Aquest article forma part de l’aportació col·lectiva de la cèl·lula Ramon Casanellas al XIIè Congrés del Partit dels Comunistes de Catalunya, el gener de 2010.
Hi ha dos factors que han de merèixer una consideració central a l’hora d’analitzar la realitat social i el paper cultural dels comunistes al seu si. Una d’elles és òbviament la situació de crisi generalitzada del sistema capitalista i les seves conseqüències: a nivell internacional, la recomposició de l’imperialisme i l’aparició de forces emergents que busquen alternatives de vida i de govern no capitalistes; a nivell europeu, la construcció d’un nou model d’estat al servei de l’oligarquia financera, la modificació de les estructures de producció energètiques i l’igualament a la baixa de les condicions de vida i treball de la majoria de les persones. Al costat d’aquest, l’altre element determinant del moment actual és la forma que estan adoptant un nombre important de mobilitzacions socials que impugnen totalment o en part el sistema polític, social i econòmic que patim. Aquestes mobilitzacions es produeixen sovint –seguint una tendència que no apunta sinó a generalitzar-se– sota el signe del que s’ha coincidit a anomenar “postpolítica”, en referència a dinàmiques protagonitzades per actors individuals i col·lectius la identitat dels quals no està mai establerta plenament d’entrada, sinó que es modula en el transcurs de les lluites concretes en què estan implicats.
En un marc també definit per la creixent despolització de les majories socials i els estralls produïts pel desprestigi de la política professional i de partits, un bon nombre de conflictes socials al nostre país i a d’altres han estat d’aquesta naturalesa. Moviments de classe, antibel·licistes, feministes, solidaris, estudiantils, etc., que han convocat sovint milers de persones, han estat organitzats, convocats i dirigits per instàncies organitzatives estructurades provisionalment –quasi sempre de caire assembleari–, sense plantejaments ideològics clars i amb fites d’índole exclusivament conjuntural. Són d’aquesta naturalesa la majoria del que es coneix habitualment com a “moviments socials”, corrents d’opinió i acció col·lectiva basats en acords sobrevinguts entre subjectes que mai no renuncien a la seva singularitat com a persones individuals que no volen ser representades per ningú que no siguin elles mateixes. Estem parlant del que al capdavall no deixa de ser un revitalització del vell humanisme subjectivista, però aporten com a relativa novetat la seva predilecció per un particularisme militant, exercit per col·lectius que s’apleguen al servei de causes molt concretes, en moments puntuals i en escenaris específics, renunciant a tota organització duradora, a tota adscripció doctrinal clara i a qualsevol cosa que s’assembli a un projecte de transformació o emancipació social que vagi més enllà d’un vitalisme més aviat boirós.
Aquest context, en bona mesura nou –si més no en aquests nivells d’intensitat i generalització– obliga els comunistes a una adaptació urgent tant de la seva necessitat de difondre les seves teories i iniciatives com de la seva vocació dirigent amb relació als combats socials. Això implica revisar, i al mateix temps vindicar, els vells principis d’acció basats en l’agitació i la propaganda són, segons la clàssica definició leninista, les dues eines fonamentals d’expansió de les idees revolucionàries. L’objectiu d’ambdós estils d’actuació no és cap altre que el d’organitzar als sectors més conscients de la societat per aconseguir portar a terme un procés que prengui als capitalistes el control de l’Estat i instauri una autèntica democràcia. En aquest sentit, entenem democràcia com poder popular, culminació d’un procés de aprofundiment i increment a tots nivells de la capacitat d’intervenció sobre l’activitat social de les classes subalternes, és a dir de la majoria, mecanisme socioeconòmic a través del qual es posen límits i s’acaben suprimint els privilegis de les classes fins aleshores dominants i s’atorguen possibilitats de control polític a les classes dominades, justament per a que deixin de ser-ho.
En aquesta direcció, remarcarem les vegades que calgui que l’organització i l’estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors –els grans dèficits que comporta l’hegemonia actual de la postpolítica– són els objectius principals de tota forma d’agitació i propaganda, un element del qual malauradament ens oblidem sovint a l’hora de considerar el nostre paper respecte als mitjans de comunicació, entesos en un sentit ampli, és a dir com a vehicles per a la difusió d’idees i propostes.
Un dels objectius fonamentals d’aquesta activitat política –centrada en l’actualització dels instruments clàssics de l’Agitació i la Propaganda– no pot ser altre que continuar avançar a favor de la unitat en la lluita contra les condicions de vida i de treball que una minoria l’imposa a una immensa majoria de persones. En aquest ordre de coses, el vell anhel d’un Front d’esquerres [1] continua en vigor, entès sempre com un procés que ha de tenir la ratificació de l’experiència, amb concrecions per a cada moment de la lluita de classes i un horitzó que és la construcció d’una societat de persones iguals, la derogació de la propietat privada, el socialisme i el comunisme.
El programa del Front d’Esquerres [1] no pot ser lineal en cadascun dels terrenys que ha de desenvolupar-se ja que el terreny econòmic, social, electoral o cultural les formes de dominació del capitalisme es concreten de formes diferents i en estadis diferenciats. Això és el que imposa una nova versatilitat a l’hora d’establir aliances.
Per tant, convé comprometre’s en una política d’aliances per abatre l’enemic contingent a cada moment, però també l’enemic principal, que no pot ser altre que el sistema capitalista, i fer-ho en tots els terrenys, econòmic, social i polític, però sobretot en el terreny de les idees, en l’àmbit cultural i ideològic. És això el que fa urgent una estratègia de comunicació eficaç la qual demana, des d’un punt de vista polític, raonar les connexions entre els instruments concrets que cal crear i la resta d’estructures que conformen tot moviment en pro de la transformació social.
És per això que aquests objectius poden semblar utòpics i irrealitzables sobre el paper. Però cal raonar allà on voldríem arribar i tenir clars els objectius per poder afrontar el nostre camí amb seguretat i èxit. Una estratègia de comunicació revolucionària, adaptada als nous contexts, hauria d’estar dividida en tres àrees de treball principals: l’agitació, la propaganda i l’organització. Així mateix, hauria de seguir una metodologia amb relació a tres àmbits fonamentals de comunicació: la recopilació de la Informació, la discriminació qualitativa de la informació obtinguda i la resposta informativa final. Aquesta última tindria un doble vessant: l’estratègic (a mitjà termini) i el tàctic (a curt termini). Tot això ens permetria esquematitzar el nostre objectiu en la creació d’un conjunt d’instruments d’agitació, propaganda i organització dels sectors socials mobilitzats o susceptibles de mobilitzar-se que ens permetin estendre una alternativa racional al sistema capitalista.
Notes
[1] El Front d’Esquerres era l’aposta estratègica del PCC; en un context i unes especificitats diferents, es podria equiparar a la proposta de Front Democràtic i Social plantejada actualment per Comunistes de Catalunya.
