El passat dimarts 31 de març, l’estadi de Cornellà-El Prat va acollir el partit amistós entre les seleccions d’Espanya i Egipte, un enfrontament que hauria d’haver estat una trobada exclusivament esportiva, però que va acabar convertint-se en un altre episodi de com el racisme i la islamofòbia s’han instal·lat amb una preocupant normalitat en alguns elements de l’espai públic del nostre país.
Durant el partit es van produir càntics islamòfobs reiterats des de diversos sectors de la graderia, així com insults polítics i xiulades a l’himne de la selecció egípcia. No es tracta d’un incident aïllat ni d’un excés puntual, sinó d’una expressió molt preocupant d’un clima ideològic que s’ha anat consolidant els darrers anys, en què determinats discursos d’odi han deixat de ser marginals per esdevenir part del relat de l’extrema dreta.
El més greu no és només el que va passar a la grada, sinó la manera com la federació espanyola de futbol va reaccionar (o no reaccionar). El partit no es va aturar en cap moment, malgrat l’existència de protocols antiracistes que preveuen la suspensió del joc davant conductes discriminatòries reiterades. L’avís per megafonia, tardà i insuficient, va servir més per complir formalitats que no pas per interrompre realment la dinàmica dels insults.
Aquesta permissivitat no és casual. Forma part d’un entramat institucional que prioritza la gestió de la imatge per sobre de l’erradicació real del racisme. El futbol d’elit (convertit en negoci i espectacle global) depèn d’una ficció de neutralitat que sovint entra en contradicció amb la realitat social que l’envolta. Quan aquesta ficció s’esquerda, la resposta habitual és la declaració institucional tardana i vergonyosa, no l’acció efectiva.
En paral·lel, cal situar aquests fets dins d’un context polític més ampli. Els discursos de la ultradreta han anat construint, de manera sostinguda, una associació entre població musulmana i amenaça social, cultural o de seguretat. Aquesta narrativa, repetida en parlaments, mitjans i xarxes socials, no es queda en l’àmbit de l’opinió, sinó que té efectes materials concrets. Genera un clima on l’insult, la discriminació i fins i tot l’agressió es perceben com a socialment legítims per una part de la població.
En aquest sentit, el que passa a les grades no és una anomalia, sinó una prolongació d’un discurs més ampli. La islamofòbia no neix espontàniament en un estadi, té arrels molt més profundes que es produeixen i es reprodueixen en un sistema polític, mediàtic i institucional que la fa possible, i que utilitza les posicions de l’autoritarisme reaccionari com a element de suport a les polítiques neoliberals.
La reacció pública posterior, amb condemnes generalitzades i declaracions institucionals, incloent-hi les d’alguns dels protagonistes esportius, mostra també un altre element, com és la necessitat constant de desmarcar-se públicament del racisme un cop aquest ja s’ha expressat obertament. Però aquesta dinàmica reactiva no altera les condicions estructurals que el fan possible.
Paral·lelament, s’han obert investigacions per part dels Mossos d’Esquadra i la Fiscalia de Delictes d’Odi, amb l’objectiu d’identificar els responsables i determinar si els fets poden ser tipificats penalment. També s’han anunciat possibles sancions administratives i prohibicions d’accés a recintes esportius. Aquestes mesures poden tenir un efecte dissuasiu puntual, però difícilment aborden l’arrel del problema si no van acompanyades d’una transformació més profunda dels mecanismes que normalitzen aquest tipus de violències.
El que va passar a l’estadi de futbol no és, doncs, un incident esportiu desafortunat, sinó més aviat un símptoma d’una societat on el racisme (i en particular la islamofòbia) s’ha anat desplaçant del marge al centre del debat públic, sovint emparat per discursos polítics que el legitimen o el trivialitzen. A Catalunya, Aliança Catalana i Vox alimenten aquest rebuig a la comunitat àrab, amb el suport cada vegada més marcat de Junts per Catalunya, que aquesta setmana mateix ha fet ús instrumental del tema del burca al Congrés dels Diputats.
Davant d’això, la resposta no pot limitar-se a la condemna simbòlica ni a la gestió disciplinària de casos individuals. Cal qüestionar les estructures que fan possible aquesta normalització, des dels discursos polítics que alimenten l’odi fins als interessos econòmics que converteixen el futbol en un espai on tot sembla tolerable mentre no afecti el negoci. Perquè el problema no són només uns càntics en un estadi. El problema és el sistema que els permet, els relativitza i, massa sovint, els converteix en una simple anècdota.
