Article publicat a la Realitat n. 70, l’any 2003, a partir del contingut de la xerrada feta a la Jornada Monogràfica sobre Les Cultures de la Pau i organitzada per la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO. El reproduïm de nou degut al seu interès.
Per què hem de parlar de les dones i la pau?
A fi d’anar construint i enfortint la nostra pròpia memòria històrica com a dones d’esquerra, feministes i lluitadores per la pau i la igualtat permeteu-me iniciar aquesta xerrada amb un doble record, especialment adient en un sindicat. En primer lloc, recordar que va ser una dona -una pària, com es qualificava ella mateixa (Flora Tristan)- la primera que va dir allò de “Proletaris de tot el món, uniu-vos”. I que va ser una dona -però, aquesta baronessa per matrimoni i comtessa per naixement- la que podríem considerar una de les “mares” de l’actual Consell de Seguretat de les Nacions Unides del qual ara es parla tant. En efecte, -Bertha von Sutton (Praga, 1943-1914)- va creure pràcticament abans que ningú que es podien dirimir els conflictes entre nacions mitjançant organismes internacionals de manera que la negociació evités la guerra.
Bertha va ser una escriptora destacada i l’any 1889 va publicar la seva novel·la més important, Entregueu les armes, que va ser traduïda a dotzenes de llengües. D’aquesta novel·la, Leon Tolstoy esperava que tingués el mateix efecte sobre la guerra que la novel·la d’una altra dona, Harriet Beecher Stowe, La Cabana de l’Oncle Tom, havia tingut en la denúncia i la lluita de l’esclavatge, però semblava no creure gaire en la possibilitat que algun dia es podria aconseguir la pau posant en pràctica les seves idees.
Bertha von Sutton va treballar també per Alfred Nobel, a qui va impressionar amb les seves concepcions sobre la pau. De fet, Nobel va ajudar financerament les idees de Sutton, i probablement va instituir el Nobel de la Pau per a ella, encara que va tardar uns anys a rebre’l (fins el 1906). Devien ser força interessants les contraposades opinions entre Sutton i Alfred Nobel ja que aquest, amb el seu excepcionalment rendible negoci d’explosiu, creia en la dissuasió armada per al manteniment de la pau, en tant que Sutton profetitzava aleshores que un dia les armes tindrien prou força per a fer destruccions tan massives que no servirien per a res les estratègies de guerra, fins a l’absurditat del sacrifici de tots per a no res: la bogeria armamentista ens podria portar a l’extermini de la mateixa humanitat [1].
Sutton volia crear una gran lliga de societats per la pau que arribés a totes les ciutats europees. Creia que tots havien de contribuir a fer que la humanitat en el seu conjunt millorés les seves condicions de vida, i que el moviment per la pau era una manera oportuna de fer-ho. D’alguna manera va ser una sort que no veiés l’inici de la Primera Guerra Mundial: va morir una setmana abans de l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc d’Àustria.
Lluita per la pau i pels drets de les dones
La vinculació de les dones en la lluita pels seus drets i la lluita per la pau va quedar posada també de manifest en les accions de les sufragistes angleses, i podríem citar per exemple a Maude Royden, una anglesa nascuda el 1876 que va intentar ser la primera dona capellà de l’Església d’Anglaterra. Des de 1908 va fer campanya pels drets de vot de les dones, va ser una internacionalista i va lluitar per la pau en esclatar la Primera Guerra Mundial.
I, a grans salts, podríem veure com una de les etapes del relleu el cobreix de forma excepcional Simone Weil, filòsofa i professora de filosofia, nascuda el 1909, que representa en sí mateixa una contradicció vivent: era una antimilitarista convençuda que va anar a la guerra per voluntat pròpia una vegada i a la que se li va impedir tornar-hi una segona vegada… i que demostra que, malgrat aquesta aparent contradicció, va arribar a produir les millors i més intel·ligents pàgines que s’han escrit sobre la guerra. Simone Weil, segons les seves paraules, va deixar de ser patriota quan, en acabar la Primera Guerra Mundial, va veure com els seus compatriotes francesos humiliaven el poble alemany. Per posar de relleu només una mica la seva clarividència que és ara d’immensa actualitat, vull llegir-vos unes quantes línies del seu assaig antimilitarista de 1937: Ne recommençons pas la guerre de Troie:
“El que un país en diu interessos econòmics vitals
no són les coses que permeten viure als seus ciutadans,
si no les que li permeten fer la guerra;
és molt més probable que sigui el petroli que no el blat
la causa d’un conflicte internacional.
