Aquesta setmana publiquem una entrevista a Mireia Domènech i Bonet, periodista especialitzada en vot exterior i en comunicació política. Vàrem tenir l’oportunitat de conversar amb ella fa unes setmanes, i això ens aporta algunes claus per comprendre quina és la situació del vot exterior i si la reforma de la llei electoral, la LOREG, que s’ha aprovat al Congrés dels Diputats aquesta mateixa setmana serà suficient. Un cop aprovada, els ciutadans espanyols residents a l’estranger rebran la documentació electoral d’ofici, sense haver de pregar el vot, però a la vegada no es modifiquen els terminis, ni s’aposta per la introducció de nous sistemes de vot com el delegat o l’electrònic. N’hi haurà prou per deixar d’obstaculitzar el vot exterior? Esperem que la conversa amb Mireia Domènech i Bonet doni elements d’anàlisi.
Si et sembla bé, Mireia, per començar, ens podries explicar on vius i quina és la teva realitat.
Al llarg de la meva vida he viscut molts anys fora. Vaig créixer entre l’Empordà i la Catalunya Nord, i a l’època d’estudis vaig viure uns anys a Bèlgica. Després de 6 anys a Alemanya, ara en fa quasi 3 que visc al centre de Suïssa. A tots aquests indrets el sistema electoral és diferent i he pogut fer anàlisis comparats des de dins, la qual cosa com a periodista després és molt interessant.
Entenc que, més enllà de les inquietuds professionals, quan vols exercir el teu dret a vot com a ciutadana que viu a l’exterior et trobes amb algunes complicacions. Com és el procés de demanar el vot pregat?
Quan vaig acabar la carrera, a Brussel·les, jo vaig encertar l’època d’abans d’implementar el vot pregat. Era un moment en què anaves al consolat quan volies votar, allà hi havia totes les paperetes, agafaves la que volies, votaves i marxaves cap a casa. Era un sistema força similar al que es pot trobar la gent en un col·legi electoral.
A partir del moment que vaig tornar a marxar fora, després de canviar la llei el 2011, em trobo amb un sistema absolutament canviat, acordat entre PP i PSOE, amb el suport de Convergència i Unió i el PNB en aquell moment. Va ser un canvi perquè es deia que votaven els morts, que el fet de no controlar massa bé a qui arribaven les paperetes i que qualsevol amb un passaport podia anar a votar generava certs abusos. Això va donar peu al canvi de la llei electoral, anomenada LOREG, que va implementar aquest sistema del vot pregat.
Hi ha una vinyeta de Ferran Martín [1] que explica molt bé les dificultats del vot pregat. Entres en un lloc amb cocodrils, després has de fer un salt mortal… el vot pregat és una mica això. El recorregut que hem de fer els votants de l’exterior, primer, està cenyit a un calendari molt estricte de dates: 3 mesos abans que es convoquin eleccions, tu ja has d’estar inscrit a la llista electoral. Si has canviat de casa o hi ha qualsevol tipus d’errada administrativa i no ho has vist, ja t’has quedat fora!
En segon lloc, és un sistema que depèn exclusivament dels enviaments postals per correu convencional, com si estiguéssim al segle XIX. S’imprimeixen totes les paperetes a l’Estat espanyol, comencen a sortir milions de paperetes i sobres a repartir per tot el món. Alguns arriben i alguns no. Ells s’expulsen les culpes perquè diuen que no és culpa seva que els serveis de correus del món no funcionin. Si tens la sort que has pogut pregar el vot, ja que has de demanar expressament poder votar, si tens la sort que ho han rebut, si tens la sort que t’arriben les paperetes i si tens la sort que no t’ha passat el termini, pots acostar-te a un Consolat, si vius relativament a prop. Si no, com és el cas de països molt grans com Rússia o els Estats Units, ho pots enviar per correu. Trobem, per tant, un segon enviament per correu postal que ha d’arribar a temps al Consolat i allà no saps què passa. És difícil de controlar, hi ha força opacitat en com es gestiona dins del consolat. Sense ànims de dubtar de la professionalitat dels funcionaris, però jo he estat a Consolats on he vist que funcionava bé i he estat a Consolats on com a ciutadana i com a periodista se m’ha negat informació que a mi em sembla bàsica en tota democràcia.
En una mesa electoral normal, hi ha un procés de control amb uns interventors i apoderats, amb uns mecanismes preestablerts. Pel que expliques tu, en aquest cas no hi són.
