Abans de començar, cal establir els quatre punts de ruptura dels quals partim:
- El diagnòstic que fa el partit és correcte, anem cap a un col·lapse ecològic
- Estem davant d’una crisi orgànica, les superestructures no s’avenen amb l’estructura econòmica real: es formarà un nou Bloc Històric.
- Les crisis orgàniques, el capital les resol amb inflació, guerra i destrucció de les branques econòmiques que no necessita.
- El capital aprofitarà la crisi per a reestructurar-se. El món que es dibuixa és multipolar, la guerra d’Ucraïna no és més que un reflex d’aquest fet.
El punt de ruptura primari és el col·lapse ecològic i ens hi estem enfrontant amb el llenguatge, i per tant, amb els arguments que utilitza l’adversari, això ha donat lloc a un cert ecologisme que hauríem d’anomenar ambientalisme a resultes de la concepció de la relació humanitat-natura, com una mediació abstracta entre l’humà subjectiu (subjecte actiu) i la natura objectiva en tant que objecte de l’activitat humana. Aquesta definició porta a una oposició entre home i natura, implícitament oposats. L’ambient designa un lloc de conflicte entre home i natura, la posició de partida d’aquest ecoloambientalisme és culpabilitzar tots i totes: especuladors o quelis se situen en el mateix sac independentment de llur estatus, classe social i de la relació social de producció que les determina.
És aquesta concepció essencialista, aquest idealisme abstracte qui simbòlicament designa el nou paradigma: La natura com a passiva i sotmesa a l’acció de l’home. En acceptar aquesta visió acceptem el discurs que convé al capitalisme neocolonialista. Així diem: Quin planeta deixarem als nostres fills? Obrim la porta al neo-malthusianisme i a l’eugenisme, ja que considerem l’extinció de la humanitat i la natura com un fet històric, progressiu, emergent, contingent al desenvolupament històric de l’activitat humana.
També podríem dir: a quins fills deixarem el planeta? En plantejar la contradicció en aquests termes marxem de la visió idealista i estàtica, apocalíptica, car, els fills emigren, lluiten en les guerres, es manifesten, es revolten, inventen, creen, s’organitzen – És una visió materialista dialèctica.
Marx, a la primera tesi sobre Feuerbach ens aclareix: el principal defecte fins aquí, del materialisme, és que l’objecte, la realitat, el món sensible són presos només sota la forma d’objecte, però no com activitat humana concreta, com a pràctica de forma no subjectiva. Feuerbach vol objectes concrets, veritablement diferents dels objectes del pensament, però no considera la mateixa activitat humana com a activitat objectiva, és a dir, la humanitat és tan part activa de la natura com producte d’aquesta.
La humanitat manté amb la natura una relació dialèctica, en forma part tenint consciència de capacitat, motius i necessitats. L’idealisme o materialisme vulgar situa la humanitat en posició subjectiva, és el mite de la caverna, els éssers humans d’esquena a la llum, veient ombres al mur del fons, privats de visió de les idees pures. Si ens preguntem quin planeta deixarem als nostres fills estem concebent la relació humanitat-natura com una mediació abstracta entre l’humà subjectiu actiu i la natura objectiva passiva. Aquesta definició porta a una oposició entre humanitat i natura implícitament oposades. Llavors si el camp de batalla és el medi ambient, el resultat ens portaria a conjugar el new green amb el decreixement, per tant ens entreguem amb armes i bagatge a l’enemic.
La posició de partida de l’ecologisme consisteix a identificar culpables actius (especuladors) i còmplices passius (obrers de la SEAT) posats en el mateix sac. La visió materialista-dialèctica, en canvi, ens porta a comprendre la interacció entre la humanitat i la natura. És a dir, en el món del treball, la interacció entre la força del treballador i la força dels mitjans de producció és el VALOR.
Quina és la visió de l’adversari sobre la producció de VALOR?
