Avui, Primer de Maig, Dia Internacional dels Treballadors, sortim al carrer per denunciar una realitat que no admet més excuses, ja que fa anys que veiem com el nostre poder adquisitiu s’enfonsa de forma progressiva: els salaris no pugen, però el lloguer, la compra del mes i la benzina sí. La inflació s’ha menjat els pocs avenços aconseguits en els darrers anys i l’accés a un habitatge digne s’ha convertit en un privilegi per a uns pocs. Aquest encariment del cost de vida no és una fatalitat natural, sinó una decisió política i la cara més crua d’un capitalisme que necessita treballadors pobres i endeutats per seguir acumulant beneficis.
Des de Comunistes de Catalunya ho diem clar: no n’hi ha prou amb gestionar la misèria. No n’hi ha prou amb mesures tímides que maquillen el problema però no toquen l’estructura de fons. Fins ara el govern espanyol, aquell que es ven com “el més progressista de la història”, està sent incapaç de fer polítiques ambicioses. Moltes de les mesures en matèria laboral – com la reforma dels ERTO o la limitació de la temporalitat – han estat positives, però clarament insuficients, ja que no han tocat l’estructura de la precarietat. Mentrestant, la patronal s’ha adaptat i ha buscat nous forats per mantenir la precarietat laboral i eludir la negociació col·lectiva. I el govern, en comptes de posar-se al costat de la classe treballadora, cedeix davant les grans empreses amb el discurs de la “governabilitat” i un “diàleg social” buit de contingut.
El capitalisme no és sostenible per a la classe treballadora, i cada vegada més persones ho intueixen encara que no ho articulin políticament. La nostra tasca és donar-li nom i veu a aquesta intuïció. Si volem combatre l’avenç del feixisme, no n’hi ha prou amb crits antifeixistes a les xarxes. Cal entendre d’on ve el feixisme. L’extrema dreta s’alimenta de les pors i les frustracions que genera el capitalisme en crisi. Por a perdre l’habitatge, por a no arribar a final de mes, por a un futur incert. I aquestes pors reals, en absència d’una alternativa de classe que les canalitzi cap a la lluita col·lectiva, les captura el feixisme i les transforma en odi contra el migrant, contra la dona feminista, contra el col·lectiu LGTBI. Per tant, lluitar contra el feixisme no és només una qüestió de discurs: és qüestionar el capitalisme que genera aquestes pors. És oferir una sortida organitzada, transformadora i de classe.
Per això defensem un sindicalisme nacional i de classe, però també sociopolític. Un sindicalisme que entengui que la lluita pels salaris no es pot separar de la lluita per l’habitatge, per uns serveis públics dignes, contra el racisme o contra el masclisme als centres de treball. Perquè totes aquestes opressions són cares de la mateixa moneda: l’explotació capitalista. I defensem un sindicalisme combatiu, que no tingui por de la vaga ni de la mobilització, que disputi l’hegemonia en la batalla de les idees. Estem en un context neoliberal i individualista que ens vol convençuts que el sindicat és una assegurança privada més i no una eina col·lectiva.
Però no ens enganyem: defensar drets no és suficient. Hem de conquerir-ne de nous com la reducció de jornada a 32 hores sense pèrdua salarial, la Renda Bàsica Universal, els controls d’abusos en el lloguer o l’encariment dels acomiadaments perquè a les empreses no els surti quasi de franc fotre’ns fora. I fer-ho amb la perspectiva clara que cada conquesta ens ha d’empoderar per avançar cap a un horitzó socialista, sense explotació ni opressió.
Alhora, no podem mirar cap a una altra banda davant el panorama internacional actual. L’auge dels discursos bel·licistes i militaristes, la cursa per l’armament i les tensions a l’Orient Mitjà responen a interessos interimperialistes que no són els nostres. Són els interessos de les grans potències, del complex militar-industrial i de les elits que es reparteixen el món. Però qui pateix els preus de la benzina i del gas? Qui rep la metralla dels bombardeigs? Qui pateix els efectes col·laterals de les sancions i les crisis energètiques? La classe treballadora. Per això diem no a la guerra interimperialista, no a l’OTAN, no al genocidi del poble palestí i els atacs al Liban i l’Iran. I sí a la solidaritat internacionalista, a la construcció d’una alternativa antifeixista i anticapitalista que posi la vida al centre.
Al mateix temps, denunciem les contínues ingerències imperialistes contra el poble cubà i el poble veneçolà. El bloqueig econòmic i financer dels Estats Units contra Cuba és un acte de guerra que dura més de seixanta anys, una política criminal que pretén ofegar un poble per la fam i la manca de recursos. Contra Veneçuela, les sancions, les amenaces militars i el darrer segrest del seu cap d’estat, Nicolás Maduro, són la cara més bruta d’un imperialisme que no perdona la defensa de la sobirania llatinoamericana ni la defensa dels recursos naturals i el control del petroli. És per això que diem alt i clar: Cuba i Veneçuela resisteixen i nosaltres al costat d’ells. Cap ingerència, cap bloqueig, cap mentida mediàtica ens farà callar.
Des de Comunistes de Catalunya cridem a tota la classe treballadora a organitzar-se. En els centres de treball, en els barris, en els sindicats nacionals i de classe. Cridem també a no rendir-nos davant d’una patronal que ens vol dèbils ni davant d’uns governs que ens volen conformistes. Només des de la nostra organització com a classe, aturarem el feixisme i podrem construir una alternativa socialista.
Ens veiem a la manifestació unitària del Primer de Maig a Barcelona a les 9h per l’esmorzar de germanor i posterior mobilització
