El passat dia 7 de novembre va ser el 106 aniversari de la gran revolució d’octubre. En ocasió d’aquesta efemèride, publiquem en català aquesta ponència de Joan Tafalla, pronunciada en motiu del centenari en un seminari fet a Oviedo. Aquesta és la primera part de la ponència.
“Aquells que fan revolucions s’assemblen al primer navegant, que va ser instruït tan sols per la seva audàcia”
Saint-Just, 3 de març de 1794. [1]
La revolució que va ser la mare de totes les revolucions del segle XX, la revolució russa de 1917 va ser un esdeveniment insòlit i complexíssim que no va respectar cap esquema ni pronòstic. Encara avui, malgrat les muntanyes de bibliografia escrites per historiadors, filòsofs i propagandistes de tota mena se’ns presenta com un misteri: Com i per què es va produir aquesta revolució d’immenses conseqüències?
Abans de contestar a la pregunta: “Què fer avui amb la revolució russa?”, considero necessari fer dues reflexions prèvies. La primera d’aquestes dues reflexions tracta d’acostar-se a la naturalesa misteriosa i excitant de la revolució en general i a les seves condicions de possibilitat. La segona reflexió se centrarà en les circumstàncies i el context que van permetre la revolució russa de 1917. Totes dues reflexions em permetran concloure amb una resposta a la pregunta que encapçala aquest text.
1. De la naturalesa excitant i misteriosa de les revolucions
1.1. Qui fan les revolucions i quins són els seus motius
Se sol dir: “la revolució jacobina” o bé, “la revolució bolxevic”. Es tracta, per descomptat, d’un error d’etiquetatge. Al meu mode de veure, les revolucions no les fan els revolucionaris més o menys professionals o més o menys permanents. Les revolucions les fan les desenes de milions de persones l’aspiració de les quals no és fer revolucions, si no, simplement, sobreviure, “arribar a final de mes”, o dit d’una altra manera: tenir pau, pa, terra, sostre i treball. I es veuen obligades a fer la revolució només en aquelles conjuntures en què les classes dominants ja no poden donar resposta positiva a aquestes necessitats radicals de les classes subalternes. Mentre la dinàmica del desenvolupament capitalista permeti satisfer aquestes necessitats, o mentre aquestes demandes romanguin en la fase econòmic-corporativa, el moviment de les classes subalternes serà cooptable, integrable, podrà ser subsumit pel bloc en el poder. En aquest cas, l’exigència de canvis, deixa de ser una molèstia per al sistema: es transforma en el motor d’una nova etapa de l’acumulació de capital.
Només en molt determinades formacions socials, i en molt determinades i complexes conjuntures, quan aquestes necessitats radicals, de supervivència no poden ser satisfetes, quan van a contrapel de la dinàmica i de les necessitats de l’acumulació capitalista, el moviment de les classes subalternes pot adquirir un tint subversiu. La reunió d’aquest cúmul de circumstàncies pot constituir la condició de possibilitat d’un nou ordre social. Pot permetre el sorgiment d’una voluntat general revolucionària. Però una condició de possibilitat no és suficient.
Perquè es produeixi una revolució s’ha d’existir o s’ha de crear un nou ordre prèviament i molecularment en els intersticis capil·lars del vell ordre.
1.2. Com sorgeix un ordre nou en les entranyes del vell ordre?
Així doncs, quan ens preguntem sobre el conjunt de fenòmens socials que s’inclouen en el polisèmic concepte de revolució sorgeixen nombroses preguntes:
Com sorgeix de manera lenta i molecular, des dels racons més intricats i capil·lars de les entreteles de la vella societat un moviment social que, en molt determinades circumstàncies, podria acabar superant-la?
Els milions de dones i homes que, encara sense haver-ho projectat ni imaginat es veuen abocats a participar en la revolució, en quin mode acumulen i socialitzen les seves experiències socials fins a arribar a la conclusió de la necessitat d’un canvi radical?
Com es creen noves cultures materials de vida o de quin mode re-creen o re-interpreten les velles tradicions amb la finalitat de donar respostes a les qüestions apressants de l’actualitat?
En quins modes les classes subalternes assagen de manera gairebé imperceptible nous usos i costums en els intersticis del teixit social de la vella societat i de quin mode aquesta acumulació va creant un nou ordre social a l’interior de l’antic règim?
