Poques setmanes abans de la manifestació “Prou Racisme”, al mig matí del dissabte 19 de març al Passeig de Gràcia de Barcelona, l’àrea d’Antifeixisme de Comunistes de Catalunya volem contribuir a escalfar motors a través de la publicació d’una sèrie d’articles ideats des de l’àrea. A partir d’un recull de fets rellevants, vinculats a l’extrema dreta, tractem d’analitzar-los tot formulant preguntes, emmarcades en diferents blocs temàtics i analitzats per diferents persones, tot i que encara continuem rebent aportacions a altres blocs temàtics i a nous perfils.
Aquesta sèrie compta amb 6 blocs temàtics avui dia, en els quals han col·laborat i hi hem entrevistat a Adelina Escandell, Alba Blanco, Arnau Piqué, Maria Dantas i Pere Fernàndez.
La velocitat dels fets sembla de vertigen. Poc abans de concloure l’any passat, una notícia saltava a la premsa: “Olona, a por la clase obrera andaluza: Julio Anguita se sentiría profundamente orgulloso de Vox.”
Amb el resultat de les recents eleccions a Castella i Lleó, amb un alarmant augment de vot a l’extrema dreta, VOX pot entrar per primer cop a governar. Just deu dies després de les eleccions a Castella i Lleó, els barons del PP tallen el cap del seu líder, després d’una setmana de vertigen en el camp de la dreta política i mediàtica.
En Pere Fernàndez ens en parla.
La crisi interna del PP és fruit de lluites personals o d’una discrepància, arran de les eleccions a Castella i Lleó, per les relacions futures amb VOX (cogovernança amb l’extrema dreta o un capgirament del PP cap a un cordó democràtic d’aïllament a VOX)?
Hi ha molts elements de l’intern del PP, i més encara en aquests darrers dies, que no coneixem. I, per tant, voldria ser prudent en fer anàlisi i valoracions. Dit això, sí que sembla obvi que Ayuso està molt a prop de VOX i que no li faria cap fàstic a un escenari de cogovernança PP-VOX o VOX-PP. Això vol dir que Casado hauria defensat, a l’interior del PP, vetar l’entrada de VOX al govern de Castella i Lleó? En aquests moments no es coneix, ni es pot afirmar, ni descartar. Casado, Ayuso i Abascal provenen del mateix tronc comú de l’aznarisme – aguirrisme (Esperanza Aguirre), però crec que seria un error comparar a Casado, per molt que em desagradi, amb Abascal. Un altra qüestió és que l’estratègia elegida per Casado per competir amb Abascal hagi estat la radicalització del PP, deixant-se arrossegar per VOX. Aquesta estratègia l’estem pagant cara el conjunt de les classes populars. I no veig al PP, ni amb un nou lideratge de Feijoo, amb capacitat de fer un canvi de rumb d’aquesta estratègia. No em refereixo a desig, sinó a capacitat. El PP ha arribat massa lluny en la seva radicalització competitiva-col·laborativa amb VOX, com fer per, de cop i volta, un canvi de rumb.
Això explica prou el “cop d’estat” contra Casado, la condemna a mort política que li fa la dreta mediàtica, la mobilització d’ayusistes al carrer, la revolta de barons i la seva pèrdua del control de l’aparell del seu partit?
Probablement, Casado en la seva lluita contra Ayuso, ha traspassat una línia vermella no permesa de traspassar, dins el PP. Ha trencat l'”Omertà” (la llei del silenci). Un partit sistèmicament corrupte, requereix l'”omertà” per no suïcidar-se. Probablement, com deia, a Casado se li permetia tota la disputa personal possible contra Ayuso, menys airejar un cas de corrupció “d’una notable membre de la família”, perquè això posa en perill tant a un munt de persones per la corrupció present i passada com la utilització futura dels mecanismes de corrupció sistèmica.
Respecte al poder real demostrat per l’extrema dreta i la dreta mediàtica condemnant a mort política a Casado, ens ensenya, per una banda, que el que era configurat com a quart poder s’ha transformat en el poder principal o peça clau del mateix i que qui té la màquina de les subvencions i de la inserció de publicitat en mitjans era i es Ayuso. El poder econòmic determina el poder mediàtic i, alhora, aquest el poder polític.
Creus possible una mutació de l’extrema dreta de VOX del nacional-ultracatolicisme-ultraespanyolista-ultraliberal a l’obrerisme lepenista?
No és nova la voluntat de VOX de construir el relat de passar del “partido de los señoritos” al de “los trabajadores”.
A partir de 2020 ja podem observar un gir, una mutació lepenitzadora de VOX que ha anat in crescendo. Cal recordar que el 15M de 2020, VOX difon el vídeo “seguimos indigandos”, reclamant-se com els veritables hereus del “15M innovador i transversal”.
