Aquest dilluns, com cada any, hem commemorat el 1r de Maig i, en conseqüència, arreu s’han fet mobilitzacions per fer palès el sentit més pregon d’aquesta festa, la memòria dels seus orígens i aixecar la veu de quines són les reivindicacions actuals. També a Igualada es varen aplegar, al capdamunt del Passeig Verdaguer, unes dues-centes persones a la concentració unitària convocada pels sindicats de CCOO i UGT.
En els discursos es va fer esment de com, malgrat l’aprovació del nou salari mínim interprofessional o la mateixa reforma laboral, sense posar en qüestió que han suposat unes millores indiscutibles de les condicions laborals pel conjunt de la classe treballadora, enfront de les circumstàncies adverses per l’encariment del cost de la vida o per l’escalada de conflictes al món (que han suposat una alça de preus de l’energia, dels aliments o les matèries primeres a tota la Unió Europea), han suposat -no obstant això- un minvament del poder adquisitiu que se n’hauria de desprendre.
Un relleu també de formes de relació laboral
Es va denunciar que, malgrat l’increment de beneficis de determinat sector empresarial, aquests no sols no han repercutit en la millora dels salaris sinó que han provocat un augment de la inflació, denunciant alhora el bloqueig patronal dels convenis.
Ara que, més enllà de les qüestions concretes d’àmbit sindical, el que es va valorar, per una banda, és la presència dels de tota la vida, dels de la vella generació de lluitadors, passant per totes les edats, fins a la incorporació d’alguns sectors més joves. Amb tot, i, per altra banda, el que cal tenir en compte no és tant el relleu generacional que es palesava evident sinó també l’evolució o retrocés dels canvis en les relacions de treball de llavors fins ara.
Diferent documentació per la mateixa feina
Ja no existeixen els grans centres de treball que permetien l’organització dels treballadors de les empreses i associar-se per aconseguir millorar les seves condicions de treball. Per començar, de les poques empreses amb treballadors que queden, la seva plantilla ja no està tan dividida en fixes, contractes temporals i a temps parcial, sinó també treballadors que sols tenen permís de treball amb un NIE i d’altres que tenen el seu DNI, amb nacionalitat plena i amb tots els drets de ciutadania. Aquesta és una característica que no hauria d’afectar per a res a la unitat tan necessària per fer front al corporativisme i les organitzacions que no tenen el sentit de classe. Un sindicat de classe és un sindicat de classe, i mai hem de perdre aquesta perspectiva.
Condicions indignes per un treball més que digne
En aquest relleu generacional hi vaig trobar a faltar, precisament, aquells treballadors i treballadores que no tenen DNI i que potser no tenen ni el NIE que els permeti de treballar de forma legal. Aquesta situació aboca, als qui es veuen obligats a buscar-se la vida com sigui, a cercar treball en l’economia submergida, sobretot en la dels serveis a les persones perquè els serveis públics porten massa temps en retallades per a abastir les necessitats reals de la població gran o dependent. L’economia submergida aflora més que mai, el treball d’atenció a les persones, que hauria de ser d’allò més vocacional i digne (que millor que tenir cura de les persones que ho necessiten amb afecte i caliu?) es converteix, això no obstant, en una explotació laboral per les seves condicions de treball i remuneració indignes.
Els vincles afectius també cuiden
Qui més qui menys ha viscut de prop la necessitat d’atenció personal d’algun familiar o conegut proper, sigui per raons de malaltia o simplement d’envelliment. Valorem, i com no, quan l’atenció és curosa i amb afecte, i els hi restem molt agraïts. Ara, però, reconeixem amb la mateixa proporció els seus drets laborals i socials? Sovint convertim en indigna la més digna de totes les tasques, la de tenir cura de les persones.
Ciutadans de primera i ciutadans de segona
Ens trobem davant unes eleccions, les municipals, les que ens toquen més de prop perquè podem conèixer personalment els qui ens han de representar, i cal tenir en compte que no tots són iguals, tant els qui es presenten com els qui han de representar. Per començar, una bona part de la ciutadania ni els podrà votar perquè encara no ha assolit la nacionalitat i el seu DNI, ni tal volta és conscient de com s’organitzen les institucions democràtiques per governar els diferents aspectes comuns de la societat que en formen part, la que divideix la seva ciutadania en ciutadans de primera i ciutadans de segona. Un altre aspecte seria analitzar com també tracta de ciutadania de segona els exclosos socialment, els qui no tenen el dret bàsic a l’habitatge, o que no participen de la vida de la ciutat…
Cal fer front comú al feixisme
Però, davant aquest escenari, el que més em preocupa és com el discurs de l’odi que promulga l’extrema dreta pot calar en el desesper dels qui les coses no els van com voldrien, dels que han perdut fins i tot l’esperança i volen creure el primer bocamoll que -amb demagògia- els regala promeses a base de mentides. Els hem de treure la careta perquè mostrin el seu veritable rostre i pugui ser rebutjat des d’una consciència del sentit més pregon de democràcia i dels valors humans. El seu discurs, les seves propostes no poden ser ni plantejades. Barrem-los el pas posant una línia vermella perquè no puguin profanar el sagrat escenari de la democràcia. Front l’extrema dreta cap fissura: NO PASSARAN!
