L’espai del canvi: de la il·lusió a i l’il·lusionisme

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

El 19 de maig es va anunciar el que feia setmanes que s’anava comentant a la premsa: Ada Colau optarà a un tercer mandat com a alcaldessa de Barcelona. En la roda de premsa en què es va oficial, l’alcaldessa de Barcelona va dir, i cito literalment de la nota de premsa de Barcelona en Comú: “serà un honor i una alegria optar a un tercer mandat a l’alcaldia de Barcelona per consolidar aquest projecte de la Barcelona del futur, per un nou model de ciutat que ja es fa visible, perquè ja l’estem transformant”. I va prosseguir amb un “aquest model necessita un tercer mandat”, i “hi ha centenars de projectes en marxa amb reconeixement internacional i que mereixen ser consolidats i arribar a tots els barris”.

El que podem extreure d’aquestes declaracions, no sabem si fetes des de l’inconscient o de forma totalment conscient, és que sense la figura d’Ada Colau el projecte no pot sobreviure, o dit d’una altra manera, presentar-la com a cap de llista és l’única opció per revalidar l’alcaldia, i l’única manera de sobreviure que tenen és revalidar l’alcaldia. Evidentment, per a la gent d’aquest espai polític és una bona notícia, però no ho és per a l’esquerra, i encara menys per a l’esquerra transformadora, i això és el que vinc a explicar en aquest article. Que la consolidació (més aviat la supervivència) d’un projecte polític depengui d’una sola persona mai pot ser vist com una bona notícia.

Segurament és l’única opció que té l’espai dels comuns en general, i Barcelona en Comú en particular, per mantenir el capital polític que els permeti tenir un cert pes polític i institucional a Catalunya, després d’unes eleccions municipals calamitoses l’any 2019, en què van perdre la representació a ciutats tan importants com Terrassa, Sabadell o Sant Cugat, i la pèrdua constant de representació als parlaments català i espanyol. De la mateixa manera, ho va ser la candidatura de Pablo Iglesias a la Comunitat de Madrid per salvar els mobles d’Unides Podem, i ho serà la candidatura de Yolanda Díaz per salvar-los a les corts espanyoles.

L’interès d’aquest article no és qüestió si són encertats o no certs moviments tàctics per sobreviure, si no quina petjada deixen en l’esquerra decisions com aquestes. No es pot fer de la necessitat una virtut, i encara menys projectar missatges d’il·lusió o de victòria quan la realitat és una altra. El resultat acostuma a ser una ressaca d’aquelles que duren dies (en la política anys). Quan fracassen deixen un desert i una desmotivació tal, que només des del treball col·lectiu pacient i cohesionat és possible començar a reconstruir. És aquí on vol anar aquest article: els projectes basats en figures carismàtiques tenen una volada molt curta.

Abans d’entrar en detall sobre aquesta qüestió, és oportú recordar d’on venim. Amb el 15M es van qüestionar les estructures verticals dels partits polítics. Una crítica encertada, que va anar acompanyada d’una proposta d’estructura encara més vertical i amb moltes menys garanties. De les cúpules, vam passar als líders carismàtics que, acompanyats d’adlàters, ho decidien tot, acompanyats, això sí, d’una performance assembleària. Dels projectes amb un recorregut, una experiència i uns valors identificables, vàrem passar a uns productes electorals que canviaven de posicionament en la direcció que bufés el vent en cada moment. Al final han fet bona a ICV, i no perquè aquí vulguem lloar una formació criticable fins al dia del judici final (que en el seu cas ja ha arribat), sinó perquè almenys tenia una estructura de presa de decisions, unes garanties internes i un projecte que anava més enllà d’un dirigent o d’un grupet, o almenys tenien prou maquinària per preparar relleus.

En qualsevol cas, el que tenim des que van aparèixer en l’escena el que s’ha conegut com a nova política són uns projectes polítics que tenen com a única base un lideratge carismàtic. Res més. Evidentment, aquest no és un problema únic en les nostres contrades, sinó que és un fenomen que s’ha donat en altres latituds, però amb moltes diferències. Segurament a tothom li vindran al cap les crítiques que se li feien a la Revolució Cubana o a la Revolució Bolivariana per part d’aquesta esquerra. I és que són hiperlideratges quan no són els teus, però són lideratges naturals quan són els teus. La diferència és que a Cuba, més enllà de la figura carismàtica de Fidel Castro, i de la legitimitat de la lluita guerrillera, i va haver-hi tot un procés d’organització política i social del poble, amb unes organitzacions sindicals, veïnals, feministes i de joves que arriben a tots els racons del país. La diferència és que a Veneçuela, a més de tenir Chávez, van construir tot un seguit de xarxes d’organització popular, i van acompanyar les polítiques de millora de la vida quotidiana dels barris populars amb fer visibles i actives (organitzar) enormes capes de la població que tradicionalment havien estat ocultades. Podríem continuar explicant més experiències, com Bolívia, Argentina, Xile, l’Uruguai, i un llarg etcètera de països on al darrere de dirigents carismàtics hi ha una organització política i popular enorme, amb una llarga trajectòria de lluita i uns debats polítics i ideològics reals.

El que tenim aquí, en canvi, és una esquerra que no debat, que no reflexiona, que compra el discurs d’Enric Juliana i d’altres columnistes. Tenim uns partits (amb algunes excepcions) que no tenen més que una líder o un líder carismàtic, sense una base que, a més, tampoc es molesten en consolidar. El realment important per aquesta esquerra és tenir més vots, no construir una organització que estigui present en tots els àmbits de la societat. El que busca és tenir fans, no persones molestes que pensin. Davant de cada derrota, la recepta és intentar-ho de nou amb una nova figura carismàtica. Davant de cada nou fracàs, tres tasses de la mateixa fórmula. Il·lusió, somriures, l’amor guanyarà l’odi. Davant del perill d’una nova desfeta, espantar amb la imminència d’una victòria feixista.

Si el que ofereix aquesta esquerra “alternativa” és fer el circ cada vegada que hi ha eleccions, voler semblar persones d’Estat, projectar-se com a opció de govern abandonant els seus principis i els seus valors, fent campanyes frívoles o cridant consignes grandiloqüents, és normal que la gent els hi doni l’esquena. El que necessitem com a poble no són tribuns, són organitzacions sòlides i vives, que debatin tot el que calgui, però que tinguin clar cap a on volen anar i que és el que volen fer, encara que això signifiqui navegar a contracorrent, o directament travessar el desert. El que necessitem és una esquerra sense complexos i que parli clar sempre, no només quan es retira (o quan fa podcasts).

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah