Ciència-ficció i transformació social

Autor

Del mateix autor

“No serem lliures si no ens imaginem la llibertat”

Ursula K. Le Guin

La ciència-ficció està de moda. I això és una molt bona notícia pels i les comunistes. La literatura fantàstica i la ciència-ficció han viscut a casa nostra un boom important en aquests darrers anys. Ha estat un boom de la literatura, però també de sèries que s’han convertit en autèntics fenòmens de masses com Dark, Black Mirror o El Conte de la Serventa. L’aparició d’editorials com Males Herbes i Raig Verd l’any 2012 o Mai Més i Chronos el 2019 han contribuït decididament a aquest fenomen amb edicions molt ben cuidades i amb una tria d’obres molt acurada. Tradicionalment, la fantasia i la ciència-ficció ha estat un gènere de segona, allunyat dels grans reconeixements literaris. Però la realitat i la qualitat literària d’escriptors i escriptores de fantasia i ciència-ficció desmenteix aquest menysteniment. Res tenen a envejar Ursula K. Le Guin, Ray Bradbury, Isaac Asimov, Frank Herbert o  Nora Jemisin als grans escriptors de gèneres realistes

Per què és una bona notícia el boom del gènere fantàstic? 

L’any 2004 va sortir publicat l’Onada de la ment d’Ursula K. Le Guin, publicat recentment per Raig Verd en català per primera vegada, on Le Guin explica com la capacitat i la voluntat d’imaginar alternatives és el primer pas per fer-les realitat. I és aquí, en el fons d’aquesta reflexió, on recau tot el poder transformador de la ciència-ficció i la fantasia. En la prefiguració com a eina de transformació social. Si som capaços d’imaginar i d’anticipar una societat o un futur igualitari, d’això va la prefiguració, serà més fàcil que el puguem portar a la pràctica perquè ja formarà part del nostre ventall de solucions possible. La narració imaginativa amplia el nostre abast d’allò que és possible. 

En una societat despolititzada com l’actual, la construcció d’un imaginari on la igualtat és possible fa més fàcil la penetració d’idees socialistes. La ciència-ficció i la fantasia és una literatura fàcil de llegir, que enganxa, i que permet una politització de baixa intensitat. Per tant, una aposta per la producció cultural de literatura, cinema o sèries de la (mal) anomenada ficció especulativa és una aposta transformadora. Quan agafem i fullegem els Desposseïts d’Ursula K. Le Guin i busquem les contradiccions i les fortaleses d’una societat igualitària com la de Anarras, ens estem polititzant o quan ens identifiquem amb la lluita dels fremen a Arrakis contra el colonialisme interplanetari, narrada en l’obra Dune de Frank Herbert, ens estem amarant subtilment d’antiimperialista. Aquests són només alguns exemples de novel·les publicades aquests darrers anys en català, però en podem trobar moltíssims altres exemples.

Sense deixar Le Guin, a La mà esquerra de la foscor l’escriptora hi planteja una societat de gènere no binari on la civilització que viu al gèlid planeta Hivern no són ni homes ni dones, són hermafrodites i en el període de zel poden adoptar un sexe o l’altre. La novel·la ens fa reflexionar sobre les relacions de gènere que s’estableixen en una societat com la terrícola i en el paper del sexe, ja que a Hivern el sexe i l’amor estan completament deslligats. Le Guin hi fa un exercici brillant per imaginar-se com seria una societat sense gènere i hi concep dues societats ben diferents: la Karhide i l’Orgoreyn, molt més igualitària, però també amb les seves llums i ombres com és propi de l’obra de Le Guin. Dues nacions estructuralment molt diferenciades, però totes dues clarament determinades per la inexistència dels gèneres.  O El conte de la serventa de Margaret Atwood que, amb totes les seves contradiccions, hi planteja una societat aterradorament distòpica construïda sobre el poder patriarcal i l’esclavatge sexual de les dones fèrtils. En ella June, la protagonista, es rebel·la contra el totalitarisme de la República de Gilead en una història dramàtica que porta fins als límits el subgènere de la distopia. La novel·la va ser adaptada a sèrie l’any 2017 amb un notable èxit (en els pròxims mesos se n’ha d’estrenar la sisena i última temporada) i el característic hàbit vermell de les serventes s’ha convertit en un símbol utilitzat en protestes feministes a Argentina, Costa Rica, Irlanda, Israel o, sobretot, els Estats Units per protestar contra la polítiques de regulació de l’avortament o els ventres de lloguer.

Si entrem en el terreny més purament fantàstic, tot i les riuades de literatura fantàstica on els protagonistes es dediquen bàsicament a guerrejar sense més pretensió que aquesta, hi trobarem exemples meravellosos que projecten universos on els seus personatges es mouen per altres interessos més enllà de la lluita pel poder. La meravellosa història de la Tehanu a L’altre vent, el darrer llibre de la saga Terramar de Le Guin, hi trobem, per exemple, com una jove mig dona mig drac contribueix a resoldre un conflicte que efecte la supervivència del món. Ho fa sense lluites entre humans, fetillers i dracs com es podria esperar; simplement amb respecte, entesa, diàleg i cooperació. O què dir de la gran N. K. Jemisin guanyadora de 3 premis Hugo consecutius amb la seva trilogia de la Terra Fragmentada, que ben aviat podrem gaudir de la segona part editada en català per Mai Més. En la primera, La cinquena estació, ja hi vam poder descobrir la història de l’Essun que, després d’un terratrèmol catastròfic que ha deixat la Quietud devastada, surt a la recerca de la seva filla segrestada pel pare. En el llibre hi coneixerem la història dels orogèns, persones amb habilitats per controlar les energies tectòniques i evitar terratrèmols, i la seva resistència contra l’opressió. Fins i tot en la conegudíssima saga de Harry Potter de J. K. Rowling en el personatge de l’Hermione hi trobem un empoderament femení vital per a la trama dels llibres. O ja posats a estirar el xiclet i entrar de ple a la pantalla gran, la lluita de l’Aliança Rebel contra l’imperi a qualsevol dels productes vinculats a la franquícia Star Wars, s’hi pot veure clarament la lluita contra el feixisme i el totalitarisme. L’estètica del sinistre Primer Orde, per exemple, està directament inspirat en l’ODESSA, una organització d’evasió de jerarques nazis després de la II Guerra Mundial. 

Si rebusquem subtilment, fins i tot, en les pàgines de Binti, de l’escriptora Nnedi Okorafor, hi trobarem el ressò de la lluita per la dignitat dels pobles on els himba, ètnia a la qual pertany la protagonista, són menystinguts pels khoush o la dels enyi zinariya, a l’ombra de tots dos.  En aquesta trilogia hi trobarem també la història d’una noia que trenca amb el tradicionalisme de la seva cultura per ser la primera himba a estudiar a la universitat intergal·làctica d’Uni Oomza. Una història on l’equilibri entre tradició i canvi, col·lectivitat i individualitat impregnaran un relat marcat per la guerra entre meduses i khoush, l’amistat entre la Binti i l’Okwu, un soldat medusa, i per la capacitat de superació de la Binti. 

De la utopia a la distopia…

Però com tota cara, la ciència-ficció té també la seva creu. Un dels subgèneres que més impacte té actualment dins del gènere són les distopies amb sèries com Black Mirror o El juego del calamar i novel·les convertides en autèntics best-sellers com Els jocs de la fam de Suzanne Collins o El corredor del laberint de James Dashner. Francisco Martorell al llibre Contra la distopía (2021, La Caja Books) planteja que l’èxit actual de la distopia és la conseqüència de la por i la inseguretat imperant en el capitalisme actual on tot és efímer, volàtil i líquid. Totes aquestes inseguretats incrementen el consum massiu de distopies. No és per casualitat que just després de l’arribada a la presidència de Donald Trump la novel·la de George Orwell 1984 va batre rècord de vendes als Estats Units. Una tendència alimentada per una determinada indústria cultural a la qual les distopies aporten enormes beneficis, però que té conseqüències polítiques i socials en forma de declivi de l’esperança i d’ascens de l’individualisme i la impotència. Traduint-se tot plegat en despolitització i facilitant, per tant, l’avanç de posicions reaccionàries. 

Cal doncs retornar al plantejament de Le Guin de l’inici de l’article: “No serem lliures si no ens imaginem la llibertat”. És tan senzill com incentivar, recuperar, editar i llegir també fantasia i ciència-ficció de la qual ens fa somiar i tenir esperança. El món no s’acaba en les distopies per arrelades que estiguin a la cultura popular actual. Quedar-nos en històries basades únicament en les nostres pors és temptador, però depriment. Rebel·lar-nos com a lectors contra la fi del món i fer del pensament —parafrasejant Marina Garcés— una eina de desig és més necessari que mai en un moment on el cantó fosc truca a la porta.  

Articles relacionats

Darrers articles