Amb els anys que fa que cridem allò de “patriarcat i capital, aliança criminal”, no sé si és la capacitat d’adaptació al medi de les humanes intel·ligents –aquell “som filles dels nostres temps” que li he llegit a alguna companya– o si tot plegat és un retrat de la derrota absoluta davant dels valors capitalistes i patriarcals, impregnats i filtrats a tots els espais com aigua per qualsevol escletxa. Des del meu punt de vista, és ben bé això: tenim la casa plena de goteres. Però encara hi ha qui va més enllà, com una companya adoptada i activista per l’abolició de l’adopció internacional i transracial, quan diu que “totes som molt feministes i anticapitalistes fins que una dona vol ser mare i no pot”.
No hi ha materialització més simbòlica (i exitosa!) de la unió entre capitalisme i patriarcat que les clíniques de reproducció humana assistida (RHA, d’ara endavant) i, per a mi, la lluita té un objectiu clar: el desmantellament de totes les clíniques privades i la forta limitació de les biotecnologies reproductives, evidentment sempre sense gàmetes de terceres persones anònimes, per a casos estrictament de naturalesa mèdica en la sanitat pública.
Per context necessari, em presento: soc filla de mare soltera per elecció i d’un noi que, en la seva vintena, va vendre el seu semen de manera anònima. Han passat 31 anys i l’home segueix sent una persona anònima per a mi, la seva filla biològica. També ho és per a tots els meus germans i germanes, els seus altres fills i filles biològics, als qui jo tampoc conec: ni qui són ni quants són. Aquesta realitat, que la meva mare no va amagar-me mai (així com sí que ho va fer a la resta del nostre entorn), m’ha causat sempre un gran malestar: quan era petita perquè no ho entenia i quan vaig ser més gran justament perquè ho entenia.
Potser m’equivoco, però ara us imagino a moltes avançant-vos al text i rumiant una explicació per tot això que dic; una explicació per mi. Mare de déu la de diagnòstics que m’han deixat escrits en missatges públics i privats. Quina mena d’història fosca dec tenir darrere? Quina altra cosa em deu haver passat? Com de malament devia fer-ho la meva mare? Quines ganes de protagonisme he de tenir? Suposo que per a les que teniu filles com jo, trobar la raó és trobar també el confort de pensar que les vostres filles no han tingut les mateixes circumstàncies que jo o que vosaltres no heu fet allò que la meva mare sí que va fer i que, per tant, elles no creixeran per estar així de desorientades i enfadades. Potser us costarà de creure – a mi em va costar moltíssim –, però el meu malestar al voltant de la meva concepció i situació actual no té les arrels en mi, no és individual ni aïllat ni descontextualitzat. Tampoc té l’arrel en altres violències que he patit, ni en els errors que hagi pogut cometre la meva mare com qualsevol mare del món. En definitiva: el problema no soc jo ni la meva història particular.
En canvi, el meu malestar ve de ser concebuda per a satisfer una demanda amb lògiques capitalistes de mercat. Això vol dir que el meu pare biològic va vendre el seu semen –la matèria primera– quan amb prou feines devia tenir 20 anys des d’una inconsciència i irresponsabilitat absoluta cap a les conseqüències d’aquell acte: jo. I que la meva mare va comprar el semen d’un desconegut des de la mateixa inconsciència de l’impacte que allò tindria en el desenvolupament i la salut mental de la persona que tant desitjava crear. Però qui té la responsabilitat final de tanta inconsciència? Doncs ni més ni menys que qui se’n lucra. Les clíniques de RHA fomenten, per una banda, un discurs medicalitzat, fred i deshumanitzant de les parts implicades: reduir els progenitors a cèl·lules, equiparar la venda de gàmetes a la donació de qualsevol òrgan, no informar mai a venedors ni a famílies receptores sobre el dret de les persones nascudes a conèixer els orígens i a la identitat…; i, per l’altra, un de romàntic sobre amor i altruisme –encara més violent que l’anterior si em pregunteu a mi–: els venedors són persones generoses que només volen ajudar o tot el que necessiten les persones nascudes és amor.
Puntualitzo abans de seguir que sí: escric venedors en masculí expressament. Ho faig així perquè la venda d’òvuls va més enllà de la captació de noies joves a través de discursos manipuladors; és, de fet, la captació de noies joves sovint pobres per sotmetre-les a un procediment mèdic d’uns possibles efectes secundaris i complicacions molt greus. Vaja, el que es coneix com a explotació reproductiva.
El meu malestar ve de desconèixer els meus orígens, el meu historial mèdic, la meva genealogia, generacions d’històries que desemboquen en mi i que duc en mi. De ser intencionadament creada per no conèixer mai una part integral de mi; per no tenir accés a una informació que em pertany i que és fonamental per la meva existència. I de tenir coneixement, a més a més, que aquesta informació actualment és propietat d’una empresa privada. De saber que pel bé del negoci, a mi se m’ha robat la identitat i la integritat emocional i física i després encara hagi hagut d’escoltar constantment des que tinc memòria que tot s’ha fet en nom d’estimar-me molt i desitjar-me molt. I que tinc molta sort. I que soc una desagraïda i que què deu estar sentint la meva mare, pobra, escoltant-me dir tot això. La perversió. De veritat tu no estaries desorientada i enfadada? Doncs ara imagina’t com se sentiran les persones nascudes de doble donació. I les d’embrions donats?
El meu malestar, doncs, ve de ser un producte privat de drets des del dia que vaig néixer.
Us porto ara aquests senyors de la fotografia com a estudi de cas. D’esquerra a dreta teniu a Carlos Bertomeu, José Remohí i Antonio Pellicer, de la valenciana IVI, i a Richard T. Scott, Paul Bergh i Michael Drews, de l’estatunidenca RMANJ. Aquests senyors són alguns dels oligarques de la indústria de la RHA. La fotografia és del 2017 i estan tan contents perquè aquell dia s’havien fusionat en una unió, IVI-RMA, valorada en 1.000 milions d’euros.
Al gener de 2022, fons d’inversió com KKR i Permira ja els feien ofertes de compra per valor de 2.000 milions d’€. De moment, IVI-RMA segueix en mans d’aquests sis senyors, entre els quals hi ha el CEO i president de l’aerolínia Air Nostrum. No sé si va ser el tercer començant per l’esquerra que va dir que “su objectivo era que todas las mujeres puedan ser madres.” Si us plau, sobretot que no se’ns acudís qüestionar la lliçó tan ben apresa que dona és sinònim de mare.
IVI-RMA també és el que, el passat mes de juny, va pintar d’arc iris el seu logotip. És indubtable, tota la fotografia desborda lluita per l’alliberament del gènere i la sexualitat. Fins aquí el cas. Només deixeu-me afegir que IVI-RMA resisteixi encara en mans dels empresaris originals és, si més no, una sorpresa. No és el cas de GeneraLife per exemple, un altre dels conglomerats de clíniques de RHA més grans d’Europa, que des de l’any passat ja pertany al fons d’inversió KKR.
Arribades aquí, em passa que trobo molt preocupant que des del feminisme i la lluita LGTBIQA+ es reivindiquin unes maternitats dependents d’aquesta indústria. I que, a més a més, moltes d’aquestes es cataloguin com a maternitats dissidents i emancipadores.
Qui t’ho diu que pots ser mare tardana? O que pots utilitzar les cèl·lules reproductives d’altres persones? El teu cos o el teu compte bancari? De quina mena d’indústria estem participant, que decideix d’acord amb el nivell de pobresa qui pot ser mare i qui no? En aquest estadi del debat, hi ha qui planteja l’argument del progrés i la igualtat. Però és que el dret a la maternitat no existeix. Indistintament del sexe, identitat de gènere, orientació sexual, model familiar o salut reproductiva. No existeix per a ningú. I aquest feminisme i moviment LGTBIQA+ que ho reivindica, més que una lluita per l’alliberament del gènere i la sexualitat, sembla que s’hagi convertit en una lluita per tenir accés a les mateixes institucions capitalistes i patriarcals que han servit per oprimir pobres, dones i qualsevol persona que no sigui un home cis heterosexual. La realitat és que l’accés a la RHA actual només pot defensar-se des d’una cadena de pensament capitalista: “ho desitjo – ho trobo al mercat – ho puc pagar” sense cap altre qüestionament ideològic ni ètic, amb la llibertat individual i una suposada “plenitud personal” per bandera.
També trobo important una reflexió des del punt de vista de la pròpia vida. Parlem de posar la vida i les cures al centre, de recuperar els ritmes naturals i d’una producció lliure d’explotació. Resistim a aquesta herència dels valors capitalistes que ens ha deixat una pèrdua de consciència col·lectiva i humanes desconnectades del propi cos i emocions, desitjants únicament de plaer i comoditats materials, intolerants als límits del propi cos, de la naturalesa i de la Terra, intolerants a la frustració i consumistes de l’abundància de varietat i quantitat. Mentrestant, normalitzem forçar embarassos a costa de la nostra salut física i mental i la de la persona que naixerà, quan el cos ens ha dit repetides vegades que no, o quan tenim 20 anys més de l’edat en la qual estem físicament preparades per gestar i parir. Normalitzem la intervenció de la tecnologia com a opció ordinària i no excepcional. Normalitzem dones que han venut els seus òvuls – la seva fertilitat – quan tenien 20 anys i que amb 40 anys han hagut de comprar els òvuls – la fertilitat – d’una altra dona de 20 anys. Realment, no hi ha com el capitalisme per robar-te el que és teu per vendre-t’ho després.
I tot això, per què? D’on ve aquest desig irrefrenable de ser mare, del que em parlen tantes companyes? Aquesta sensació de realització a través de la maternitat? Ja sé el que em responeu: que és animal, biològic. Però és que se’m fa complicat defensar això i, a la vegada rebutjar, els arguments biologicistes que sustenten el masclisme i el patriarcat. Bé, en tot cas ens hem quedat sense espai ara per debatre això, potser en una altra ocasió. Però no puc evitar que em vingui al cap tota aquella història del desig irrefrenable dels homes per tenir sexe que ens van explicar per justificar la violència sexual. Què voleu que us digui, penso que quina biologia més convenient li ha quedat al patriarcat: uns homes que no poden evitar inseminar a tort i a dret i unes dones que no poden evitar parir.
