En què es concreten les propostes decreixentistes? Com seria un sistema econòmic així? En aquest breu text s’aborden algunes línies força partint dels resultats del treball Escenarios de trabajo en la transición ecosocial 2020-2030, on hem modelat quin tipus de transformacions caldria dur a terme en el món del treball i, per tant, en l’economia per a encarar els ineludibles desafiaments ambientals.
Les polítiques decreixentistes construeixen una economia amb tres pilars: més petita, local i integrada en els ecosistemes (és a dir, més agroecològica i menys industrial). Per a visualitzar el nivell d’activitat econòmica, el 2030 aquesta seria una mica inferior a la que va existir a Espanya, durant la part més dura del confinament, l’abril de 2020. Una manera d’expressar la localització de l’economia és que el model planteja una retallada d’un 80% del trànsit marítim (principal font d’entrada de mercaderies a Espanya). A més, el decreixement també aposta per la dessalarització i la desmercantilització, i per la construcció d’autonomia política i material, que són elements centrals per a trencar amb el capitalisme que, al seu torn, és el vector central de destrucció ambiental.
Si analitzem els diferents sectors productius, les hores de treball dedicades a construcció, transport, finances, turisme, indústria i TIC haurien de descendir ostensiblement. En el cas del turisme, les hores no es desplomarien perquè el sector de la restauració tindria només un lleu descens, no vaig agafar el de l’hostalatge. En el cas de la indústria, encara que hi ha una reducció neta d’hores de treball, el més significatiu és la reconfiguració del sector, amb una diversitat molt més gran del teixit productiu per a poder fer front a una economia menys globalitzada. Això es mostra en la revitalització del processament d’aliments, la fabricació de mobles o el tèxtil. A més, s’apostaria per un sector industrial de baix impacte ambiental. O, dit d’una altra forma, més artesanal i menys industrial.
En contraposició, el sector de l’energia i, sobretot, de la silvicultura i l’alimentació experimentarien fortes pujades. A més, es reconfigurarien de manera apreciable. L’energia evolucionaria des d’un mix basat en els combustibles fòssils d’importació, cap a un altre renovable en el qual no sols es produeixi electricitat, sinó també treball directe. Parlem de renovables realment renovables fabricades amb energia i materials renovables, i no tant grans horts fotovoltaics o parcs eòlics. En el cas de l’alimentació es desenvoluparia amb força l’agroecologia.
El resultat final és que el sector alimentari passaria a ser el tercer amb més hores dedicades, només per darrere del de cures remunerades (sanitat, educació, etc.) i comerç, i a un nivell similar que el de serveis. En canvi, el transport i la construcció, que en 2019 tenien un nombre d’ocupacions similar a l’alimentació, el turisme, la indústria i l’administració de l’estat, deixarien d’estar al nivell de tots aquests sectors i quedarien en un tercer escalafó d’importància en termes d’ocupacions.
En el pla personal, les emissions de la climatització dels espais públics i privats es reduirien un 50%. Això implicaria, més enllà de mesures d’augment de l’eficiència, canviar aires condicionats per ventiladors, o passar d’escalfar les cases a escalfar determinades estades (el bany o la sala d’estar) o a les persones (brasers). També hi ha una fortíssima reducció de la mobilitat amb avió i, només una mica menor, en automòbil.
Amb aquestes mesures s’aconseguirien les reduccions necessàries dels Gasos d’Efecte Hivernacle del 68% durant aquesta dècada, que estan concordes a criteris de justícia ambiental. Però… es destruirien al voltant de 2.000.000 de llocs de treball.
Això en el que concerneix el treball remunerat. Pel que fa al treball no remunerat, que és més de la meitat del treball que realitza ara mateix la societat espanyola (el 53%), en la proposta decreixentista modelem un increment d’aquests treballs per a autogestionar en l’àmbit familiar part de les cures que deixa de proveir el mercat. Això sí, tenint especial atenció al fet que això no reforci les relacions patriarcals que ja existeixen a l’interior de les llars.
Una conclusió important és que les polítiques decreixentistes han d’acompanyar-se d’una reestructuració dràstica del sistema laboral, bé, en realitat són mesures que estan en el cor de la proposta des del principi. Una primera política seria el repartiment del treball (no sols de l’ocupació, sinó també de les tasques de cures no remunerades). Per exemple, amb una jornada de 30 hores setmanals i repartiment de l’ocupació es generarien 1.300.000 ocupacions netes. Però són també imprescindibles mecanismes de repartiment de la riquesa, com la renda bàsica de les iguals o expropiacions (incloses terres per a poder posar en marxa la ruralització social necessària). Dit d’una altra manera, la transició ecològica ha de ser al temps cap a societats més justes i autònomes.
Una altra conclusió és que no podem enfrontar la crisi ambiental, la crisi de la vida, sense canvis molt importants en l’economia i l’organització social. Aquests canvis no només són molt complicats i urgents, sinó que no estaran exempts de dolor social. Però no ens enganyem pensant que podem no dur-los a terme: un decreixement, localització i primarització de l’economia és inevitable a conseqüència dels límits ambientals. El que està en joc és com sigui de justa la transició.
Finalment, aquesta profunda reestructuració socioeconòmica pot tenir sentit no sols ambiental, sinó també vital. Si es posessin en marxa aquestes mesures, treballaríem menys hores en total, dedicaríem més a les cures no remunerades, menys a l’ocupació (tant públic com privat) i apareixeria un camp de treball autogestionat no capitalista emmarcat en l’economia social i solidària. Per a mi, una vida que mereix més ser viscuda.
Article publicat originalment en castellà a Éxodo.