El Niño Becerra, un dels únics economistes que va veure a venir la crisi es manifestava així en una conferència davant la patronal basca a Vitòria (YouTube): “hay un concepto fundamental: la productividad. La productividad no es, voy a caricaturizar eh! Productividad no es si tengo 10 empleados que hacían 10 y que ahora hagan 12. Evidentemente esto es productividad, pero AHORA LA PRODUCTIVIDAD SE ESTÁ ENTENDIENDO de otra manera, es decir, la productividad no es hacer más con menos, es hacer menos con menos, menos consumo de recursos, reducción de costes, ganancia de competitividad, desempleo estructural, marginación, desigualdad. Se manifiesta el agotamiento del modelo.” Aqui veiem els empresaris bascos tancats a la caverna intentant entreveure les ombres de la idea pura de productivitat, a la qual són incapaços d’arribar amb la seva curta vista.
El Capital (capítol 13è. La llei de decreixement de la taxa de benefici com a tal)
D’altra banda, si hom considera que l’economia política fins al dia d’avui ha anat a les palpentes cercant la diferència entre capital constant i variable, sense arribar a formular-la mai d’una manera segura i certa, tampoc no ha sabut mai separar la plusvàlua del benefici i no ha sabut explicar mai el benefici en la seva forma pura, diferenciant-lo dels seus elements constitutius, que són independents els uns dels altres -com per exemple, benefici industrial, benefici comercial, interès, renda de la terra-, mai no ha analitzat en profunditat les diferències en la composició orgànica del capital i, per tant, tampoc la taxa general del benefici, aleshores deixa de ser un misteri que l’economia no hagi reeixit mai a trobar una solució a aquest misteri.
El benefici de què parlem ara no és més que un altre nom de la mateixa plusvàlua, quan aquesta es posa en relació amb el capital global i no amb el variable, del qual prové.
El Niño Becerra, davant d’aquest misteri afirma: “la productividad continua siendo elevada, es la capacidad de producción la que baja, un ejemplo, en 50 productos, 30 tienen obsolescencia programada y 20 no se venden, no tienen valor, es evidente que debes venderlos regalados y continua: ¿qué pasa con las actividades que toman como base la persona humana? Que no son metibles en este circuito”. El Niño Becerra confon el decreixement de la taxa de benefici amb la productivitat. La persona humana transforma els recursos naturals, capital constant, i és transformada per la relació que estableix amb aquests recursos naturals, és a dir, produeix valor i en la mesura que produeix valor el capital constant, màquines, instal·lacions, infraestructures… creix per sobre del capital variable, el treball viu, però en el mode de pensament capitalista, materialisme vulgar, l’ésser humà no compta la seva participació en l’acumulació de capital constant, al contrari, és considerat ell mateix com un recurs i es parla de recursos humans (concepte elaborat pels nazis i que avui està ben present a la nostra societat).
El capitalisme fonamenta la creació de valor, o sigui dona un altre nom a la taxa de benefici sustentada segons els capitalistes, en la taxa de la plusvàlua, és a dir, sobre el grau d’explotació a la qual sotmet al treballador/a. Posem un exemple històric: el contracte de rabassa morta, els rabassaires tenien pactat amb els propietaris de les finques que el contracte per explotar les vinyes caducava quan es moria la rabassa, en arribar la fil·loxera, les rabasses es varen morir abans i els rabassaires no van tenir temps per eixugar el deute invertit per plantar i cuidar les plantes. Els capitalistes sempre que poden es desentenen del manteniment del capital constant, en aquest cas fertilitzants, tractors, sements, etcètera, és a dir, carreguen la reproducció del capital constant en el treballador i es queden amb una part del capital humà variable, avui en dia ho fan amb els autònoms.