Com es produeix aquesta espècie de paradoxa gramsciana que perquè una classe subalterna s’elevi a la condició de classe nacional o dirigent ha d’haver conquistat prèviament l’hegemonia en la societat? [2]
1.3. Temps curts i temps llargs de la revolució
Els temps curts de la revolució són aquelles conjuntures en què la tempesta perfecta composta pel binomi leninià (els de dalt ja no poden continuar dominant en el mode en què ho fan / els de baix ja no poden viure com ho feien) imposa a les forces en presència una confrontació decisiva, imposa la guerra de moviments. Són conjuntures que es donen molt escassament en la història i que són particularment breus. Saint Just ho va advertir molt primerencament i ho va expressar en frases que es van fer cèlebres: “La primavera dels pobles és curta” o “La llibertat va passar com una tempesta”. [3]
Una rememoració defectuosa o mítica d’aquests moments excepcionals porta a molts a confondre les revolucions amb un acte de tècnica militar realitzat per uns especialistes. És un error que comparteixen tant els pamfletistes reaccionaris tipus Mira Milosevich, [4] com els revolucionaris impacients. Els primers diuen: la revolució d’octubre va ser un cop d’estat fet per una minoria. I els segons, víctimes d’una estranya síndrome d’Estocolm els donen la raó. Per part dels primers es tracta d’un intent de negar el caràcter democràtic de la revolució russa de 1917. Per als segons, aquesta rememoració mítica es presenta com una ideologia justificadora de totes les impaciències. És l’opi dels partidaris de la frase revolucionària.
La realitat és que els temps curts de la revolució solen ser menys curts del que molts pensen: deu anys per a la revolució francesa (que molts confonen amb les grans jornades del 14 de juliol de 1789, del 10 d’agost del 92 o del 30-31 de maig de 1793); 20 anys entre 1905 i 1923-24, per a la revolució russa. Algunes interpretacions de la revolució russa amplien aquesta cronologia fins a 1861. Aquells que confonen la revolució russa amb el moment tècnic de l’assalt a un Palau d’Hivern, que estava pràcticament buit en el moment de l’entrada dels guàrdies rojos, confonen l’efecte per la causa. La immensa revolució social en curs havia transformat la residència del tsar en un símbol vacu i caduc d’un poder en estat de col·lapse.
Aturem-nos un moment en els temps llargs previs a la revolució. Són els llargs períodes anteriors a la conjuntura revolucionària, en què “piano, piano” es reuneixen les condicions objectives i subjectives [5] a nivell nano-social, molecular, capil·lar. Petits amotinaments, rituals o pràctiques religioses antagòniques amb el dogme de la religió oficial, actes rebel·lionaris [6] multiplicats en tot el llarg i ample del territori, de la societat i del temps, fins a produir una nova cultura material de vida, una nova civilització, un nou ordre, un ethos, una voluntat que pugna amb l’ordre imperant, fins a vèncer.
Una nova cultura material de vida que se sol classificar com a fet subjectiu (reductivament alguns anomenen a això ideologia), però que és un potent factor objectiu: té la força material dels immensos actes materials que inspira. Aquests actes, amb l’ajuda d’alguna conjuntura especial (una guerra prolongada més enllà del promès en els discursos patriòtics inicials, una crisi prolongada i recurrent de les subsistències, un excés escandalós de cobdícia en l’acumulació de capital i de beneficis, una crisi política, una crisi de règim polític) potser algun dia es converteixen en la tempesta perfecta: la revolució. [7]
A nivell internacional i de període històric, els temps llargs post-revolucionaris, poden ser considerats els períodes històrics en el qual es prolonga l’impuls d’una revolució. D’aquelles revolucions que creguin èpoques històriques, Gramsci, [8] i després Eric Hobsbawm, [9] entre altres, afirmen que la revolució francesa es va prolongar en diferents onades (1830, 1848) fins al seu últim episodi en 1871 quan, després d’una massacre de 30.000 communards, la burgesia francesa va aconseguir finalment estabilitzar la seva hegemonia creant la Tercera república. L’impuls de la revolució francesa va durar perquè, molt més de la cronologia curta 1789-1799, i va marcar el procés històric francès i, més enllà europeu, malgrat la “congelació” de la revolució, malgrat Termidor, malgrat el bonapartisme i malgrat el Congrés de Viena i de la Santa Aliança. Una cosa semblant podem predicar de la revolució russa l’impuls de la qual, pesi al Termidor estalinià, va continuar impulsant la història del segle XX fins al seu esgotament total a la fi dels anys vuitanta del segle XX.