Així, quan es fa la guerra és amb l’objectiu
de salvaguardar o incrementar la pròpia capacitat de fer la guerra.”
El seu pacifisme no li va impedir ser Brigadista a la Guerra Civil Espanyola, fent servir el fusell i cuinant per als soldats, i va intentar sumar-se a la resistència francesa. Va morir de tuberculosi a l’agost de 1953. Hi ha tant per dir de Simone Weil que no vull dir res més. Recomano el magnífic article d’Adrià Chavarria “Simone Weil i la força”, que es publicà a la Realitat [Nota de l’edició: consulteu aquest article en la Realitat número 70, d’abril de 2003, disponible en aquest enllaç de l’hemeroteca de l’Arxiu Josep Serradell].
Voldria ara fer el salt a les organitzacions de dones, i ho faré recordant un altre premi Nobel concedit a una dona. En efecte, l’any 1931 el Premi Nobel per la pau a Jane Adams, sociòloga, presidenta de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat. En efecte, crec que d’entre tots els col·lectius de dones que lluiten per la pau val la pena citar la més “degana” de totes: La Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat, que en la declaració dels seus Principis i Polítiques ens diu: “La pau és més que l’absència de guerra i el manteniment de l’ordre per la força. La pau exigeix que s’utilitzin mitjans no violents a la resolució dels conflictes i a la construcció d’institucions per al desenvolupament del món i la comunitat mundial. La WILPF creu que per aconseguir la llibertat i la justícia en el propi país i relacions pacífiques amb els altres països hem de construir una societat lliure d’explotació. Com es va proclamar en el Tercer Congrés Internacional de 1921, hem de ‘transformar el sistema econòmic en direcció de la justícia social’”. En opinió d’aquesta antecessora digníssima de les ONG, la pau i la llibertat són indivisibles. Però no entenen la llibertat de la forma interessada que ho fan els poderosos: per aquestes dones lluitadores la llibertat significa drets i responsabilitats iguals per a tots sota un sistema de llei basat en la justícia. I això inclou “el dret a un govern que respongui a la voluntat i a les necessitats del poble, i ser lliures del jou polític o econòmic”. Per això creuen en una organització mundial per la pau, el desenvolupament i els drets humans, “en la qual estiguin representades totes les nacions, en la que els poders més grans cooperin i on hi participin els estats més petits, i totes les parts de les nacions dividides”. [2]
El text anterior, amb poques variants, és una constant dels escrits de les dones: vincular la lluita per la pau a la justícia social. I això els ha valgut de forma reiterada el retret que amaguen idees comunistes, o són “agents de Moscou” de l’època en què se suposava que l’aleshores capital de l’URSS finançava amb el seu or tot el que s’oposava al capitalisme i la barbàrie. Però el fet important és que aquesta vinculació de pau i justícia social ens ajuda a desmuntar als que volen trivialitzar-nos dividint sentiment i intel·ligència, i parlen de “valors inherents a les dones”, o “essència femenina”, o a un nivell més de galliner, ens limiten a tenir “intuïcions” i no accepten que puguem accedir a l’ampla lucidesa de les apostes per la pau, la justícia social, i contra tot tipus de violències.
La lluita de les dones per la pau va ser finalment reconeguda mitjançant la Resolució 1325 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que també es deu en part a una altra dona, Graça Machel, que assessora sobre la situació dels infants a les guerres i va insistir en que calia fer també una valoració de gènere…
Els motius són obvis, però algunes dades ens poden ajudar a entendre la seva urgència: les guerres de començament de segle XX suposaven només un 5% de morts de civils. A la IGM el percentatge va arribar al 15%, al 65% en la IIGM i en els anys 90 es calculava que sobrepassava el 80%. I això vol dir que cal desterrar per sempre la mentida que “la guerra és cosa d’homes”. Ara a les guerres patim i morim tots. Però el que posa de manifest l’estudi que s’acaba de publicar és que hi ha també un biaix de gènere en com es mor i es pateix. I que també en aquest horrible aspecte de la realitat les dones no portem la millor part.
