Els governs del nou municipalisme –la socialdemocràcia postmoderna– s’omplen la boca darrerament del “dret a la ciutat” i invoquen el nom d’Henri Lefebvre –l’autor del famós llibre amb aquest títol– com inspirador del seu urbanisme virtuós –superilles, urbanisme tàctic…– Urgent rescatar Lefebvre de la seva usurpació per part de teories i pràctiques urbanístiques i polítiques que invoquen el seu nom i la seva obra per dignificar allò que són simples operacions de reforma ètica i estètica de l’apropiació capitalista de les ciutats. Pel capitalisme d’esquerres o l’esquerra capitalista el dret a la ciutat s’entén com a dret a les prestacions bàsiques en matèria de benestar: habitatge, confort, qualitat ambiental, serveis, ús de l’espai públic i això que es presenta com a “participació”.
Però això no és el que diu El derecho a la Ciudad, que esmento pel títol de la seva recent edició en castellà a l’editorial Capitán Swing. El dret a la ciutat que reclamava Lefebvre era i és això i molt més. Ell parlava d’una espècie de superdret que no es pot encotillar ni resumir en proclamacions, normes o lleis destinades a maquillar un capitalisme “sensible a allò social”. Recuperat en el sentit revolucionari, el dret a la ciutat de què parla el pensador francès, com es pot llegir al seu llibre, és dret “a la vida urbana, a la centralitat renovada, als llocs de trobades i canvis, als ritmes de vida i ocupacions del temps que permeten l’ús ple i sencer d’aquests moments”. Vida urbana que és revelació i realització del “regne de l’ús (del canvi i de la trobada despresos del valor de canvi)”, que, alliberats “del domini del que és econòmic (del valor de canvi, del mercat i la mercaderia) i s’inscriuen, per tant, en les perspectives de la revolució sota hegemonia de la classe obrera”. Per Lefebvre, el dret a la ciutat no és una cosa que es limita a veure’s vindicat, i menys a rebre’l com a concessió, sinó allò que s’ imposa desposseint de la ciutat els seus posseïdors.
Costa sintetitzar la fondària i l’amplitud tant de la feina com l’experiència vital de Lefebvre, nascut el 1901 i desaparegut el juliol del 1991. La seva llarga trajectòria acompanya un bon nombre de fites del segle XX i de vegades les determina: les avantguardes, de dadà als situacionistes; la lluita contra el feixisme i el colonialisme; el diàleg crític entre el marxisme i l’existencialisme i els estructuralismes; la reconciliació de Marx amb Nietzsche; el Maig del 68… Lefebvre va formar part del Partit Comunista Francès trenta anys, entre 1928 i la seva expulsió el 1958. Va retornar a la militància el 1978. Henri Lefebvre va ser sempre un comunista.
Pel que a la qüestió urbana, el gran mèrit d’Henri Lefebvre fou, per dir-ho així, el d’especialitzar Marx i Engels, en un context en què començaven a conèixer allò que, seguint David Harvey, podem anomenar l’espacialització del mateix capitalisme. És a dir, de com les grans dinàmiques de mutació urbana són gestades i gestionades des de la lògica neoliberal. Però el projecte teòric marxista no va abordar el desenvolupament de la ciutat capitalista, amb l’excepció del clàssic d’Engels sobre la situació de la classe obrera a Anglaterra, publicat el 1845 i que inclou un capítol en molts sentits seminal titulat “Les grans ciutats”. És als anys 60 i 70 que, des de perspectives enfrontades, Manuel Castells i Henri Lefebvre van entendre la pertinència d’analitzar les dinàmiques urbanes des dels postulats del materialisme històric. Després, van venir David Harvey, Neil Smith o Tom Slater que van continuar en aquesta línia que contemplava els processos de gentrificació i terciarització urbanes en clau de lluita de classes.
Lefebvre havia tingut dècades per interessar-se i escriure sobre altres temes. Comença a fer-ho a mitjans dels anys 60 a propòsit de l’espai en les dinàmiques globals d’acumulació capitalista. És partir d’aleshores que publica obres com –sempre citades per la seva edició espanyola– De lo rural a lo urbano (Alianza), Espacio y política (Península), La revolución urbana (Alianza) y La producción del espacio (Capitán Swing), a més de El derecho a la ciudad. En aquestes obres Henri Lefebvre aborda qüestions diverses, com la història de la ciutat, la relació entre ciutat i industrialització i ciutat i camp, el contrast entre propietat i apropiació o el camuflatge que adopta allò immobiliari com a urbanístic.
Molt abans que estigués de moda acadèmica, Lefebvre va fer el seu particular “gir espacial” provocat per la seva experiència personal com a testimoni i víctima de la destrucció del centre de París: l’enderrocament del mercat de Les Halles i l’aixecament del Centre Pompidou el 1967. D’aquesta vivència en sorgeix l’escriptura d’obres com les citades, que van plantejar, des d’una perspectiva radical i marxista, la condició social de l’espai entès com a desenvolupament d’aplicacions, funcions, operacions, transformacions, que només poden ser socials. Lefebvre va entendre, segurament abans que ningú, que l’expansió urbana és un dels grans recursos per a l’obtenció i l’acumulació de beneficis financers i que les formes, estructures i relacions de producció es projecten com a experiències espacials, més quan és l’espai mateix el que ha acabat sent treball i negoci.
Aquesta perspectiva marxista, aplicada a les teories de l’espai, concebia aquest com a producció i com a producte o, el que és el mateix, com a procés i com a objecte. Producció, en el sentit de localització de l’activitat econòmica per generar i distribuir béns i serveis, i producte, per referir-se a l’espai mateix com a objecte d’usdefruit, com a mercaderia sotmesa al valor de canvi. Per Lefebvre l’espai no és únicament lloc de la producció, sinó producte en si mateix. Aquesta perspectiva no és del tot nova. Té com a precedent visions com la de Maurice Halbwachs que, des del marxisme jauresià, va abordar a principis del segle XX, la gènesi de la qüestió del sòl i els desequilibris territorials de París. Però Lefebvre no només és fidel a aquest axioma que veu l’espai com a determinat per relacions socials —que a la societat capitalista són relacions socials de producció i de classe—, sinó que li afegeix allò que li va faltar a Marx i Engels, que només van considerar l’espai com un contenidor buit farcit (per dir-ho així) de maneres de producció.
Lefebvre va veure amb lucidesa que era testimoni a un procés ja mundial de traducció del que va ser valor d’ús de la ciutat –relatiu a la ciutat gastada, practicada, viscuda, somiada pels seus habitants i transeünts– en valor de canvi. Per dir-ho com hagués volgut Henri Lefebvre, el capitalisme converteix la ciutat com a creació i com a obra a la ciutat com a producció i com a producte destinats a un mercat de compravenda de ciutats i fragments de ciutat. Així, de la mà del capitalisme, les ciutats ja no són obra constantment creada i recreada pels seus ciutadans, sinó un simple objecte de la depredació i la cobdícia d’una minoria.
L’altra aportació fonamental de Lefebvre és la de la denúncia de l’urbanisme com a ideologia, en el sentit marxista del terme, és a dir com a fetitxització de les relacions socials de producció. Lefebvre va entendre, a més, el paper que jugaven els tecnòcrates de l’espai com a responsables de generar no plans i projectes, sinó, disfressats de terminologia científica, discursos que mostraven com irrefutable la seva fita d’una ordenació de l’espai afí als interessos del capitalisme i de l’Estat que el serveix.
En efecte, per a l’urbanisme hegemònic les ciutats han de ser, sobretot, clares, i amb aquesta finalitat es despleguen tota mena de dispositius destinats a supeditar la forma urbana a principis d’ordenament que derrotin una realitat feta en gran manera d’inconsistències, indefinicions i rebel·lies. És en aquesta croada contra la realitat que veiem repetir-se propostes, accions immediates, plans estratègics, decrets i tipificacions. D’aquí ve aquest tarannà al·lucinat del gruix de l’urbanisme, angoixat per les indisciplines que una vegada i una altra alteren una impossible harmonia de l’espai. Per això, l’espai ordenat pels “tècnics especialistes en ciutat” ha de possibilitar gairebé per la força una societat igualment domesticada. Tota l’obra de temàtica espacial d’Henri Lefebvre insisteix a denunciar allò que ell anomena «la il·lusió urbanística». És aquesta la que fa que, considerant-se a si mateix gestor d’un sistema, l’urbanista tecnòcrata estigui dissuadit que l’espai és una cosa que hi és, impacient, a l’espera que el professional li apliqui les seves gestes creatives. No reconeix que ell «no produeix ni crea l’espai sinó que executa ordres».
L’urbanisme actual –si més no l’institucionalitzat– es pretén fet de ciències i sabers que, presumint-se asèptiques i imparcials, assumeixen la tasca de generar i sistematitzar la dimensió espacial de les relacions de poder i de producció, afanyoses per sotmetre tant els usos ordinaris o excepcionals de la ciutat –de la festa al motí–, com la riquesa de codis que els organitzen. El resultat de la seva tasca són espais falsos i falsificadors, encara que es vesteixin després de llenguatges complexos que els fan inqüestionables. Són els espais dels planificadors, dels administradors i els administratius, i també dels doctrinaris de la ciutadania i del civisme, sempre disposats a arrebossar de bondat ètica les polítiques urbanístiques per fer-les digeribles a llurs víctimes, els urbanitzats
El que ens va dir Lefebvre és que, després d’aquest espai maquetat dels plans i els plànols, no hi ha res més que ideologia, repetim-ho, en el sentit marxista clàssic, és a dir, un fantasma que encobreix les relacions socials reals i n’impedeix la transformació futura. És o voldria ser espai dominant, regnar sobre els espais reals on es desplega la vida real, i doblegar-los als interessos del poder polític o econòmic. D’aquesta manera, l’urbanisme pot aparèixer com a organització d’un espai del qual s’omet o expulsa tot allò que se li oposa. Primer, per la violència inherent a iniciatives que es presenten com de renovació o reforma necessària. I, en última instància, si no n’hi ha prou, mitjançant la violència oberta. Tot això al servei de l’habilitació de territoris nítids, etiquetats, homogenis, assegurats, certs…, col·locats al mercat a disposició de la quimera impossible d’una ciutat calmada, previsible i sense ensurts. Aquests espais angelicals són mera il·lusió i estan condemnats a rebentar una vegada i una altra, com a conseqüència de la seva fragilitat davant els embats d’aquesta veritat social, tota feta de misèria i de lluites, sobre la qual pugnen inútilment per imposar-se.
Imatge de portada: Toniher, CC BY-SA 3.0 https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0, via Wikimedia Commons.
