No podem entendre una anàlisi global dels sistemes de seguretat i dels models policials i militars sense atendre a les conseqüències d’aquests. La repressió és quelcom institucionalitzat, una pota més de qualsevol model de seguretat, i el poder judicial compta amb un paper indispensable a l’hora d’avalar i perpetuar l’opressió de les classes dominants sobre la classe treballadora.
Per tal d’analitzar aquest impacte parlem amb l’Olaya Lourdes Pérez, advocada, que ens explica com es preparen els advocats i les advocades davant de casos que involucren a militants d’esquerres, activistes socials i altres víctimes de la repressió.
Quin paper juga l’advocat en un cas de repressió cap a militants d’esquerres o activistes socials?
L’advocat designat per assistir a una persona detinguda, un cop els agents han posat en coneixement del Col·legi de l’Advocacia la detenció, en les primeres tres hores ha d’estar en contacte amb el seu defensat. A la Dependència Policial el detingut té dret a comunicar la detenció, mitjançant una trucada a una persona de la seva família o de la seva confiança, té dret que es comuniqui la seva detenció, si escau, al consolat del seu país, té dret a un intèrpret, a ser visitat per un metge o metgessa i té dret a assistència lletrada.
La novetat és allò que he dit al principi i és que en tres hores l’advocada ha de fer una entrevista amb el detingut. I després, en un altre moment, és quan es prendrà declaració.
Sempre en tot cas, abans de fer declaració s’ha de parlar amb l’advocada. És en aquest moment quan, segons el cas, es parla amb la persona per esbrinar si té alguna lesió, sigui abans d’entrar a la Comissaria o una vegada allà. S’haurà d’assabentar de si l’ha vist el metge… i recomanarà a la persona si ha de declarar o no a la dependència policial.
Donat que, encara que et diguin el motiu de la detenció, no tindràs cap atestat fins que arribi al Jutjat de guàrdia, és a dir “no tenim documents” no podem saber quines proves (tenen o no tenen), el millor és que no es faci declaració fins que l’advocat ho aconselli. Recordem que en virtut del dret a la presumpció d’innocència ningú pot ser obligat a declarar contra si mateix.
Així ha de ser sempre, amb qualsevol persona detinguda, però en el cas dels activistes socials hem de mirar que no siguin acusats d’actes que no han comès o que s’exagerin els fets per tal de buscar una penalitat més greu de la que correspondria als veritables fets que hagin esdevingut.
En un cas de repressió, es planteja la defensa de diferent manera que en un altre tipus de cas?
La defensa de qualsevol persona ha de ser curosa, sempre, cada ésser humà mereix tota l’atenció del seu advocat. En el cas concret dels activistes allò que és diferent és que sovint pertanyen a grups socials de defensa de drets fonamentals, de defensa d’un habitatge, sindicalistes en vaga i que els seus companys saben que qualsevol d’ells es podria trobar en la mateixa situació, això donarà pas a una campanya de solidaritat.
A l’hora de plantejar la defensa, quin pes té el component públic i la solidaritat dels moviments. Hi ha qui en fa un cas de denúncia pública amb component polític i qui prefereix portar la defensa de portes més endins.
El defensat ha de tenir plena confiança en la seva advocada i tots dos han de treballar en comú i mirar, segons el cas, allò que és el més beneficiós, però és important que es coneguin els casos d’abusos.
Es produeix una evolució constant en aquests tipus de casos o hi ha cicles on augmenta la repressió?
Hi ha un principi que diu que el dret s’ha d’adaptar a la realitat social i no la realitat social al dret. Sovint aquest principi s’oblida i en comptes d’adaptar el dret a la realitat, el que es fa és adaptar-ho al parer de qui estigui governant, o millor de qui té el poder, per tal de neutralitzar l’activitat de denúncia social.
Existeixen els casos de muntatges policials?
En tots tipus d’Estat sempre hi ha interessos de diferents estaments, revenja política, aversió personal, però l’estat de dret té mecanismes per controlar que això no succeeixi. Controls que evidentment fallen, de vegades per desídia i de vegades perquè no es vol aprofundir. Un exemple és que els últims anys hem vist com alguna associació ha comprovat que el tenor literal dels atestats acusant de causar lesions a un agent es repetia en les formes, les paraules i semblaven calcades les unes de les altres. Això és molt greu perquè no és el mateix acusar d’aldarulls que acusar de lesionar a un agent, perquè això converteix l’acte en un atemptat i la pena és ben greu.
Pel que fa a la violència policial, quin és el paper de la fiscalia i els jutges en els casos de denúncies per agressions de les forces d’ordre públic?
Quan va entrar en vigor la coneguda com a “llei mordassa,” una de les queixes dels defensors dels drets humans contra aquesta llei era, precisament, que no es poguessin fer fotografies de les forces de seguretat. Es deia que era per protegir als agents, però això no és creïble donat que normalment amb els equipaments que porten no es poden reconèixer, la veritat és que no volen que quedin gravacions d’actes d’agressió per part dels agents. Haurem d’acudir a altres proves.
Principalment, quan es tracta d’un lesionat detingut, hem d’acudir als informes dels metges, si és el cas demanar la intervenció del Metge Forense del Jutjat de guàrdia que designarà les lesions que presenti l’examinat. Encara que el Fiscal no vulgui presentar acusació, la persona maltractada té dret a personar-se i presentar-se com acusació particular.
Es produeix revictimització en caos de violència policial?
No hem de confondre el suport a les persones agreujades amb la revictimització, perquè moltes vegades aquestes persones poden ser assetjades per haver estat denunciant un fet aquest tipus. Hem de tenir en compte que segons els fets a cada persona es veurà afectada d’una manera o d’una altra. Hem de procurar que facin la vida com abans de rebre la persecució o l’agressió o la represàlia, però el mal està fet i la persona necessitarà ajut psicològic o d’acompanyament.