La Llei considera que quan es vota en un Consolat, allà no es comptabilitza el vot, no és el col·legi electoral. Els sobres que ells consideren vàlids es posen en uns sacs organitzats per enviar a cada lloc, els envien amb avió, i quan arriben a la Junta Electoral Provincial, agafen tots els sobres que han arribat, els obren i es recompta. Allà és quan es produeix el dipòsit del vot real. En el pas pel Consolat no pot haver-hi interventors o un altre control, perquè el teu vot ja està custodiat per funcionaris de l’Estat. A vegades hi ha apoderats de partits que van allà i miren, però no pot haver-hi un control de què passa amb els vots allà perquè la llei no ho preveu així. És la Junta Electoral Provincial la que el teu recompte.
La diferència entre el volum de gent que podria votar i la que demana el vot és moltíssima. Avui demana anar a votar molt poca gent perquè s’han cansat de provar-ho i no aconseguir-ho, el procés és molt frustrant. De tota aquesta gent que sí que ho seguim provant, el percentatge de vots que arriben és encara menor. Aquest és el drama, arriba un percentatge petit d’un altre percentatge molt petit. Per això sempre dic que a la pràctica el mateix sistema desincentiva i obstaculitza el vot i, per tant, la pròpia democràcia.
Vist des de fora és extremadament sorprenent, pensar que hi ha vots que s’emeten i no arriben mai al seu destí és alarmant.
Exacte. Jo treballo des de fa uns anys en tot aquest tema i treballo molt amb estadístiques. Sempre diferencio entre el vot sol·licitat, que és la gent que ha pregat el vot, qui rep la documentació, vots emesos que arriben al Consolat i, finalment, el vot recomptat. Aquest últim és diferent del vot emès. Hi ha un forat negre misteriós que és la diferència entre els vots que reben els Consolats i els que arriben a les Juntes Electorals Provincials, no acabes d’entendre perquè difereixen. Ells et diran que obren el sobre exterior, comproven que la persona amb la fotocòpia de DNI demana poder votar, “ho valido o no ho valido?”, tu no ets allà, poden considerar que la fotocòpia és massa fosca, o qualsevol altra cosa, i ho llencen a les escombraries. I tu no ho sabràs mai, perquè no hi ets. Ni tan sols es conserven, com es conserven els vots nuls a Catalunya. A l’exterior es llença tot. Hi ha una manca de rigor, per culpa de la llei, jo no poso la culpa en tots els funcionaris perquè hi ha gent que treballa molt bé. La llei no preveu què s’ha de fer en tots aquests casos.
Deies que hi ha Consolats que et consta que fan la feina ben feta i, en canvi, d’altres posen moltes traves. Com es viu això com a periodista?
Al Consolat d’Stuttgart em vaig trobar amb un Cònsol que em va rebre com a periodista, em va explicar el procés. He vist com treballen, posen molt bona voluntat. Però és cert que els serveis exteriors d’Espanya tenen una plantilla força envellida, pel que he pogut veure i, a més, ells fan les seves activitats habituals i de sobte hi ha eleccions. Llavors se’ls acumula la feina, no tenen personal, els representa una sobrecàrrega.
M’he trobat també l’altre extrem que és el Cònsol de Zuric. Juan Carlos Gafo va ser un personatge conegut fa un temps perquè el van haver d’amagar un temps perquè va fer un twitt insultant els catalans perquè s’havia xiulat l’himne d’Espanya en una competició esportiva [2]. Aquest tipus de personatges, a qui no fan dimitir sinó que els van canviant de lloc, doncs l’havien promocionat. Jo era al seu consolat com a periodista acreditada pel Servei de Premsa del Ministeri d’Afers Exteriors, sabien que hi aniria, i em vaig trobar que ni tan sols em van deixar entrar a fer la meva feina
Això està passant en un país que en teoria és una democràcia i, que no es permeti ni el dret a la informació i hi hagi zero transparència davant dels mitjans ja t’ho diu tot. Recordo que a Stuttgart, en canvi, el senyor de la recepció, quan vaig arribar em va agafar les mans, feia poc de l’1 d’octubre, i em va dir alguna cosa com “nosotros no somos tan malos” [3]. Em vaig quedar sorpresa, no hi anava a dir si eren bons o dolents, sinó a fer de periodista, a veure com la gent exerceix el seu dret a vot. O sigui que et trobes de tot, als consolats.
Depèn del tipus d’interlocutor que et trobes a l’altra banda o hi ha un fenomen més estructural al darrere?
Jo no m’atreveixo a dir que és estructural. M’he trobat amb gent molt diligent, per exemple al Consolat de Berna hi ha gent que et facilita les coses i hi ha altres Consolats, com Estocolm, on em consta que no ho fan bé. Depèn del Cònsol de torn i del funcionari de torn, com a la vida normal. El que passa és que aquí es tracta d’un dret fonamental. I no és que s’oblidin de posar un segell en un passaport, sinó que tu estàs exercint el teu dret a vot. Això està reconegut per la Constitució Espanyola i per ells hauria de ser una prioritat que tu poguessis exercir-lo, si se segueixen considerant democràcia.
Per exemple, a les últimes eleccions, els nostres vots [4] no van arribar perquè se’n van anar en avió a una altra destinació. Jo tinc una mania que ho faig tot per escrit i guardo totes les respostes del Consolat, i clar, quan em van dir que l’avió se n’havia anat a 900 km (a Leipzig) cap al nord en lloc de 900 km cap al sud (a Barcelona) i que hi havia una nevada… [5]. M’estaven dient que el vot de no sé quanta gent de la capital de Suïssa, el quart país amb més catalans a l’exterior [6], no havia arribat per culpa del temps. Surrealista.
Quan un ciutadà envia un vot per correu, té algun tipus de traça després del que passa?
En teoria hauria de ser possible, perquè els últims anys han anat introduint canvis com el codi de barres en els papers que t’envien juntament amb la teva documentació electoral i amb les paperetes. Un dels papers aquests és el certificat que Consolat obrirà per comprovar si coincideix amb el DNI. Per tant, quan arriba a la Junta Electoral Provincial i obren el teu certificat de vot, llegeixen el codi de barres i informàticament per tant els queda traçat.
El que estem demanant ara les persones que fem activisme en aquesta qüestió, i ho estem demanant a tots els partits polítics, és que ens arribi una notificació quan llegeixen el codi de barres o poder consultar-ho en una web, per saber que efectivament s’ha recomptat el nostre vot. Perquè ara mateix, el teu vot pot haver arribat al Consolat, que no ho sabràs mai perquè no te n’informen, però tampoc sabràs si s’arriba a recomptar. Penso que això seria molt positiu, la tècnica i la documentació ho permeten, és simplement fer-ho sistemàtic i visible. Em sembla molt important que hi hagi transparència.
Hi ha uns terminis molt ajustats, comentaves que tres mesos abans de les eleccions cal estar al cas per participar? Què passa amb unes eleccions avançades?
Ells treballen amb uns terminis que els permet posar la maquinària en marxa des que es convoquen les eleccions. Tenen temps per enviar les coses a impremta. Com que hi ha la campanya electoral entremig, per nosaltres és com un compte enrere perquè ens arribi tot plegat. Tingues en compte que, a diferència del dia de les eleccions vostres, nosaltres podem votar en un parell de dies i, a més, també us arriba més tard el nostre vot. El que passa és que és tan menor que no acaba tenint importància.
El problema amb els terminis és que tu no puguis participar o hagis de fer reclamacions administratives perquè fa tres mesos no constaves en el registre de vot. Ara que s’està treballant en la reforma de la llei electoral, hi ha una cosa que sí que es podria canviar que per mi és absolutament imprescindible, se’n diu vot delegat. És un sistema que funciona molt bé a Gran Bretanya o França, ho hem vist ara amb les seves darreres eleccions. Si s’incorporés aquest tipus de possibilitat de vot, els terminis no tindrien tanta importància, ja que, si tu no pots ser a Catalunya el dia de les eleccions, fas una autorització a través de Consolat o d’una Comissaria de Policia, perquè per exemple el teu pare voti per tu. Així no has d’esperar butlletes, ni enviar el vot al Consolat, ni ha de viatjar la documentació per avió… Això a França i Gran Bretanya ho pots fer fins una setmana abans. Però curiosament, ni a PP ni a PSOE els interessa i això em sorprèn.
