Que els rojos siguin verds i els verds siguin rojos

  • Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

Del mateix autor

Recensió de: Manuel Sacristán Luzón, Ecología y ciencia social. Reflexiones ecologistas sobre la crisis de la sociedad industrial, selecció, edició i pròleg de Miguel Manzanera Salavert, Editorial Irrecuperables, desembre de 2021; 289 pàgines, 15€ [1]. 

Amb la que està caient, cal agrair moltíssim a Miguel Manzanera i a l’editorial Irrecuperables-Calma tensa per aquesta nova selecció de 16 dels textos o intervencions orals sobre ecologia i ciència social de Manuel Sacristán escrits o pronunciats oralment entre el 1977 i el 1985.

Tant de bo que aquesta nova selecció permeti a les noves generacions incorporades a la lluita després del cicle amb la crisi del 2008 acostar-se a l’obra més combativa del filòsof i el militant eco-comunista més important del segle passat d’Espanya. Al meu modest entendre aquests textos resulten essencials per tractar de comprendre la cruïlla civilitzatòria en què ens trobem. Una cruïlla que renova el vell dilema expressat pel primer paràgraf del Manifest comunista del 1848 i per la Rosa Luxemburg de La crisi de la socialdemocràcia escrita en una presó en plena primera guerra mundial: socialisme o barbàrie. Tant de bo que aquesta nova selecció sigui una ajuda més perquè les noves generacions s’incorporin al fil roig-verd de la lluita per l’emancipació sense perdre’s pel laberint de la postmodernitat.

Qui ens presenta aquesta selecció tan bellament editada és Miguel Manzanera qui va ser l’autor de la primera tesi sobre l’obra del filòsof i militant comunista i ecologista, llegida el 1995, tot just 10 anys després de la mort de Sacristán. Es tracta, doncs, d’un pioner de llarga trajectòria als estudis sacristanistes. Miguel Manzanera ens ofereix a més un brillant pròleg que mereix ser comentat amb més profunditat que la permesa en una recensió tan breu com aquesta.

Una nova tesi sobre l’obra de Sacristán va ser defensada per José Sarrión l’any 2014 sota el títol La noción de la ciencia en Manuel Sacristán. Tant a Miguel Manzanera com a José Sarrión els he pogut veure en un acte gravat el passat 2 de febrer de 2022 debatent sobre Sacristán amb un amic a qui considero mestre de vida i camarada en la lluita, Manuel Cañada, un sacristanista de trinxera. En el mencionat debat el lector hi pot trobar nombrosos elements de reflexió sobre la projecció del pensament de Manuel Sacristán en l’entorn de la crisi de civilització en què es debat l’espècie humana. I un motiu més per a comprar i llegir aquest llibre [2].

Els 16 textos no estan ordenats cronològicament, sinó de manera temàtica. Estan dividits en dues parts: intervencions polítiques (sis textos) i dilucidacions teòriques (deu textos). En opinió de l’autor de la selecció aquest ordre ha de permetre als lectors novells introduir-se més còmodament al pensament de Sacristán. Penso que té tota la raó. Aquesta selecció inclou un text inèdit corresponent la transcripció de les sessions Curs de Metodologia de les Ciències Socials impartida per Sacristán el curs 1984-1985 a la Universitat de Barcelona, ​​el text del qual fou gravat per Xavier Marín, transcrit per Jesús Muñoz i ha estat revisat i corregit per Miguel Manzanera. Un text d’enorme importància i una autèntica novetat editorial que devem a aquesta edició [3].

És cert que alguns d’aquests textos ja van ser publicats in illo tempore en què Sacristán estava present entre els que aleshores encara érem joves. Em refereixo a les recopilacions com Pacifismo, ecología y política alternativa, edició a cura de Juan Ramón Capella [4] o a la de Salvador López Arnal i Pere de la Fuente Sobre Manuel Sacristán [5]. També és cert que en els anys successius al 1996 fins gairebé avui mateix el treball minuciós, perseverant i incansable de Salvador López ens ha continuat oferint nombrosos inèdits del filòsof i militant eco-comunista a través de l’editorial El Viejo Topo. Però les noves generacions segurament no coneixen aquests textos que poblen les biblioteques i les ments dels vells eco-comunistes. I aquest fet accentua encara més l’oportunitat i la importància del llibre que comento.

Els comunistes de la meva edat, una generació posterior a la de Sacristán, ens vàrem incorporar a la lluita en els mateixos anys en què s’iniciava l’enorme crisi de civilització, quina terrible acceleració vivim dramàticament aquests dies, amb la guerra mundial a les planes, després de l’atac de Rússia a Ucraïna.