Per fer-ho curt, i per ser el més fidel possible a les recomanacions de les expertes del Consell de Seguretat repassaré molt breument els 10 temes en les que han treballat [3]:
- Violència contra les dones -especialment incrementada en temps de guerra.
- Paper de les dones en els desplegaments de població -on les dones no deixen d’assumir tasques de cura en els desplaçaments, camps de refugiats, etc.
- Salut, en especial en els aspectes de salut bàsica i de la reproducció.
- Sida – hi ha moltes infeccions de dones, moltes d’elles expresses.
- Marginació en l’organització de la pau.
- Planificació de la pau sense perspectiva de gènere. Tenir presents les idees que fa tants anys repeteixen les dones sobre com assegurar la pau.
- Justícia i demanda de responsabilitats -la impunitat dels crims contra les dones és manifesta.
- Mitjans de comunicació -s’ha d’explicar la realitat de les dones més enllà de l’estereotip d’heroïna o víctima, o objecte sexual.
- Reconstrucció – què s’ha de construir abans: un oleoducte o la xarxa d’aigua corrent i clavegueram? Accés a la terra, a recursos productius, a un treball digne.
- Prevenció – les dones han de tenir accés als programes de desmobilització, reinserció, etc. Però s’ha de millorar les seves formes de participació.
Una societat que utilitza i esclavitza les dones té moltes més probabilitats de ser una societat violenta, injusta, bel·licista. De fet, el que cal fer és més visible, la lluita de les dones prevenint efectivament la pau, preparant la pau, combatent les guerres. Un exemple clar: les dones a l’Afganistan, durant l’ocupació talibà varen muntar xarxes d’ensenyament per a nenes, atenció hospitalària per a dones, tenien cura de la seva dignitat… amb la burka posada. Després de la invasió es fan fotografies traient-se les burkes, però de fet ignorem si després d’apagar-se els flaixos se les va obligar a tornar-les a posar. El que sí que sabem és que no hi són en la reconstrucció de la pau.
Per acabar voldria fer meves unes paraules de la conclusió de l’estudi de les expertes abans citat i que poden ajudar a la necessària reflexió. Elles diuen: “El que va canviar de l’11 de setembre és tan important com el que no va canviar. Cada dia segueixen morint en el món 35.000 nens menors de cinc anys de malalties que es poden evitar, l’onze de setembre, i el dotze de setembre, i cada dia… i s’estén l’epidèmia de la sida, i la presa de decisions sobre temes de pau i seguretat segueix en mans dels homes…” Quan la propaganda oficial s’entesta tant en repetir que tot ha canviat després de l’onze de setembre, aquesta afirmació d’Elizabeth Rehn i Ellen Johson Sirleaf posa de relleu el terrorisme quotidià que no estem acostumats a veure denunciat en els mitjans de comunicació de l’establishment.
Estic convençuda que el nou sindicalisme que requereix aquest món amenaçat ha de tenir com a valor fonamental la lluita per la igualtat, el respecte per les diferències i teixir de forma incansable les xarxes de la convivència. Com les dones conscients que lluiten pels seus drets, per la pau, per la igualtat, venen fent i dient des de fa tant de temps.
Notes de l’autora
[1] Les referències biogràfiques de Bertha von Sutton i Jane Addams es poden trobar a la Fundació Nobel. També a la pàgina web de Sanderson Beck, entre altres llocs força coincidents, sobre Maude Royden i Simone Weil.
[2] History of Women’s Internacional League for Peace and Freedom
[3] Elizabeth Rehn i Ellen Johnson Sirleaf: Women, War and Peace: The Independent Experts’Assesment on the Impact of Armed Conflict on Women and Women’s Role in the Peace-building. United Nations Fund for Women (UNIFEM) 2002.