L’altra gran esperança a mig termini és el vot electrònic, i sí que és cert que a altres països ja s’està començant a tocar, però no està 100% consolidat. El vot electrònic, de moment, és el futur, però no és el present. El govern de la Generalitat, en l’època de Jordi Pujol l’any 1995, feia testos de vot digital. Fa quasi 30 anys! Avui, per contra, existeix una Conselleria de Polítiques Digitals i la Catalunya exterior som els conillets d’Índies perfectes. Molt bonic que facin enlairar nanosatèl·lits, però potser menys nanosatèl·lits i més dedicar diners a garantir drets fonamentals en una democràcia per testejar. Potser la senyora Maria, que té 80 anys, no en sabria, però a tots els estudiants d’Erasmus i als qui treballem a fora potser ens aniria bé. I em sap greu perquè això des de Polítiques Digitals no s’està incentivant. Desitjo que aviat s’hi posin.
Diuen que a Itàlia es paga el vol per anar a votar a casa.
Això ho he sentit alguna vegada, però no ho sé segur. El que sí que té Itàlia, com França i ho hem viscut ara amb el darrer fiasco de Manuel Valls, és una circumscripció exterior. Són diputats del parlament que representen a la ciutadania exterior, que en el cas de Catalunya no és poca. Des del 2016 als meus articles repeteixo el mateix, dades en mà: si ens reuníssim tots conformaríem la 2a ciutat de Catalunya. Seria lògic tenir els nostres representants al Parlament.
El dia que els partits es posin a fer la llei electoral catalana caldria tenir-ho. Recordem que Catalunya és l’única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia, això és greu i no és culpa de Madrid. Són incapaços perquè uns volen seguir donant pes al vot de comarques i els altres voldrien que tingués més pes el vot d’Àrea Metropolitana.
Davant de tot aquest escenari, hi ha cert activisme o organitzacions que treballin?
Sí, hi ha la Federació Internacional d’Entitats Catalanes, que fa molts anys que hi treballa. Fan una feina excel·lent, de fet vaig començar a interessar-me per aquest tema a partir de llegir un informe seu. I també hi ha la Marea Granate, que són molt actius en qüestions d’Espanya exterior i de vot exterior. Són un grup de gent progressista que ho treballen molt bé, he tingut contacte amb gent de Marea Granate d’arreu d’Europa i curiosament són majoritàriament dones les que ho tiren endavant i són molt actives.
Des de la banda més periodística, són gaire habituals perfils com el teu?
Normalment, les notícies sobre vot exterior som el bolet que surt uns dies abans de les eleccions… és com una onada, expliquen els casos superestridents, es fan les eleccions i ja no se’n torna a parlar més. Surt i desapareix sol. Sempre s’acaben traient el mateix tipus d’informacions i és graciós perquè, a vegades, hi ha periodistes que es copien entre ells, sense contrastar, i acaben sortint coses com que la gent pot votar doble perquè Espanya no creua dades amb altres països europeus, quan és una cosa que jo tinc confirmat pel Ministeri de l’Interior espanyol i d’altres països que sí.
La gent que va votar doble per les eleccions europees, votant una llista a Bèlgica i una altra a Catalunya, i tant que se sap i se’n té constància. El que passa que la Fiscalia no els denuncia d’ofici, la qual cosa em sorprèn perquè és delicte tipificat. Però si hi ha periodistes que es dediquen a copiar i tothom s’atreveix a escriure sobre aquest bolet perquè només és llegir el que va passar l’altra vegada… el que acaba sortint als mitjans són les anècdotes i sovint poca informació contrastada.
D’aquí també en surt la idea de dirigir un monogràfic, amb el company Quim Miró, en un mitjà especialitzat que es diu exterior.cat. Si tot es torna a encallar, farem un monogràfic per parlar a fons del vot exterior i entrevistarem els portaveus dels diferents partits polítics a Catalunya i a Madrid, perquè ens expliqui per què no tira endavant tot plegat, saber els punts de desacord i les motivacions de cada partit. Volem el màxim de transparència sobre els nostres drets.
A nivell polític, com està tot plegat? Fa més d’un any, el Grup Parlamentari Republicà (ERC-Sobiranistes) va fer una proposta, després va haver-hi una contraproposta del Gobierno, cadascú marca un marc conceptual diferent.
En el cas d’Esquerra sí que em consta, perquè van presentar-ho a finals d’any. Però en canvi PSOE i Podemos van aprofitar la setmana de campanya electoral del 14-F, casualitats de la vida que en política no existeixen, per justament presentar la seva proposta sense acordar-ho amb els altres. Van anar a la seva, volien marcar el relat. No té cap mena de sentit si només es prometen coses. Cada vegada que un càrrec se’n va a fora i es troba amb la comunitat espanyola els diu que sí, que ho arreglaran. I ja ha passat una dècada de l’aprovació del vot pregat i res canvia.