1.4. La revolució i el progrés
Sovint les cultures revolucionàries dels segles XIX i XX han estat tenyides d’una concepció teleològica del progrés. Conscientment o no, el corrent principal d’aquestes ideologies revolucionàries deriven de la pitjor de les dues Il·lustracions: la fisiocràtica de Quesnay, Turgot i Condorcet.
Una derivada d’aquesta ideologia progressista va consistir en l’anomenat “deure de civilitzar als pobles colonials”, predicat pel republicà francès Jules Ferry en el Parlament francès durant el crucial debat sobre el colonialisme que es va desenvolupar l’any 1885. Es tracta de l’universalisme europeu denunciat per Wallerstein [10] o de l’exportació de la llibertat que tan bé ha descrit Luciano Canfora. [11]
Quan Kautsky i Berstein inventaven el marxisme el van contaminar amb aquesta teleologia del progrés, vinculada a la mundialització, al colonialisme, al desenvolupament del capitalisme com si aquest fora, en si mateix un progrés. [12] Sobre la base d’aquesta ideologia progressista no es van entendre, per exemple, les terribles conseqüències de la privatització dels béns comuns en l’agricultura, de la destrucció dels usos i costums de la comunitat agrària, de la creació d’un mercat de les subsistències primer nacional i després mundial.
Però la Il·lustració no és un concepte unívoc: van existir diverses il·lustracions. Contemporàniament i contra els fisiòcrates escrivien Rousseau, Mably, el cavaller de Jaucourt o Didérot. D’aquesta Il·lustració, republicana, igualitària, democràtica, anti-colonial, van beure Robespierre, Saint-Just, Babeuf i Bounarroti. D’ells van beure, al seu torn, Bronterre O’Brien i els primers cartistas anglesos, també la Lliga dels Justos i, amb ella, Marx i Engels. Encara que és innegable que en el primer Marx i sobretot en el primer Engels la contaminació progressista és bastant visible, [13] Kevin Anderson, Theodor Shanin, Maximilien Rubel i Marcello Musto, han mostrat de manera suficient l’evolució del Marx impregnat de progressisme principis dels anys 1850’s fins a les posicions madures de Marx sobre la comuna rural russa o índia, sobre la pagesia, sobre el colonialisme, sobre la qüestió nacional o, en general, sobre les societats no occidentals. [14]
Cent anys més tard de la revolució d’octubre potser convé ja revisar el nostre concepte de progrés, tenyit d’eurocentrisme, d’evolucionisme, de positivisme i de desenvolupisme a la Rostow. Enfront del marxisme dominant en el segle XX s’aixeca la severa i crítica figura de l’últim Marx (1870-1983) que afirmava sarcàsticament que ell “no era marxista”. S’eleven Antonio Labriola, Antonio Gramsci, José Carlos Mariátegui, Georges Luckács i, encara que a algun el sorprengui que col·loqui el seu nom en aquesta llista, el Lenin més marxià i menys kautskyà, posterior a 1914, el Lenin que va trencar nítidament amb el marxisme inventat per Kautsky i Berstein. [15]
Notes
[1] Louis-Antoine de Saint-Just, Rapport sur les factions de l’étranger, 13 ventôse an II ( 3 de març de 1794) in Œuvres, Paris, Folio histoire, Gallimard, 2004, précedé de Lire Saint-Just, par Michel Abensour, p. 695.
[2] Antonio Gramsci, Quaderni del Carcere, edizione critica dell’Istituto Gramsci a cura di Valentino Gerratana, Torino Einaudi editore, 1975,19 (X), 24, p. 2010 i següents.
[3] Louis-Antoine de Saint-Just, La libertad pasó como una tormenta, selecció d’escrits del revolucionari francès a càrrec de Carlos Valmaseda, Barcelona, El Viejo Topo, 2006.
[4] Mira Milosevich, Breve historia dela Revolución rusa, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2017.
[5] Encara aquesta distinció mecànica? Tot un tema per a un altre debat.