Uns inicis de crisi civilitzatòria en què s’entrecreuaven en complexa amalgama la derrota de l’imperialisme al Vietnam; amb la crisi econòmica i del petroli de principis dels anys 70; amb les conseqüències de la nova divisió internacional del treball (estudiada en temps real, d’una banda, per Fröbel, Heinrichs, Kreye [6] i, de l’altra, per Piore o Sabel [7] entre d’altres); amb les previsions del Club de Roma i els advertiments de Wolfgang Harich o de Barry Commoner al voltant de la destrucció de la biosfera. A aquesta constel·lació de problemes s’hi afegia la derrota estratègica del moviment comunista després del doble senyal d’alerta de 1968 (París i Praga) i el cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 a Xile que va originar la discutida i discutible proposta del compromís històric de berlingueriana memòria.

Els escrits de Sacristán d’aquella època juntament amb les seves crítiques polítiques contundents a l’eurocomunisme local i internacional van formar part de la formació de la nostra consciència política i teòrica. Entre assemblees, vagues i reunions de partit, sindicat, associació de veïns o moviment anti-nuclear o anti-OTAN a les nostres ments s’amalgamava un estupor estratègic només dissipat en part per l’enorme exercici d’auto-consciència que ens produïen aquests textos o l’escolta de les seves conferències.

Sacristán ens va revelar que el desenvolupament de les forces productives, en lloc de produir la revolució socialista, podia arribar a transformar-les en destructives i a posar en qüestió el metabolisme de l’home amb la natura. Sacristán va posar en qüestió el mite del progrés i ens va mostrar que el progrés era una ideologia majoritàriament burgesa o de la il·lustració fisiocràtica. Aquest descobriment ens creava un desassossec notable. La mateixa praxi política ens mostrava que el vell binomi socialdemòcrata de partit i sindicat no eren, ni de lluny, la resposta adequada o suficient a l’envergadura de la crisi de la humanitat a què ens havíem d’enfrontar en les properes dècades.

Fins i tot aquells que no podem ser qualificats de sacristanistes d’estricta observança i que patírem una terrible desil·lusió quan vàrem llegir el seu article A propósito del Vº Congreso del PSUC [8], vam estar i estem profundament impregnats en la nostra praxi militant per l’enorme capacitat de Sacristán per plantejar els problemes centrals de l’època històrica en què hem desenvolupat i encara desenvolupem la nostra tasca revolucionària. Rellegint aquests 16 textos més de quaranta anys després d’haver-los llegit per primer cop no podem per més que admirar la seva capacitat d’anticipació i que preocupar-nos perquè en general va tenir raó a la majoria dels seus pronòstics. Els problemes assenyalats llavors per Sacristán aleshores i no compresos per la majoria de nosaltres, els sindicalistes i comunistes d’aquells anys, ens estan esclatant avui davant dels nassos.

És per això que considero que aquesta selecció és de lectura necessària per a les generacions joves que són i seran les hereves d’un planeta i d’una humanitat els problemes de les quals no vam saber o no vam poder resoldre els comunistes de la nostra generació. 

Moltes gràcies Miguel, per oferir-nos aquest llibre.

Joan Tafalla, Sabadell, 12 d’abril de 2022,

40 aniversari de la formació del PCC.

Notes

[1] El podeu comprar a: https://www.viruseditorial.net/ca/libreria/fondo/8871/ecologia-y-ciencia-social

[2] Introducción al pensamiento de Manuel Sacristán | Presentación del libro Ecología y ciencia social:

https://www.youtube.com/watch?v=Y1z8rsFfWFg

[3] La revista virtual Mientras Tanto ha reproduït recentment aquest important text de Sacristán: https://www.mientrastanto.org/boletin-211/ensayo/curso-de-metodologia-de-las-ciencias-sociales 

[4] Pacifismo, ecología y política alternativa, edició a cura de Juan Ramón Capella, Barcelona, Icaria/ Antrazyt, 1987. re-editada per Público el 2009

[5] Salvador López Arnal i Pere de la Fuente Sobre Manuel Sacristán , Barcelona, Destinolibro, 1996.

[6] Folker Fröbel, Jürgen Heinrichs i Otto Kreye, La nueva división internacional del Trabajo. Paro estructural en los paises industrializados e industrialitzación de los paises en desarrollo, Madrid, Siglo XXI de España Editores SA, 1980.

[7] Michael Piore y Charles Sabel, La segunda ruptura industrial, Madrid, Alianza editorial, 1990.

[8] El País, 22 de gener de 1981.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles