Entrevistem a Ernesto Fontán i Tatiana Nemecek, director i productora executiva de la pel·lícula documental Tarará, la historia de Chernobyl en Cuba sobre la solidaritat de la Revolució Cubana amb els nens afectats per l’accident nuclear de Txernòbil. Van començar la gira europea a Catalunya l’abril de l’any passat amb una projecció de la pel·lícula organitzada per la JCC i Defensem Cuba.
Estàveu de gira europea estrenant el documental, vau guanyar el premi a millor direcció al Festival Internacional de Cine d’Amèrica. Com esteu vivint la bona acollida de la vostra òpera prima?
Ernesto Fontán (EF): Estem molt contents per la repercussió que hi ha hagut. L’estrena a Catalunya va ser la nostra estrena a Europa. Començar la gira aquí va ser un plaer, ja que ens van convocar els companys de Defensem Cuba. La veritat és que com a òpera prima ha estat meravellós per mi perquè no esperàvem tenir aquesta repercussió. A Amèrica Llatina s’ha vist molt i ara estem fent les presentacions presencials, ja que vam començar durant la pandèmia i tot estava tancat. Les primeres estrenes van ser online. Aquest camí que estem fent amb la pel·lícula ens sorprèn gratament.
Tatiana Nemecek (TN): Estem supercontents, la veritat. Com diu l’Ernesto, no ens ho esperàvem pas. Però bé, sabem que Cuba és un punt que emociona i que crida a moltíssima gent. I sobretot per la història de la pel·lícula, una història que no es coneixia ni entre les mateixes associacions de solidaritat amb Cuba. No es coneixia la història i això crida molt l’atenció.
Tarará explica la història dels 26.000 nens ucraïnesos, bielorussos i russos afectats pel desastre nuclear de Txernòbil que van ser acollits als anys 90 a Cuba on van rebre atenció mèdica gratuïta. Com bé dèieu, és una història molt poc coneguda. Com arribeu a aquesta història?
EF: Doncs tot va començar cap a l’octubre de 2018. Nosaltres formem part de l’Espai de Fraternitat Argentino-Cubana i vam convidar a Sílvio Rodríguez a un recital gratuït. Això va ser la peça fonamental que ens va dur a la idea de fer una pel·lícula, ja que la presidenta del nostre espai, Paola Gallo Peláez, tenia al cap la idea de fer una pel·lícula sobre la solidaritat de Cuba. No sabíem ben bé sobre què i tot xerrant amb companys de l’ambaixada cubana a l’Argentina ens van explicar la història de Tarará. Com deia la Tati, nosaltres mai no havíem sentit aquesta història i quan vam començar a investigar vam veure que hi havia molt poca informació a internet, tot també amagat òbviament pels mitjans de comunicació. Volíem començar el rodatge a Cuba l’1 de gener de 2019, 60è aniversari del triomf de la Revolució, i els dos mesos previs al viatge van ser preparatius a contrarellotge i vam muntar l’equip. Per sort els militants del nostre espai sempre tenim ganes de fer coses. Nosaltres dos, però, sí que tenim un perfil audiovisual, treballem a la televisió. I cap allà vam anar. Tot pulmó!
TN: Va ser una bogeria, la veritat és que va ser una bogeria. La nostra presidenta és coneguda per tenir aquestes idees boges que quan un les escolta diu: “com farem això? És una odissea!”. Quan vam arribar allà tot va ser més fàcil. Per sort Cuba és així de meravellosa, portes obertes, la gent se t’apropa… Vam sentir molt això de la solidaritat i la fraternitat dels pobles. Creiem que això es veu reflectit a la pel·lícula.
La pel·lícula està centrada en dos nens, dos nens que ja no són tant nens, l’Aleksandr i en Vladímir. Com els vau conèixer? Aquests nens potser no haurien arribat a adults sense aquesta solidaritat de la Revolució Cubana. Com recordeu el moment de conèixer-los a ells i la seva història?
EF: Va ser molt interessant perquè en aquests dos mesos maratonians previs al rodatge, la Tati i tots els companys ens vam posar en contacte amb l’ICAP i ells ens van facilitar molt la primera agenda d’entrevistats. Un dels contactes va ser la base de tots els altres, el doctor Julio Medina de Armas, que va ser el coordinador mèdic del programa a Tarará. Una de les primeres jornades a l’Havana va ser amb el Julio Medina i amb en Vladímir. Va ser una jornada molt emotiva. Jo m’emociono d’escoltar aquestes històries de la seva pròpia veu. En Vladímir quan arriba a Cuba és un adolescent ucraïnès amb una cultura molt diferent. L’afecte que demostren per Fidel i per la Revolució ens va fer plorar durant el rodatge.
TN: No vull fer un espòiler tampoc, però també és molt significatiu el poble. A ells dediquem la pel·lícula, al poble cubà. Com a través de les ensenyances de Fidel són de donar tant d’amor i sentir l’internacionalisme com el senten. Són ucraïnesos però són cubans.
EF: I sobre l’altre nen, l’Aleksandr, Sasha li diuen, jo el vaig conèixer tres mesos després del rodatge. Vaig tornar a Cuba per a entrevistar Sílvio Rodríguez i em va poder rebre l’Aleksandr i la seva mare. Va ser meravellós. Es van arrelar en aquest poble que els va acollir amb tant d’amor. Estan molt agraïts a Cuba.