No és que encara s’hagi d’analitzar les dades. És evident que hi ha una baixada en picat de la participació i ningú s’està plantejant que, en el fons, és un sistema que a la pràctica és anticonstitucional. Ho he parlat amb alguns experts de dret constitucional. És un sistema que no prohibeix el vot, però acaba obstaculitzant l’exercici d’un dret fonamental.
Just abans de la repetició de les eleccions espanyoles, la derogació del vot pregat estava a punt de sortir de la subcomissió i, en l’últim moment, Ciudadanos es va despenjar, que no tenia clar algun serrell. Això va suposar tornar a començar amb els nous diputats. Els treballs que es fan d’una subcomissió a la subcomissió següent no es conserven, és la roda d’un hàmster, seguir corrent, però des del principi, sense tenir en compte el cansament acumulat de molta gent que passa de votar.
Aquesta deixadesa del poder legislatiu a escala estatal, es podria contrarestar a nivell català si en algun moment es fa una llei electoral pròpia?
Quan aquest estiu passat, van prendre possessió els diferents consellers, vaig veure molt animada a la Consellera Alsina i deia que apretarien Madrid. Després ella s’ha adonat que el poder de la Generalitat és el que és i la influència dels partits a Madrid és la que és, sobretot perquè Junts no té ni Grup Parlamentari i només hi ha Esquerra sola. El PSC està lligat de mans i peus al que faci el PSOE, i Podem, que és un partit que hagués pogut apretar més per aquest tema, forma part del govern espanyol.
Des de Catalunya, seria interessant que el Parlament es posés d’acord en fer la pròpia llei electoral. És que inclús tens el País Valencià en té. Evidentment, amb tema de vot exterior ho regula la LOREG, i com que és una qüestió exterior tot passa pels consolats, per Madrid… però es podrien fer moltes coses diferent.
De fet, tenim la diputada que ho porta a Esquerra, que és la Marta Rosique, la diputada que ho porta a Junts, la Mariona Illamola, el Jaume Asens em consta que és un tema on també posa interès… això no obstant, al final, si no està a l’agenda política del moment del PSOE, que fins ara ha estat prioritzant altres coses, i el PP no ho bloqueja, això no tirarà endavant.
Creus que hi ha una intencionalitat política que es pugui revertir en profit electoral després, o simplement és deixadesa per no haver de fer front al repte?
Quan analitzes aquest vot exterior, i jo m’he dedicat molt de temps a analitzar-lo, aquest es comporta diferent del vot interior. Una cosa era fa 20 anys, quan tot era gent provinent d’una migració històrica que havia marxat a treballar fora, i hi havia molt votant conservador: es deia que el PP muntava dinars per, aquell dia, dipositar el vot a l’urna; d’aquí sortien les queixes que fins i tot votaven els morts. I es feia inclús campanya electoral a fora: ara mateix, no es fa campanya electoral a fora. Nosaltres, la informació que rebem, els impactes que percebem, són diferents dels vostres, i per això el comportament electoral és diferent. En aquestes eleccions últimes no, en les penúltimes, segons el resultat de vot exterior hauria d’haver guanyat Podem; això només a escala d’Espanya, perquè en l’àmbit de Catalunya el vot és encara més independentista perquè tenim una perspectiva diferent, ens ho mirem des de fora, no ens influeix tant la campanya electoral.
Clar, per un partit polític, tu (i jo he treballat molts anys en màrqueting polític des de dins dels partits i ho sé) no pots controlar el vot dels de fora. Quan no pots controlar el vot d’un dels teus segments, perquè el que t’interessa és controlar el vot de tots els teus segments, en aquest cas si no pots tenir-hi incidència, t’interessa que la bossa no sigui massa grossa, si no és incontrolable. Ara mateix, quan hi ha eleccions a Catalunya o a nivell d’Espanya, de vegades es mou un escó provincial amunt o avall. Ara imagina’t que pogués votar tothom. La Catalunya exterior podria canviar tots els resultats electorals i el mapa, i això potser no interessa als partits. Perquè si tu no pots incidir en el teu públic objectiu perquè no controles els impactes que els arriben a fora, no els interessa.
I com et deia abans, la Catalunya exterior, som la segona ciutat més gran de Catalunya després de Barcelona. El volum de gent que hi ha fora és molt gran. No tots podem votar, és cert, perquè hi has de descomptar, per exemple, els nens; però hi ha hagut un augment en els darrers 10 anys que ha portat a multiplicar per dos la Catalunya exterior, des de la crisi de 2008, on gent molt preparada va marxar per fer la seva vida fora sense saber si tornaria. Aquest votant nou, que potser té un nivell universitari que l’antiga migració no tenia, i que té accés a mitjans d’altres països, ja és molt difícil de controlar, ha augmentat molt i representa la segona ciutat de Catalunya: potser no interessa que puguin votar. Amb data d’1 de gener de 2022, som a fora 357.000 persones registrades, de les quals 268.000 podem votar: aquesta gent som els inscrits, perquè dins la Unió Europea, si tu vols anar a viure per exemple a França, no tens per què inscriure’t al consolat, per la lliure circulació de l’Espai Schengen. Per tant, si comptéssim tothom, seríem mig milió de persones molt probablement.
I aquests 268.000 ciutadans a l’exterior, entenc que el percentatge de participació és molt més petit que el que es dona a les eleccions aquí. Fins a quin punt arriba a la diferència?
Mira, et donaré les dades exactes de les eleccions del 14 de febrer, que són les que podem agafar de referència. Inscrits a nivell del CERA, amb dret de vot, eren 255.000. D’aquests, que van pregar el vot, que vam sol·licitar-lo, vam ser només el 6,2%, molt poc, però és molt bèstia perquè vam ser aproximadament un 60% menys dels qui vam ser l’any 2017. Els països on la gent demana més el vot són Alemanya, França, Suïssa, Regne Unit, Andorra, Bèlgica… i després hi ha el continent americà, que proporcionalment té molta gent i és equivalent a la població exterior que viu a Europa (és pràcticament 50-50, hi ha un percentatge molt petit el que viu fora d’aquestes dues zones), on hi ha una baixada dramàtica de la petició de vot perquè somiar amb què arribarà una butlleta és pràcticament impossible; hi ha gent que les rep tres mesos després de les eleccions. Per tant, la majoria de gent ja ni tan sols ho intenta.
Aquesta obstaculització, que per mi, repeteixo, és fins i tot inconstitucional, no només no respecta que la llei diu que l’Estat facilitarà o promourà, sinó que posa traves, el que provoca que cada vegada menys gent vulgui votar, fins que arribi el dia que la gent es pregunti per la necessitat de tenir vot exterior si ningú vota ni Europa els obliga. Hi ha països com Alemanya o Dinamarca que deixen votar a l’exterior fins al desè any, després ja consideren que has arrelat al nou país i que, per tant, perds el teu dret de vot. Aquest debat és molt interessant: els països han de deixar votar la seva població exterior? Home, potser si només has anat a fer uns estudis fora i el teu horitzó temporal és d’un, dos o tres anys, doncs sí. Però pensa que al continent americà hi ha molt volum de ‘catalans’ que van demanar la nacionalitat a través de la llei de memòria històrica. I com que el seu avi era de Valladolid, per dir un lloc, però els joves nous nacionalitzats no hi han viscut, els deixen triar el punt de l’Estat que prefereixin, i molts doncs trien el que els sona: “Barça”. No hi ha lligam emocional, d’identitat… i aquesta gent té el mateix dret de vot que jo. I, evidentment, sense voler criticar-ho, ja que, al cap i a la fi, són gent que volen viatjar a Europa i refer la seva vida. Al final, aquestes nacionalitzacions han donat dret de vot a unes persones que no hi tenen interès i que, per exemple, ja no faran ni tan sols l’esforç de votar, o que, fins i tot, se’ls pot vendre qualsevol cosa, perquè total, és un dret que tenen però no els interessa. I aquest podria ser un altre drama.
Notes
[1] https://twitter.com/Holaiquetal/status/1362311188630110209
[2] https://www.naciodigital.cat/noticia/57135/catalans/merda/piula/director/adjunt/marca/espana
[3] https://diario16.com/el-despacho-misterioso-del-voto-por-correo/
[4] https://twitter.com/Holaiquetal/status/1366462690487599106
[5] https://twitter.com/Holaiquetal/status/1366856046602555403
[6] https://twitter.com/Holaiquetal/status/1366746196593754113
