Argentina, 1985: memòria i justícia contra la impunitat

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Hi ha una frase de la pel·lícula que ho diu tot, i que és un bon resum de què vol transmetre: «La pau es construeix des de la memòria, no des de l’oblit». És justament aquest exercici de memòria i voluntat de no repetició (el mític «Nunca más») d’un fet tan tràgic com la desaparició de més de 30.000 persones durant la dictadura militar a l’Argentina (1976-1983), la força que impulsa el fiscal Julio Strassera (immens Ricardo Darín), Luis Moreno Ocampo (qui va ser primer fiscal de la Cort Penal Internacional) i el seu jove i inexpert equip d’advocats a documentar els abusos ordenats per personatges tan sinistres i fanatitzats com Jorge Videla o Emilio Massera.

El que semblava una idea boja (jutjar crims contra la humanitat i asseure la Junta Militar al banc dels acusats només dos anys després del final de la dictadura) s’aconsegueix: és des de les escletxes del mateix sistema -perquè en definitiva és el poder civil judicial qui impulsa el procés-, que es genera un canvi potent. La pel·lícula de Santiago Mitre s’enfoca gairebé exclusivament a narrar tot aquest procés històric: des del traspàs del judici militar, ineficient i encobridor, al judici civil, fins a la recopilació de proves i l’emotiva recerca de testimonis supervivents de l’horror, per acabar mostrant-nos el judici seguint els cànons més clàssics i accessibles del gènere. I Mitre fa bé de fer-ho accessible perquè, gairebé quaranta anys després, són les generacions més joves les que han de conèixer el que va passar per evitar la tornada del feixisme i la idea bàrbara de l’anihilament físic de l’opositor polític: memòria contra oblit, cinema-denúncia amb pàtina i voluntat clarament didàctica, popular. El director ha dit que «Argentina, 1985» no és una pel·lícula sobre la dictadura sinó sobre la democràcia, i aquesta idea és clau per entendre què fa i com ho fa: no mira enrere, mira endavant i es projecta cap a l’actualitat en un moment clau en què la ultradreta creix arreu i és més necessari que mai reforçar missatges com els del film.

Així, és una aposta narrativa convencional, clàssica, sòlida, la que fa que arribi a l’espectador i emocioni. Mitre juga hàbilment amb un equilibri entre drama i humor molt ben portat. Els protagonistes desprenen una alegria i una determinació que s’encomanen, que són fonamentals per tirar endavant un judici com aquell i superar obstacles, amenaces i pors. És un encert el contrapunt familiar a la tibantor d’un fiscal Strassera esquerp i aclaparat pel pes de la missió: la dona, el fill adolescent que l’ajuda a escriure l’al·legat final, la filla, l’amic del teatre… Tots ells ajuden i impulsen un Strassera que canvia, que s’ho creu, que es contagia del sentit històric del moment fins a esclatar en una escena memorable en què s’encara amb acusats i defensors dels militars a la mateixa sala del judici.

Però rere aquestes escenes familiars que actuen com a descompressió intel·ligent perquè la platea no es converteixi en un mar de llàgrimes (sí, es plora, i força, a la pel·li), «Argentina, 1985» és cine polític d’alt voltatge que pren partit sense complexos i amb una intenció clara: hi ha uns bons i uns dolents perquè no hi pot haver una aproximació honesta a l’horror de les desaparicions que no s’abordi d’aquesta manera. I hi ha una aposta clara, una recepta, i un avís a navegants: justícia contra la impunitat.

Les víctimes de violacions greus de drets humans tenen dret a veritat, justícia i reparació. Aquí, a l’Argentina, i arreu. Abans, ara i en el futur. I qui signa això no pot sentir més que una admiració històrica (i enveja sana) pel que va aconseguir l’Argentina en aquell moment. Amb els seients de la Junta Militar encara calents, se’ls va jutjar i se’ls va condemnar per crims terribles, d’una crueltat obsessiva i malaltissa. En aquell moment la societat argentina, amb un grau de maduresa i sentit històric admirable (tot i els entrebancs de lleis de «punt final» que ho volien impedir) va mirar de cara l’horror, no es va atemorir, el va jutjar, el va condemnar i va establir les bases perquè allò mai no torni a passar al seu país. Veurem què passa: la història és llarga, no s’ha acabat i té una tendència juganera a repetir-se; d’entrada, però, quina enveja dels que han pogut jutjar els seus dictadors i responsables de crims contra la humanitat. Quina enveja dels qui no han tancat en fals una transició democràtica: a molts dels qui encara parlen de l’exemplaritat de la Transició espanyola els haurien de xiular les orelles veient com aquesta pel·lícula retrata a la perfecció com es persegueixen els crims contra la humanitat: de cara, sense por ni mitges tintes. O tot, o res.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah