Aquest mes de novembre ha estat a Barcelona l’escriptora marroquina Chadia Arab i ens ha parlat del seu llibre: Las señoras de la fresa. La invisibilidad de las temporeras marroquíes en España. Des de la primera pàgina del llibre, el relat de la situació que presenta és colpidor i la denúncia que fa és sense embuts:
“…..el día en que vimos cientos de mujeres encerradas en una gran jaula pidiéndonos desesperadamente ayuda, mostrando sus pasaportes y documentos médicos que ni siquiera comprendían. Vimos lo impensable. Lo inefable; todavía enmudecemos con el recuerdo de aquella terrible visión. …. Todo el mundo lo sabe. Saben, además, que todo está protegido por el Estado; por los Jueces, los Fiscales, La Guardia Civil, la Inspección de Trabajo, las Patronales, los Sindicatos y, sobre todo, la Prensa. “
Chadia Arab, professora de Geografia Social i de les Migracions a la Universitat d’Angers, França, i investigadora en el CNRS (Centre National per a la Recerca Científica), s’interessa especialment en les qüestions de gènere, en les migracions internacionals que porten les dones marroquines cap a França, Espanya, Itàlia i els Països del Golf. Comenta que per a ella va ser important que aquest llibre sortís publicat al Marroc i alhora a Espanya que eren els dos països directament implicats.
Fins al 1980 la gran majoria dels treballadors temporals del camp eren homes espanyols i portuguesos. A partir d’aquesta data es van anar incorporant dones marroquines. El perquè, segons ens explica Chabia Arab, és que es tracta d’una mà d’obra dòcil i submisa. Aleshores els empresaris van establir el perfil de les dones idònies per accedir en aquesta immigració temporal: havien de ser casades, vídues o divorciades, amb fills com més joves millor i que, per tant, no volguessin quedar-se a Espanya. El contracte en origen, establert entre organismes marroquins i espanyols i amb el vistiplau i finançament de la Unió Europea, va donar pas a una migració sexuada que va fer de les dones més que proletàries, esclaves; sotmeses a una triple opressió per raça, classe i gènere i una apropiació completa del seu cos. No els hi estava permès moure’s en llibertat fora dels recintes de treball, relacionar-se amb qui volguessin i havien de portar roba que les identifiques si tenien permís per sortir.
L’apropiació del cos d’aquestes dones és esfereïdora. Diu Chadia Arab que el primer que s’ha de fer és desconstruir la imatge que es té de la dona que emigra. Més enllà d’acompanyant passiva, mestressa de casa, analfabeta, sense cap projecte migratori, moltes d’aquestes dones per bé que molt vulnerables, són combatives, caps de família, són les que envien diners al Marroc. Quan franquegen la frontera els esquemes tradicionals queden malmesos, moltes vegades inclús adopten la roba occidental per passar desapercebudes. En tornar reintegren la família i la societat de la qual varen marxar i que a vegades les menysprea. Només els hi queda l’esperança que si s’han portat bé, no han reivindicat res, com ara el pagament de les hores extres, no s’han posat malaltes o han intentat sortir del confinament, podran ser escollides per formar part de la següent remesa que tornarà a Espanya. L’anada i tornada esdevé cada vegada més dura i ja saben que, tot i les bones paraules, mai aconseguiran papers, contractes més llargs o millors condicions de treball i estada.
En preguntar-li a l’autora quina era la situació a hores d’ara, ens va comentar que algunes dones han decidit fer el pas i quedar-se de forma clandestina per tota la geografia peninsular o passar altres fronteres europees. Han desaparegut per bé que esporàdicament ha tingut notícies d’algunes que va conèixer durant la seva investigació. Ens explica que algunes s’han ressituat en el servei domèstic, altres s’han casat i altres també viuen en situacions molt precàries, al carrer.
Els suposats objectius d’aquest projecte altruista que havia de fomentar l’emancipació i l’emprenedoria de les dones en tornar al Marroc, només ha servit per enriquir els empresaris espanyols que aconsegueixen mà d’obra temporal molt barata i per omplir-se la boca les institucions, que a través d’un sistema de contractació pervers varen mirar de controlar el flux migratori clandestí. Malauradament en opinió de l’autora, això no té traces de canviar, hi ha molts interessos pel mig que fan tot el possible per silenciar-ho i tapar-ho amb la complicitat dels sectors als quals fa referència en la primera pàgina del seu llibre.