Apunts inicials
El present escrit aporta unes reflexions generals entorn de la concepció de l’enfocament de seguretat i defensa assumit pel país, a partir de la promulgació de la Constitució de la República Bolivariana de Veneçuela en 1999. Aquestes generalitats fan igualment al·lusió a alguns aspectes particulars dels lineaments en matèria d’ordre públic, concebuts sistèmicament en l’entramat de seguretat i defensa. Un aspecte clau d’aquest procés és la participació organitzada del poble, entesa en l’emergent unitat cívic – militar gestada al fragor de la praxi política en el decurs històric de la Revolució Bolivariana.
La dinàmica política experimentada al país en els últims anys, el comú denominador dels quals ha estat la política d’injerència dels governs dels EUA i els seus aliats a la regió i a Europa, ha posat a prova en diferents moments la capacitat de resistència del poble veneçolà. En aquest temps s’han experimentat i combinat diverses formes d’agressió que s’inscriuen en les determinants teòriques de la guerra híbrida. Els impactes d’aquestes accions han estat devastadors per a l’economia nacional i, en particular, per a la dels sectors més humils de la població. A més, de significar una reculada radical en tots els indicadors fonamentals del país.
D’allí que, reflexionar sobre els assumptes vinculats amb la doctrina de seguretat i defensa de la nació, tenen com a escenari els derivats de la conjuntura actual posats a prova en situacions relacionades amb la disrupció de l’ordre públic, com una de les eines tàctiques emprades en marc de la guerra híbrida, el propòsit de la qual és el canvi de règim, política aplicada contra el país des de 2013. En aquest context, l’estratègia encarnada en la unió cívic – militar de resistència i reversió de l’agressió, s’inscriu dins del conjunt d’instruments que ofereix tal doctrina.
Normativitat i consideracions polítiques sobre seguretat, defensa i ordre públic a Veneçuela
Caldria recrear en la consideració dels tòpics tractats en aquest assaig (Seguretat, defensa i ordre públic, guerres asimètriques), les idees fundacionals del text constitucional, que emergeix del procés constituent de 1999. Aquest marc implica incloure a la reflexió, altres normes que fonamenta i donen sentit a aquesta concepció.
Un punt de partida representa l’article 2 del text constitucional, el qual introdueix els elements cardinals que definiran les relacions socials i institucionals, en el context emergent de la Veneçuela post pacte de Punt Fix. La textualitat de l’article determina els valors sobre els quals es funda i guia la república i perfila el seu model d’Estat democràtic social de Dret i de Justícia, que defensa “…com a valors superiors del seu ordenament jurídic i de la seva actuació, la vida, la llibertat, la justícia, la igualtat, la solidaritat, la democràcia, la responsabilitat social i, en general, la preeminència dels drets humans, l’ètica i el pluralisme polític.” (I)
L’anterior deixa entreveure un principi fonamental de la doctrina que anteposa a la idea de l’ordre públic a la de seguretat, els drets i les llibertats del poble veneçolà; aquest marc s’inscriu en l’entès que l’eix central d’aquesta política són els ciutadans, la seva seguretat, concebuda en l’entramat de garanties polítiques i socials que fonamenta la finalitat del bon viure. És a dir, tant la seguretat com l’ordre públic constitueixen instruments per a garantir el desenvolupament de drets fonamentals (II).
En correspondència amb aquest marc teleològic, l’article 55 de la constitució defineix la doctrina sobre la garantia de la protecció del poble per part de l’Estat. En aquest sentit, sosté que: “Tota persona té dret a la protecció per part de l’Estat a través dels òrgans de seguretat ciutadana regulats per llei, enfront de situacions que constitueixin amenaça, vulnerabilitat o risc per a la integritat física de les persones, les seves propietats, el gaudi dels seus drets i el compliment dels seus deures” (III).
Cal destacar aquest nou la relació de l’Estat amb la ciutadania, en el qual s’ofereix un ventall de garanties socials, polítiques i culturals, que promou nous vincles socials – comunitaris i que té incidència directa en aspectes de la vida institucional, que en el passat eren assumptes aliens a l’arbitri popular, com és el tema concernent a la seguretat i defensa de la nació veneçolana.
El Pla de la Pàtria 2019 – 2025, sintetitza aquesta aspiració en una línia programàtica sintetitzada en l’Objectiu Històric N° 1, que ressalta la defensa, expansió i consolidació de la independència i la sobirania nacional. Aquest objectiu fa èmfasi en la focalització de les accions sobiranes sobre l’aparell econòmic productiu, així com l’econòmic – financer, com a extensió i condicions fonamentals per a la independència i la sobirania.
Es tracta d’idees molt generals, que repercuteixen en accions sobiranes dirigides al sector econòmic productiu, com es va assenyalar prèviament; a l’igual, tenen incidències en els àmbits polític, cultural, científic, alimentari, social i espacial. Després, en un pla més específic, els objectius nacionals proposa, entre altres aspectes, els següents: “1) Enfortir el poder defensiu nacional, així com la unió cívic – militar per a protegir i garantir la Independència, la sobirania i la pau nacional, assegurant la defensa integral de la Pàtria. 2) Adequar l’aparell econòmic productiu, la infraestructura i els serveis de l’Estat incrementant la capacitat de resposta a les necessitats del poble davant possibles estats d’excepció en el marc de la Defensa Integral de la Nació, i 3) Blindar a la República contra els actes i delictes de Guerra Econòmica, tant interns com externs, que afectin el sistema econòmic financer, capacitats logístiques i de distribució, atacs contra la moneda, així com les llibertats econòmiques del Poble” (IV).
Conseqüentment amb l’anterior, els successos polítics de finals del segle passat que van impactar a Veneçuela, van redefinir la conducció política, amb una incidència definitiva en l’orientació en el curs de les transformacions institucionals ocorregudes al país. De fet, el procés constituent de 1999, que va proposar un nou marc de relacions del país polític amb les altres esferes de la societat veneçolana, incorpora noves formes organitzatives que responen al nou esperit constitucional i al temps polític emergent que experimenta la societat veneçolana en l’entretemps de finals de segle i començaments d’aquest.
Aquest procés va brindar les bases per a la configuració de la nova perspectiva en matèria de seguretat i defensa de la nació i sobre la concepció sobre Ordre Públic. Un fet innovador que incorpora la Constitució de la República Bolivariana de Veneçuela (CRBV, 1999), va ser la inclusió del poble com un dels actors claus en tasques de defensa i seguretat de la nació. El Títol VII de la CRBV sintetitza aquesta orientació en assenyalar que tots els veneçolans, així com les persones naturals o jurídiques que es trobin en l’àmbit territorial del país, tenen la responsabilitat de participar en aquestes tasques.
En aquest sentit, el text constitucional sosté en l’Article 322 que: “La seguretat de la Nació és competència essencial i responsabilitat de l’Estat, fonamentada en el desenvolupament integral d’aquesta i el seu defensa és responsabilitat dels veneçolans i veneçolanes; també de les persones naturals i jurídiques, tant de dret públic com de dret privat, que es trobin en l’espai geogràfic nacional” (V).
Un altre aspecte que emergeix d’aquesta orientació, és la institucionalització del vincle cívic – militar, com un dels pilars del procés polític veneçolà. Destaca aquí el principi de corresponsabilitat entre l’Estat, les seves institucions i el poble en la defensa i seguretat de la nació. Aquest principi transversalitza àrees estratègiques com a àmbits de participació combinada Estat – forces armades – poble, com ara: l’econòmica, social, polític, ambiental, cultural, militar i geogràfic. La qual cosa materialitza aquesta nova concepció, que implica el poble organitzat, en la seguretat i defensa en totes les esferes abans esmentades.
L’anterior atesta sobre la doctrina constitucional exposada en l’Article 326, que fa al·lusió als principis que guien la política de seguretat i defensa de la nació la qual es troba fonamentada, a saber: “…en la corresponsabilitat entre l’Estat i la societat civil per a donar compliment als principis d’independència, democràcia, igualtat, pau, llibertat, justícia, solidaritat, promoció i conservació ambiental i afirmació dels drets humans, així com en la satisfacció progressiva de les necessitats individuals i col·lectives dels veneçolans i veneçolanes, sobre les bases d’un desenvolupament sustentable i productiu de plena cobertura per a la comunitat nacional” (VI)
Subjeu aquí el principi de corresponsabilitat que permea de manera transversal els àmbits estratègics econòmic – productiu, social, polític, geogràfic, militar i ambiental, aspecte aquest reiterat anteriorment.
D’aquesta perspectiva, es deriva que la doctrina basada en la unitat cívic – militar, la qual es regeix per tres lineaments estratègics, a saber: 1) La participació organitzada del poble en tasques de defensa nacional; 2) L’enfortiment de les capacitats militars del país; i 3) L’aprofundiment de la unió cívica – militar. Una de les decisions directa d’aquest marc d’actuació és la creació i activació de la Reserva Nacional i la Guàrdia Territorial, que constitueixen els mecanismes de vinculació i participació del poble en aquestes activitats. Quant a la Reserva Nacional, ella està apegada a la perspectiva tradicional de les reserves militars existents en altres realitats; en el cas veneçolà, té com a població objectiu a aquelles persones que, bé sigui hagin complert el servei militar, o que voluntàriament s’incorporin a aquesta. Respecte a la Guàrdia Nacional Territorial, es tracta d’un cos constituït per voluntaris que desitgin incorporar-se per a complir funcions de defensa i resistència local, en un hipotètic escenari d’agressió externa.
L’agressió a Veneçuela i els reptes de la política de seguretat i defensa de la nació
El procés de desenvolupament de les agressions contra Veneçuela, la bel·ligerància de les quals va ser en augment a partir de 2014, va permetre observar el desplegament dels instruments doctrinaris, legals i operacionals per a preservar la sobirania nacional, com a element fundacional i raó de la doctrina de seguretat i defensa de la nació.
Aquest any va ser una fita important en aquesta nova fase de l’operació de desestabilització i canvi de règim contra el govern bolivarià, en la qual s’implementen mecanismes que podrien definir-se dins de l’enfocament de les Guerres de Quarta Generació (4GW, per les seves sigles en anglès; d’ara endavant utilitzarem les inicials en castellà: GCG). Durant aquest temps part dels dirigents opositors liderats per Leopoldo López, emprèn una campanya de protestes violentes que van anomenar “La sortida”, mitjançant la qual es va pretendre despullar de la presidència de la república al president legítim del país, Nicolás Maduro Moros. Encara que els promotors d’aquesta acció sediciosa van declarar que es tractava d’una “protesta pacífica” liderada per la “societat civil” i amb el minuciós recer dels mitjans hegemònics van aconseguir instal·lar tal relat en el qual s’incloïa la criminalització del govern legítim veneçolà; aviat es va comprovar que es tractava d’una operació de manual, violenta, amb finançament de l’exterior, dirigida a deposar al president Madur, justificada sota el relat del “pacifisme de joves opositors” en contraposició d’un “règim violent”, “autoritari” i “dictatorial”.
Aquest marc va ser funcional a totes les accions d’agressió i exclusions unilaterals imposades al país, com a càstig a tot un poble per triar una opció política diferent a l’afavorida pels poders fàctics externs coordinats amb factors colpistes nacionals.