L’esquerra ha acceptat aquest estat de la situació i basa la seva actuació en un pacte de rendes, és a dir, en quedar-se una part del que guanya el capitalista a través d’impostos. No obstant això, no es tracta de quedar-se amb una part de la renda del capital sinó de qüestionar el control que el capital té sobre el treball, tenint especialment en compte que aquest control s’estableix també, sobretot, amb el control del sistema financer, crèdits, etcètera, i de la política monetària per resoldre les bombolles provocades per la seva especulació financera. Necessitem un debat per aclarir una teoria del valor, cal distingir salari de benefici, profit de productivitat. El treball és una part de l’activitat que produeix valor, que l’activitat sigui treball depèn de la institució on s’inscriu, qui defineix l’activitat com a treball defineix el valor.
Els capitalistes tenen la capacitat sobirana de definir què és el valor, així nosaltres estem sotmesos a les seves regles, si un ajuntament d’esquerres fa funcionar la jardineria amb una brigada municipal, és considerat una despesa, si el mateix ajuntament privatitza el servei i l’atorga a una empresa, ja no és una despesa, tanmateix, el capital constant i el capital variable són bàsicament els mateixos, el que pot augmentar en el segon cas és el nivell d’explotació dels treballadors, obligats a treballar més hores o mantenir un ritme de treball més estressant, és a dir, novament el capitalista es treu la seva taxa de benefici de la taxa de plusvàlua. Un altre exemple és el transport si comparem el transport de mercaderies per carretera i camions, o per ferrocarril, veurem que un tren pot portar el contingut de 100 camions provocant un dany menor en l’ambient que 100 camions a l’autopista. Tanmateix, el capitalisme s’estima més una despesa considerable en autopistes i camions, ja que aquest sistema li permet explotar més als rabassaires de la carretera que tenen la il·lusió de ser autònoms i que quan han pagat el camió se n’han de comprar un altre mentre han sigut explotats en condicions laborals detestables.
El valor de les paraules també afecta el concepte de salari, que no és vist en molts casos com un avenç sobre el treball precari, a tant la peça, o sobre el treball rabassaire, se sol donar a la paraula salari una visió negativa quan és un avenç revolucionari que ha evolucionat gràcies a les lluites sindicals cap a la negociació col·lectiva i cap a un altre avenç comunista que afecta una part important dels treballadors/es: EL SALARI DE PER VIDA LLIGAT A LA QUALIFICACIÓ, és a dir, un funcionari té assegurat un salari per tota la vida en funció de la seva qualificació o nivell assolit. La jubilació del funcionari és de fet una continuació del seu salari de per vida, en aquest sentit, els comunistes en comptes de menysprear el salari hem de considerar-nos vencedors d’aquest espai respecte al capitalisme i hem d’aspirar a universalitzar el concepte entre tota la població, defensant en la situació actual, en primer lloc, la funció pública, els capitalistes o els seus peons com el Niño Becerra ens diran que cal admetre l’atur massiu, el pa i el circ, és a dir, la droga i una renda mínima assegurada o en el seu cas, subsidis.
Nosaltres hem de defensar la generalització, insistim, del salari de per vida lligat a la qualificació personal, aquest salari està lligat a través de la qualificació a la persona, és intransferible, i per què pot ser generalitzat? Tornem al Capital: El benefici de què parlem ara no és més que un altre nom de la mateixa plusvàlua, quan aquesta es posa en relació amb el capital global i no amb el variable, del qual prové. La caiguda de la taxa de benefici expressa, doncs, la relació decreixent de la mateixa plusvàlua respecte al capital global desemborsat i, per tant, és independent de qualsevol repartiment d’aquesta plusvàlua entre categories diverses. El Niño Becerra dirà, definint el decreixement: El señor Pérez quizá pueda vivir mejor, pero el PIB baja en términos relativos a la población, és per això que utilitzar la paraula decreixement és caure en el parany de la burgesia, la qual parla que els avenços tecnològics fan innecessària la tasca humana, el treball, quan hauríem de parlar de taxa de benefici, taxa de plusvàlua i que és la llei tendencial de decreixement del benefici la que és indissociable del capitalisme.