[6] Prenc aquest vocable, inventat per Jean Nicolas en la seva obra La rebellion française, 1661-1789, (Paris, Gallimard, 2008) per a designar la miríada de petits actes que durant una llarga experiència de 128 anys van crear les condicions de possibilitat per a la constitució del poble sobirà que va realitzar la revolució francesa. Actes moleculars que es van desenvolupar no sols a París o en els centres visibles del poder polític sinó de llarg a llarg de l’hexàgon. El neologisme “rebel·lionari”, encunyat per Nicolas em sembla útil: adjectiva aquells tipus d’actes en què, d’un o un altre mode, les classes subalternes de l’antic règim es van enfrontar amb les conseqüències moleculars de l’avanç del capitalisme. Actes de rebel·lió en defensa de la la seva cultura material de vida (ethos) i també, i estretament interrelacionat amb això de les condicions mínimes de la seva subsistència. No sempre aquests actes rebel·lionaris tenien un contingut “progressista” en el sentit que Condorcet donava a aquesta paraula. Llegeixin-se les dures paraules que Condorcet dedicava als amotinats de la Guerra de les Farines (1775) en el seu pamflet: Lettre d’un labourer de Picardie a M. N**, auteur prohibitif à Paris, a: Mélanges d’économie politique, Paris Chez Guillaumin et Cie, Libraires, 1847, t. 1, pàg. 459-470. Tot un catàleg del menyspreu i de la incomprensió dels autors anomenats progressistes per als actes “fanàtics” de les masses populars en defensa de la seva existència i de la seva cultura material de vida.
[7] Antonio Gramsci, Quaderni del Carcere, ob.cit.QC 13, 23, Osservazioni su alcuni aspetti della struttura dei partiti politici nei periodi di crisi organica,p. 1603.
[8] Antonio Gramsci, Quaderni del Carcere, ob.cit., QC, 19, 24, Il problema de la direzione politica nella formazione e nello sviluppo della nazione e dello Stato moderno in Italia, pp. 2010-2034.
[9] Eric Hobsbawm, Los ecos de la marsellesa, Barcelona, Editorial Crítica, 1992.
[10] Immanuel Wallerstein, L’Universalisme européen, de la colonisation au droit d’ingérence, Paris, Demopolis, 2006
[11] Luciano Canfora, Exportar la libertad El mito que ha fracasado. Barcelona, Ariel 2007. Es pot llegir una breu recensió en el meu blog:
http://lacarmagnole.blogspot.com.es/search?q=exportaci%C3%B3n+de+la+democracia
[12] Per a una crítica al progressisme del marxisme des del mateix moment de la seva invenció, vegeu Georges Sorel, Las ilusiones del Progreso, Valencia, F. Sempere i Compañía, editores, s.f., circa 1910-1920.
[13] Vegeu l’elogi al rol progressista del capitalisme present en l’apartat Burgesos i proletaris del Manifest Comunista(1848) o en els articles de Marx de 1853 sobre l’Índia: La dominació britànica sobre l’Índia (10 juny de 1853), La Companyia de les Índies occidentals. La seva història i resultats(24 de juny de 1853) o Futurs resultats de la dominació britànica a l’Índia (22 de juliol de 1853) entre del publicats altres publicats al Nova York Daily Tribune, in: C. Marx i F. Engels, Acerca del colonialismo, Moscú, Editorial Progreso, s.d., circa 1970. També en els articles publicats per Engels en la Nova Gazeta Renana en els anys 1848-49, on caracteritza als pobles balcànics com a “pobles sense història”. Sobre l’etnocentrisme de Engels, vegeu Román Rosdolsky, El problema de los pueblos “sin historia”, Barcelona, Fontamara, 1981. Sobre el mateix tema: Enzo Traverso, Friedrich Engels et la question nationale, in AAVV, Friedrich Engels savant et révolutionnaire, sous la direction de Georges Labica et Mireille Delbraccio, Paris, Actuel Marx/PUF, 1997.
[14] . Vegeu: Kevin B. Anderson, Marx aux antipodes, Nations, ethnicité et sociétés non occidentales, Paris, Éditions Syllepse, Mille marxismes, 2015, primera edición en inglés, 2010; Maximilien Rubel, Marx critique du marxisme,Paris, Petite Bibliothèque Payot/Crititque de la politique, 2000;Marcello Musto, L’ultimo Marx, 1881-1883, Saggio di biografia intellettuale, Roma, Donzelli editore, 2016. Para Shanin, véaseinfra, nota 15.
[15] Vegeu Infra.