Cal recordar que la Guerra de Quarta Generació es comprèn com una forma bèl·lica en la qual es combinen diferents mètodes i instruments de combat, en el qual s’utilitzen de manera intensiva les xarxes socials, la internet, entre altres maneres d’influir en la població; així mateix, es convoquen diferents actors (civils, militars, policials, parapolicials, criminals) que conjuguen els seus esforços en un escenari de fronts difusos, amb el propòsit compartit de col·lapsar a l’”enemic”, en aquest cas al govern bolivarià.
En 2013, després de la defunció del president Chávez i producte de la convocatòria a eleccions nacionals arran d’aquest esdeveniment sobrevingut, s’obre una nova fase per a la Revolució Bolivariana, en aquest cas sota el lideratge del president recentment electe, Nicolás Maduro Moros. Cal contextualitzar que, aquest nou escenari, es caracteritza per l’emergència d’un lideratge inèdit, desconegut per al chavisme i, en general, per al poble veneçolà. Les eleccions convocades d’urgència per a ocupar l’absència absoluta de la presidència de la república, transcorren enmig d’un context turbulent que presagia l’agudització de la inestabilitat del país; aquest fet es veu agreujat pel desconeixement del resultat electoral per part del principal candidat de l’oposició, Henrique Capriles Radonski, que obre amb això el llarg i complex procés de la política de “canvi de règim” impulsada fins ara pels diferents governs dels EUA.
Al costat d’aquesta condicionant política, Veneçuela experimenta per a aquest moment una crisi econòmica producte de la inestabilitat del mercat dels hidrocarburs, significats amb una tendència a la baixa dels preus, a això se suma un daltabaix generalitzat de l’aparell productiu nacional davant el creixent dèficits a causa de la dependència d’aquest a les condicionants externes vinculats als preus internacionals del petroli.
Aquest escenari que reunia tots els elements endògens favorables (Economia en recessió, inseguretat, especulació amb els productes de la cistella bàsica, en el context d’una transició política, de lideratge, dins del bloc chavista) a la política de desestabilització pretesa i impulsada recurrentment per les diferents administracions dels EUA, des dels inicis de la Revolució Bolivariana, va ser oportunament aprofitada per a instal·lar les agendes i relats funcionals a aquesta estratègia de “cop tou”.
La crisi de governabilitat, l’aprofundiment de la qual perseguia expulsar per via inconstitucional al recentment electe govern del president Maduro, pren cos. En aquesta estratègia implementada pel pentàgon que incloïa el desconeixement de les eleccions d’abril de 2013, que va llançar com a guanyador al candidat chavista Nicolás Maduro, va combinar diverses formes de desestabilització, mitjançant focus de protestes en les principals nuclis urbans del país, amb implicació de factors externs, com ara governs alineats a la dreta de l’espectre polític, tal és el cas del govern de Juan Manuel Santos a Colòmbia, entre altres; així com organitzacions no governamentals el finançament de les quals venia dels EUA, via l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID per les seves sigles en anglès), entre altres agències dirigides a aportar fons per a alinear als països en els interessos dels EUA.
Es tractava d’una estratègia concertada de vulneració de la sobirania nacional que perseguia tibar al màxim les condicions de convivència pacífica del poble veneçolà mitjançant la implementació de diferents tàctiques de desestabilització que combinaven al relat comunicacional hegemònic contrari a la imatge i accions del govern legítim, manifestacions públiques, sabotatges a institucions estratègiques de l’Estat, participació concertada de bandes delictives amb factors de l’oposició en la violència de carrer, tibant encara més la situació d’ordre públic.
Aquest assumpte no és un tema menor. Des de fa anys, especialistes sobre la criminalitat en les societats contemporànies, com és el cas de Max Manwaring (2005) qui ha demostrat aquesta mutació i reacomodament de les organitzacions delictives alineades als objectius polítics de factors insurgents. En aquest sentit, sosté l’autor que: “El comú denominador de l’enllaç i les colles a la insurrecció és que l’objectiu final d’algunes colles i dels insurgents és deposar o controlar els governs de països que són vists com a objectiu” (VII).