Hem de resoldre el misteri d’on resideix el valor, qui defineix el treball defineix el valor, cal la sobirania popular sobre el valor, és a dir, un canvi de règim econòmic, construir-lo és la revolució, controlar el valor és poder. La creació de valor comunista assumeix les ajudes, pensions, rendes mínimes com a salari, sabem doncs que a mesura que augmenta el capital fix, disminueix el variable, però això no afecta la creació de valor d’ús en concret, si fem una lectura abstracta del terme “valor” referit només en realitat a la taxa de plusvàlua, llavors ens trobarem en el contrasentit de cases sense gent, i gent sense cases, la quantitat de moneda en mans dels treballadors és inferior al valor total de les cases construïdes, la causa és la que estem explicant. Quan la taxa de benefici cau i es provoca una bombolla especulativa immobiliària, arribem a aquesta situació.
Cal batre’s pel treball com a creació de valor, no per l’augment de la retribució de l’activitat, què vol dir això, que els anomenats passius, jubilats, joves, mestresses de casa, han de rebre un salari de per vida, un salari lligat a la seva qualificació professional, no a un càrrec que ocupa temporalment, actualment el càrrec pot quedar vacant i llavors rep un subsidi (atur) actualment perdre el càrrec equival a la desqualificació, i és causa de precarietat. La pandèmia ens ha vingut a ajudar, ja que ha fet evident en l’estructura de les relacions socials quines activitats són necessàries o indispensables i mereixen aquesta qualificació. Començar a utilitzar una terminologia pròpia ens permetrà trencar el control del capital sobre el treball, socialitzant la part del valor produïda que en una economia planificada decideixi què es produeix, com es produeix, qui ho produeix, qui ho transporta, qui ho comercialitza, etc.
Menció a part mereix el sistema de pensions per solidaritat intergeneracional, que tot i ser un avenç, forma part de la trampa del llenguatge del capitalisme, ja que és fàcilment atacable enfrontant joventut i vellesa i fomentant a l’autònom que es paga la seva pensió i que no té “per què” pagar la pensió de la vellesa si a mi no em pagaran la meva les futures generacions perquè estaran a l’atur i treballaran en precari, per tant, cal fer servir el concepte de salari de per vida, garantit, primer de tot en la defensa de les pensions.
Els ecosocialistes anticapitalistes no qüestionen per tant el mode capitalista, ataquen el productivisme, però aquest no és una determinació eterna del capitalisme, és més aviat un embarràs del que adés i ara el capitalisme necessita desembarrassar-se. Els capitalistes no són ximplets incapaços de comprendre que estan asseguts davant la branca que serren, són molt conscients de preveure la crisi, és més, la venen anticipant des d’almenys el 2008, el capital en totes les crisis necessita destruir, tancar empreses i acomiadar massivament, en la crisi actual, el capital necessita produir menys, però millor i, per tant, necessita desfer-se del productivisme acumulant el capital alliberat en l’especulació, capital fictici que escapa de la faixa de la producció, la cotilla. L’organització capitalista de les relacions de producció conté una contradicció central: la tendència al decreixement de la taxa de benefici, conduint la destrucció del treball humà que, tanmateix, ha necessitat. En aquest sentit, acceptar el mot “productivisme” en sentit abstracte, sense analitzar les seves interrelacions concretes amb el sistema econòmic, és fer el joc al capital i permetre-li que la reestructuració actual de la qual sortirà el nou bloc històric, el capitalisme construeixi una nova relació entre l’estructura econòmica i la superestructura que li sigui favorable en detriment dels i les treballadores.
Bibliografia:
- Les Veaux et les Choses – Dominique Mazuet- Edicions Delga: Ecologisme: fase última del capitalisme.
- El Capital – Karl Marx.
- Obres diverses: Bernard Friot, Salari de per vida.
