre Jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa, edición de Joan Tafalla, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018, p. 90.
[21] Un mite construït en contra de l’obra i dels text de Lenin.
[22] Vegeu: Joan Tafalla, La tierra para quien la trabaja. La larga revolución de los campesinos rusos (1861-1905-1917), in AAVV Crisis y revolución. El movimiento obrero durante la guerra y la revolución rusa (1914-1921), edició a càrrec d’Alejandro Andreassi, Barcelona, El Viejo Topo, 2017.
[23] Vegeu: Isabel Benítez, Las mujeres, la revolución bolchevique y la lucha contra el patriarcado, in: AAVV, La revolución rusa de 1917 y el estado; del consejo de Comisarios del pueblo a la NEP (1917-1921), Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018, Joan Tafalla ( Ed.), pp. 239-298.
[24] Vegeu: Moshe Lewin, Nationalisme de notre temps: le cas de Russiein Russie/URSS/Russie, Paris, Syllepse, 2017. També pot consultar-se: Joan Tafalla, Los bolcheviques y el hecho nacional ( Esbozo),in: AAVV, La revolución rusa de 1917 y el estado, ob cit., pp. 87-132.
[25] “Des del punt de vista del marxisme, la classe que nega o no comprèn la idea de l’hegemonia no és una classe – o no és encara una classe-, sinó un gremi o una suma de diversos gremis”, V.I. Lenin, El marxismo y Nasha Zariá, escrit entre desembre de 1910 i març de 1912, publicat l’any 1911 a la revista Sovremennaia Zhizn(Bakú), in Obras completas, tomo 17, Madrid, Akal Editor, 1977.
[26] V.I. Lenin, Dos tácticas de la socialdemocracia en la revolución democrática,in Obras Escogidas en tres tomos, Moscú, Editorial Progreso, 1981, tomo 1, pp. 465-571.
[27] V. I. Lenin, Las Tareas del proletariado en nuestra revolución (Proyecto de Plataforma del partido proletario), in Obras Escogidasen tres tomos, Moscú, Editorial Progreso, 1981, tomo 1, pp. 41-73.
[28] V. I. Lenin, Acerca de la frase revolucionaria ( Artículos y discursos sobre los errores de los “comunistas de izquierda” en relación con la firma de la paz de Brest-Litovks), Moscú, Editorial Progreso, s.f., circaaños 1970’s. També es pot seguir aquest tema a: Los bolcheviques y la revolución de Octubre, Actas del Comité central del partido Obrero Socialdemócrata Ruso ( Bolchevique), Agosto de 1917 a febrero de 1918, México, Cuadernos de Pasado y Presente, nº 28, 1978. Vegeu un resum a: Joaquín Miras & Joan Tafalla, Rosa, Vladimir y la democracia en:
[29] Encara que és preferible llegir directament els textos de Lenin continguts en el tom 45 de les Obras Completas, Moshe Lewin va oferir un excel·lent relat històric d’aquest tràgic final de Lenin a El último combate de Lenin, Barcelona, Editorial Lumen, 1970. Primera edición en francés, 1967. Es pot llegir també un article més modest sobre aquestes qüestions, Joan Tafalla, Usos y abusos de la historia / ‘La storia falsa’,
http://www.gramscimania.info.ve/2013/02/usos-y-abusos-de-la-historia-la-storia.html
[30] Per posar un exemple, vegeu Moshe Lewin, Russie/URSS, dans le mouvement de l’histoire, in Russie/URSS/Russie (1917-1991), Paris, Syllepse, 2017, pp. 35-63.
[31] Vegeu els diversos escrits citats en el tom 45 de les OC, loc. cit.
[32] Antonio Gramsci, Carta al CC del PC (bolchevique) de la URSS, 14 d’octubre de 1926, in Antologia, ob.cit. pp.182-188.
[33] Sobre Bujarin existeixen dues excelents obres: A.G. Löwy, El comunismo de Bujarin, Barcelona – México, Ediciones Grijalbo, 1973 y Stephen Cohen, Bujarin y la revolución bolchevique, Madrid, Siglo XXI de España editores, 1976. Per a una discussió sobre les seves propostes polítiques: AAVV,Bucharin tra rivoluzione e riforme, Roma Editori Riuniti-Istituto Gramsci, 1982.
[34] Staline, Les bases du léninisme, Conférences faites à l’Université Sverdlov en abril 1924, in el libro del mismo título, Paris, Union Générale d’Editions, 1969.
[35] Moshe Lewin, Le socialisme soviétique : une erreur d’étiquetage in Russie/URSS/Russie, ob.cit. pp. 65-96.
[36] Alec Nove, La economía del socialismo factible, Madrid, Siglo XXI editores, 1987. Vaig recollir alguna d’aquelles tesis en la ponènica que vaig presentar a les Jornades Les raons del socialisme, celebrades a Barcelona el 1990. Vegeu Joan Tafalla, Por una nueva política económica para la democracia socialista, in AAVV, Les raons del socialisme, Barcelona, La Farga d’Edicions,1991. Descargable en:
http://www.elsarbresdefahrenheit.net/es/index.php?view_doc=920
[37] Georg Lukács, El hombre y la democracia, Buenos Aires, Editorial Contrepunto, 1989, pp. 152- 208, especialmente las tres últimas.
[38] El 2007, en motiu del 90 aniversari de la revolució, vaig escriure per a Mundo Obrero un article que vaig titular: Qué hacer con las cenizas de Octubre
http://www.pce.es/federaciones/pl.php?id=1948, cuyas principales afirmaciones sigo manteniendo.
[39] Com el lector haurà advertit prenc aquesta expressió del títol de l’autobiografia de Rosana Rosanda, La ragazza del secolo scorso, Torino, Einaudi, 2005.
[40] Karl Marx, El 18 Brumario de Luis Bonaparte, Barcelona, Ediciones Ariel, 1971, p. 15.
[41] Walter Benjamin, La dialéctica en suspenso. Fragmentos sobre la historia, Santiago de Chile, LOM ediciones, s.f., p. 76. La cita ha sigut lleugerament modificada en el seu redactat, per fer-la més clara.