El que sorprèn d’aquesta història és el fet que l’acollida de milers de nens es va produir durant una de les pitjors crisis econòmiques que ha patit Cuba, l’anomenat “Període Especial” als anys 90 després de la caiguda de l’URSS, el principal soci econòmic de Cuba. Suposo que els temes centrals de la pel·lícula són aquesta humanitat i aquesta solidaritat.
EF: Sí! Això ens va cridar molt l’atenció. Era molt boig saber que el programa va començar l’any ‘90, amb la caiguda del mur de Berlín i la desintegració del bloc socialista. El pitjor moment per pensar aquest pla i Fidel pensa en el futur. La gusanera mai no veu el costat humà que és essencialment el valor de la Revolució Cubana. Que en Fidel iniciés aquest programa durant la pitjor crisi econòmica ho fa encara més potent. Les potències havien oblidat a aquells nens d’Ucraïna i Cuba, un país petit que perd el 80% de la seva economia, els acull. La potència de Cuba són els metges, ha estat sempre l’obsessió de la Revolució. La veritat és que el que van fer a Tarará, que originàriament és una ciutat per als pioners, és increïble. S’hi va muntar un hospital per als nens d’Ucraïna, Rússia i Bielorússia amb tota una plantilla de metges, infermeres, traductors i mestres. Centenars de persones cubanes treballant amb aquells nens i dedicant l’amor i el poc que tenien. Compartien el pa.
TN: Com dius, precisament el tema de la pel·lícula és reflectir l’internacionalisme i la solidaritat del poble cubà i potser com a excusa vam trobar la història de Tarará, una història increïble. Ens va sortir tot rodó! Fidel no li va interessar la repercussió i això parla també del seu amor desinteressat i el del poble cubà.
Actualment, Ucraïna viu una situació de guerra i tota Europa va sortir de seguida a acollir milions de refugiats després de l’agressió russa. Com veieu que en el seu moment Europa donés l’esquena al país i ara de sobte tot són ajudes?
EF: Això és molt boig. Durant el rodatge vam parlar amb el poeta Roberto Fernández Retamar, que va morir 6 mesos després. Un dels dolors que ell tenia era el fet que els tres països de Nacions Unides que sempre voten a favor de mantenir el bloqueig de Cuba són els EUA, Israel i Ucraïna. Ell ens deia que li cridava molt l’atenció, com Ucraïna al pas del temps s’ha acomodat en certa manera a prop de l’OTAN. És lamentable. El que ens dol a l’ànima són els pobres refugiats, són carn de canó. En el cas de la nostra pel·lícula són els nens de Txernòbil. En aquest cas és un poble que patit molt per decisions geopolítiques. Sempre intentem de separar els governs dels seus pobles. Ens fa mal la guerra, com a tothom. La guerra s’explica, però no es justifica. La història dels refugiats és trista.
Ho heu anat comentant, a Tarará apareixen personalitats cubanes com Aleida Guevara, Roberto Fernández Retamar i Silvio Rodríguez. M’agradaria que comentéssiu una frase que diu precisament Sílvio Rodríguez: «Allí en Tarará, se nuclearon los ideólogos que desarmaron lo que había sido Cuba, y empezaron a armar lo que iba a ser Cuba». Què us sembla aquesta frase?
TN: És una genialitat. Aquesta poesia per explicar-ho!
EF: Silvio ve d’un país on Fidel, el Che, Camilo i Raúl el van desarmar completament. En Fidel ho deia, la Revolució és trencar amb tot allò que existia; crear quelcom nou. El que van crear és quelcom basat en els pilars de la Revolució: l’amor i la solidaritat. La frase d’en Silvio és pura poesia!
TN: Aquesta frase d’en Sílvio és també la manera d’explicar tota la resta. A la pel·lícula s’explica la història de Tarará a través de com s’ha format el poble i la seva història, tots els fets que van desencadenar en el programa de Tarará i els fets que hi ha hagut des de llavors.
EF: I per a contextualitzar això que deia en Sílvio, quan triomfa la Revolució al Che Guevara té un fort atac d’asma i li recomanen refugiar-se en una caseta a Tarará, davant el mar amb un vent més sec i fresc. I allà va començar a treballar. En aquella caseta s’ajuntaven en Fidel, en Camilo, etcètera per planificar el país que estava naixent. Té això, Tarará, una ciutat poc coneguda que va ser el nucli del comandament principal de la Revolució Cubana.
Quant fa que militeu en el moviment de solidaritat amb Cuba?
EF: És relativament nou, el nostre espai. Hi ha molts casals d’amistat a l’Argentina, però el nostre espai es va formar el novembre de 2017. Era el primer aniversari de la mort de Fidel Castro i se’ns va ocórrer fer un exposició fotogràfica i un acte sobre Cuba. I d’aquí va sorgir la idea de fer l’Espacio de Fraternidad Argentino-Cubana.
TN: Va ser increïble perquè el 2017 es funda l’Espai i el 2018 ja fèiem un recital amb Sílvio Rodríguez per a 100.000 persones! I l’any següent Tarará! Veurem què ens ofereix el futur.