En el pla econòmic, com treu el cap a dalt, s’observa una accelerada i descontrolada manipulació de la taxa canviària que repercuteix en una economia, com la veneçolana, lligada històricament als vaivens del dòlar, la qual cosa es va traduir en una asfixiant hiperinflació. En definitiva, la política implementada pels EUA ha intentat en aquests últims anys desallotjar del poder al govern bolivarià, fent ús de mecanismes il·legals i paralegals, propis dels instruments emprats en les guerres híbrides.
El complement a aquesta política de canvi de règim, són les sancions i bloquejos implementats en contra del país des de 2014, que en la breu cronologia que segueix a continuació, es destaquen les més mesures sancionadores unilaterals més significatives aplicades al país, que fins avui resumeixen unes 651(VIII) sancions, que inclouen a institucions i persones vinculades al govern o en funcions d’Estat.
Al desembre d’aquest any el congrés dels EUA aprova la “Llei de Defensa de Drets Humans i la Societat Civil de Veneçuela”, mecanisme amb el qual l’administració Obama comença la campanya d’assetjament i enderrocament contra el govern veneçolà. Al març 2015, Barack Obama signa l’Ordre Executiva Núm. 13.692, que defineix a Veneçuela com una “amenaça inusual i extraordinària” per a la seguretat nacional i la política exterior dels EUA; aquesta Ordre Executiva va ser ratificada per Trump i, recentment, al març d’enguany per l’actual president, Joe Biden.
El 24 agost de 2017, l’administració Donald Trump va dictar l’Ordre Executiva Núm. 13808, mitjançant la qual va imposar un conjunt de mesures coercitives i unilaterals contra l’economia i les finances de la República Bolivariana de Veneçuela; estàs mesurades van afectar el funcionament de la indústria petroliera, concretament a Petrolis de Veneçuela (PDVSA) i a tot el sistema financer veneçolà. D’aquesta manera, impedia les activitats comercials, financeres i econòmiques de Veneçuela amb la resta del món.
Com s’afirmava prèviament, l’ofensiva sancionadora i el bloqueig extern s’articulaven a les accions desestabilitzadores internes. Així que, després del sabotejo al diàleg i pacificació del país que venien succeint des de finals de 2017 i començaments del 2018, a República Dominicana, amb la participació de diversos països garants; en el cas de la representació de l’Executiu Nacional, es van incorporar Bolívia, Nicaragua i Sant Vicent i Grenadines, per part de la dreta opositora: Mèxic i Xile. Aquest esdeveniment ve precedit de dos fets significatius: 1) el primer és la intensificació de la violència de carrer eufemísticament publicitada com a “accions de protesta de la societat civil”, amb un perfil colpista, connectades a les protestes de 2014; i 2) La convocatòria a una Assemblea Nacional Constituent, com a vehicle democràtic per a canalitzar el conflicte i aconseguir la pacificació del país, convocada pel president Madur, en atenció a l’article 348 (CRBV, 2009), que l’habilita per a la seva activació.
Les converses de pau i reconciliació nacional es van veure frustrades a causa del sabotejo del govern de Trump, que va ordenar a Julio Borges, representant de la dreta opositora, no presentar-se a l’acte de signatura del pacte. Aquest malmès esdeveniment reobre l’escenari de la violència al país. Novament s’activen les alarmes entorn de les amenaces a la sobirania nacional.
Aquestes accions van tenir el seu correlat en una bateria d’ordres executives dirigides a penalitzar en àmbits específics a l’economia i les finances veneçolanes, com van ser els casos de l’Ordre Executiva Núm. 13827, de març de 2018, contra la criptomoneda Petro; l’Ordre Executiva Núm. 13835, de maig de 2018, contra els comptes per cobrar i altres operacions de Veneçuela, i l’Ordre Executiva Núm. 13850, de novembre de 2018, contra les operacions de comercialització de l’or de Veneçuela. Totes aquestes mesures polítiques van ser imposades per l’administració de Donald Trump.
En el marc de les agressions al país, caldria destacar l’atemptat contra el president Nicolás Maduro el 4 d’agost de 2018, així com, la “Operació Gedeón”, totes dues accions hostils forjades des de Colòmbia, amb implicacions del govern de Duc i factors vinculats al Departament d’Estat. Aquests intents d’agressió fallit van representar una nova exigència als dispositius de seguretat i defensa de la nació.
L’any 2019 va representar un punt d’inflexió amb la imposició de la “presidència interina” de l’exdiputat Juan Guaidó, en aquell temps president de l’Assemblea Nacional, en un intent extrem de mantenir la política d’hostilitat per part dels EUA, l’OEA i el Grup de Lima cap a Veneçuela, fet aquest que va representar una violació de tota la legalitat vigent al país. Aquest “interinato” tutelat pel govern de Trump va aconseguir el “reconeixement” internacional de, aproximadament, 50 països. Aquest nou escenari va ser propici per a la despulla al país de la filial de PDVSA als EUA, CITGO, mitjançant l’Ordre Executiva Núm. 13857, del 28 de gener de 2019, que estableix el bloqueig – congelament dels actius de PDVSA (CITGO) en aquest país.
En aquest context, s’organitza una acció d’agressió a la sobirania nacional després de l’intent d’ingressar al país una suposada ajuda humanitària des de Colòmbia, amb el teló de fons de la violència paramilitar i terrorista provinent de la veïna república. Aquest esdeveniment, conegut com la “Batalla dels ponts” s’aconsegueix neutralitzar, novament amb la participació organitzada del poble articulat a la Força Armada Nacional Bolivariana. El 30 d’abril d’aquest any, els factors d’oposició van activar l’anomenada “Operació Llibertat”, que es va traduir en un aixecament militar focalitzat, que ràpidament va ser reduït.
Unes notes per a concloure
El recorregut fet fins aquí només intenta reflectir algunes de les arestes que caracteritzen el complex equilibri entre defensa, seguretat i ordre públic, des d’una lectura delimitada sobre la realitat d’un país sota setge. Els conceptes i doctrines esgrimits aquí sobre els tòpics esmentats, part d’una lectura històrica – situada, en la realitat veneçolana dels últims temps que, malgrat les dificultats i contradiccions que pugui generar el procés polític en desenvolupament en la nació bolivariana, també revela els intents per prefigurar amb perfil propi la difícil praxi de defensa de la sobirania nacional, en un món governat pel caos imposat per la lògica reproductiva del capitalisme necrofílic que governa imperialment al món actual.
Les claus de la resistència de Veneçuela són al seu poble i les seves capacitats per a refer-se enmig de les adversitats. Per a això ha valgut la pena anys de pedagogia popular derivada de la maduresa progressiva del poder popular, però també, de la lectura, assimilació i aplicació dels aspectes doctrinaris en els quals se sustenta la República Bolivariana de Veneçuela que es resumeix en l’article 5 (CRVB, 2009) que sentència: “La sobirania resideix intransferiblement al poble…”.
Referències
- Asamblea Nacional Constituyente. Constitución de la República Bolivariana de Venezuela. Caracas: Imprenta Nacional, 2009.
- Núñez, Gilda. Políticas de seguridad ciudadana en Venezuela. Especial referencia al desarrollo jurídico penal. Capítulo Criminológico. Vol. 34, Nº 3. Pp. 339 – 361, Julio – septiembre, 2006.
- Ídem, art. 55, 2009.
- Asamblea Nacional. República Bolivariana de Venezuela. Plan de la Patria 2025. Hacia la Prosperidad económica. Caracas: Imprenta Nacional. 2019.
- Ídem, art. 322, 2009.
- Ídem, art. 326, 2009.
- Manwaring, Max. Pandillas callejeras. La nueva insurgencia urbana. Instituto de Estudios Estratégicos, marzo 2005.
- Statista, marzo de 2022.
