Després del final de l’anomenada Guerra Freda, les ciències socials, embriagades per l’eufòria del capitalisme victoriós, van començar a declarar que el proletariat havia desaparegut. Segons aquest argument, la importància de la informació en els processos productius, el desenvolupament del sector financer, la desindustrialització en certes regions del món i el pes que se’ls assignava a les identitats en el desenvolupament dels moviments socials, demostrava la mort de les classes, particularment de la classe obrera.
Com es podia esperar, la conclusió lògica d’aquesta idea és que qualsevol projecte alternatiu i popular al capitalisme està mancat de substància. Per què criticar el capitalisme si aquesta és, en realitat, una societat postcapitalista? Per què sindicar-se si els obrers han estat reemplaçats per companys de feina i emprenedors?
La desregularització i flexibilització laboral, que han fet aflorar de nou velles formes d’explotació, tot revertint les conquestes socials que van costar sang a la classe obrera, han aconseguit atrapar a moltes organitzacions socials i polítiques, que han perdut de vista precisament que l’explotació humana segueix sent la base sobre la qual es fonamenta la nostra societat.
La reducció, en algunes regions del planeta, de la població d’obrers industrials i el sorgiment de diferents formes de contractació, han tendit a confondre’s amb la desaparició de la classe obrera. Però això només es pot argumentar si ens lliguem a una definició formal i superficial de la classe obrera.
El proletariat, producte històric
Una de les principals aportacions de Karl Marx a les seves investigacions sobre economia i les dinàmiques del capitalisme va ser assenyalar que a la societat capitalista existeix, com a la resta de societats dividides en classes que l’han precedit, l’explotació del treball humà. La societat capitalista, i l’existència de la burgesia, depenen de l’apropiació del treball excedentari que produeix la classe obrera, idea que s’expressarà a través del concepte de plusvàlua.
Aquestes idees seran elaborades, exposades i explicades al detall per Marx a la seva obra culmen, El Capital. En el primer volum, l’únic que fou publicat estant en vida l’autor, s’hi detallen les formes a través de les quals es produeix i reprodueix el capital, però en termes generals l’autor dona per fet l’existència dels actors socials fonamentals d’aquesta societat: la burgesia i el proletariat. Tot i això, a la part final del llibre, Marx assenyalarà que aquestes classes no han existit mai fora del temps i de l’espai, i que van sorgir en un procés històric amb característiques determinades.
Per entendre aquesta argumentació haurem de remuntar-nos al 1846, quan en l’obra La ideologia alemanya, Marx va plantejar bona part dels elements centrals de la seva filosofia de la història. Allà hi va assenyalar que les formes de vida social complexes, el que anomenem “civilització”, s’entrellacen amb l’aparició de societats dividides en classes. Això, al seu torn, té relació amb el sorgiment del treball excedentari.
Quan els éssers humans van començar a produir més del que necessitaven per a subsistir, l’excedent va fer possible l’aparició de classes privilegiades. Van sorgir grups de persones que no havien de treballar per viure, i aquest privilegi va sorgir del fet que aquests s’apropiaven de l’excedent de producció que era resultat de l’esforç de les classes treballadores.
La producció és un fet social, ningú produeix de manera individual. Les formes en les quals els éssers humans produeixen subsistències i s’apropien del producte social excedentari ha canviat al llarg del temps i de l’espai. Això vol dir que les formes a través de les quals ens hem organitzat socialment per a prendre de la natura els elements que fan possible la nostra existència, han canviat al llarg de la història.
El capitalisme és una forma específica d’organització social, la formació històrica de la qual Marx, precisament, perfila en el capítol XXIV del primer volum del Capital.
Allà, l’autor alemany explica que perquè es doni la formació del capitalisme, un mode de producció basat en l’apropiació del treball excedentari mitjançant el salari, han d’establir-se dues classes socials: d’una banda, el proletariat, treballadors que per a poder produir les seves subsistències no els queda més que la seva força de treball; i, d’altra banda, un grup de persones que concentren el control dels mitjans de producció, el que els permet resoldre les seves necessitats sense més esforç, i és que garanteixen la seva existència explotant el treball aliè.
El proletariat es va formar, ens diu Marx, gràcies a l’expropiació i la despulla de la pagesia i l’artesanat, amb la supressió de la propietat comunal, el que, al seu torn, va fer possible una concentració més gran de mitjans de producció en mans de la burgesia.
Més enllà de l’ofici
Cinc anys després de la mort de Marx, el 1888, es va publicar una edició anglesa del Manifest del Partit Comunista, un altre text fonamental per a entendre la filosofia de la història de l’autor alemany, la qual va comptar amb l’aprovació d’Engels, qui va introduir una interessant nota al peu de l’inici del primer capítol, on assenyalava que per ”proletaris es comprèn a la classe dels treballadors assalariats moderns, que, privats de mitjans de producció propis, es veuen obligats a vendre la seva força de treball per a poder existir”.
En altres paraules, Engels estava assenyalant que la classe obrera no es defineix per un ofici, l’obrer industrial, sinó per les relacions de producció.
Aquesta idea recull en bona part les elaboracions d’El Capital, on la classe obrera s’entén com la classe constituïda per una àmplia població de treballadors assalariats, l’activitat dels quals està lligada tant a feines materials com immaterials. La producció fa possible la satisfacció de necessitats, i a mesura que es va donant això, apareixen noves necessitats, les quals exigeixen feines complementàries que no necessàriament estan lligades exclusivament a la indústria pesant.
El problema de la classe no es redueix a la formalitat, com vol fer-nos creure avui la teoria postmoderna. És un problema de relacions socials de producció, tal com ho va recollir Lenin en el seu discurs del 1919, Una gran iniciativa: “les classes són grans grups d’homes que es diferencien entre ells pel lloc que ocupen en un sistema de producció social històricament determinat, per les relacions en les quals es troben respecte als mitjans de producció […], pel paper que duen a terme en l’organització social del treball i, consegüentment, pel mode i la proporció en la qual perceben la part de riquesa social de la qual disposen. Les classes són grups humans, un dels quals pot apropiar-se el treball de l’altre per a ocupar llocs diferents en un règim d’economia social”.
Això no vol dir que les classes socials d’un mode de producció determinat, en aquest cas el capitalisme, siguin marcs inflexibles que estiguin més enllà de la història. La dialèctica ens posa davant del fet que la realitat està sotmesa al futur i a la història, és a dir, la realitat, canvia, està en constant moviment.
La classe obrera ha estat subjecta a canvis al llarg dels anys i les seves característiques no seran les mateixes segons el context geogràfic que estiguem observant; però aquesta està lluny de desaparèixer, ja que és ella qui fa possible l’existència d’un reduït grup social privilegiat que no ha de treballar per a garantir la seva subsistència.
Article publicat originalment al setmanari colombià Voz.