El 2021, VOX fa un altre pas en la seva estratègia lepenitzadora/obrerista, amb la fundació del seu propi sindicat, “Solidaridad”.
I els discurs de Macarena Olona?
Les paraules de Macarena Olona intentant reclamar-se hereus de les grans figures de l’esquerra, també beu de l’estratègia lepenista de reivindicar-se “com l’esquerra d’abans”. Unes continuades picades d’ullet a la gent treballadora i que cerquen assenyalar les contradicció dels partits de les esquerres (governistes del social-liberalisme compassiu) i sindicats des-combatius.
Cal sumar-li que el mateix Santiago Abascal va comunicar el seu suport a la lluita dels obrers del metall a Cadis i va acusar el Govern de PSOE i Unidas Podemos de respondre amb repressió, va cridar contra “la traïció de l’esquerra”, afegint que “han llançat les seves banderes a terra i ara només els ofereixen coloraines, discursos esnobs, agendes contràries als seus interessos i repressió”.
Ha variat en termes de polítiques socials i econòmiques les propostes de VOX, per tal de fer creïble aquesta mutació?
Gens ni mica. Continuen defensant les mateixes polítiques neoliberals, privatitzadores i de desmantellament social de l’Estat
Com és l’organització social de VOX?
Més aviat caldria preguntar-se com s’organitza l’extrema dreta. Un conglomerat que va de la presència partidista a la presència i/o control als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, passant per la rellevant presència a l’aparell d’Estat (poder judicial, policia, guàrdia civil, exèrcit).
Afegidament, una presència social organitzada, força ample en termes de diversificació. Des de “patrulles de seguretat ciutadana” a barris a la presència sindical (Solidaridad i els dos sindicats que van guanyar les eleccions sindicals a la policia i a la guàrdia civil, que tenen com a matriu Jusapol), associacions de juristes (Abogados Cristianos), associacions ultracatòliques més extremistes encara que VOX (Hazte oír), filtració dins o lideratge de grups conspiranoics, negacionistes de la covid i/o antivacunes…
I cal no oblidar les fàbriques ideològiques (Fundación Disenso, Iberoesfera,…) i la fabrica pionera que va ser la Fundación DNAES, el dispositiu subvencionat pel govern madrileny d’Esperanza Aguirre, on va aterrar Abascal post-PP, amb molt bona nòmina, per cert.
I la presencia directa de VOX al carrer (autobusos, carpes…)?
Si la presència del discurs de l’extrema dreta la tenim cada dia permanentment a les televisions, ràdios i altres mitjans de comunicació, també als convencionals, a les xarxes socials, als dispositius mòbils, sembla raonable pensar que a VOX no li cal presència física a l’espai públic, d’un barri o d’un municipi. Més aviat, porta a pensar que la seva presència a l’espai públic és una combinació d’acte de fatxenderia, de provocació i de victimisme. De fatxenderia, si se’ls ignora, per dir “veieu com estic normalitzat i puc estar al carrer com qualsevol altre partit”. De provocació i victimisme, que cerca construir el relat “veieu que autoritària i intolerant és l’esquerra antifeixista?”. Aquest relat decau si se’ls dona resposta ben estudiada, organitzada ampla, plural i unitària.
Segons estudis demoscòpics, el perfil de votant de VOX és ultranacionalista-espanyol, i la majoria homes, casats, catòlics i exvotants del PP. L’independentisme i el feminisme han provocat l’increment de VOX?
Crec que és important assenyalar, i penso que no ha estat prou analitzat, que el creixement dels feminismes no ha tingut en paral·lel el creixement d’una cultura de construcció d’un nou rol de nova masculinitat igualitària.
En aquest context, l’extrema dreta interpel·la a la masculinitat patriarcal, a homes que no accepten un nou rol i/o que estan absolutament desorientats respecte a quin rol toca assumir.
Respecte a l’uninacional-espanyolisme, VOX comença a aparèixer com a referent-refugi, via el seu protagonisme en la judicialització de la política. Quan VOX obté el finançament necessari, i desplaça a “Manos Limpias”, del paper d’acusació popular en causes judicial d’extraordinari impacte mediàtic. Que el poder judicial permetés a VOX exercir l’acusació popular al judici farsa contra el sobiranisme català, era atorgar-li una plataforma mediàtica permanent i diària que construeix l’imaginari de VOX com a eina més potent i més útil en la defensa de l’Espanya imperial uni-nacional.
El discurs “ayusista” de “comunismo o libertad”, a banda de la seva gran proximitat a VOX, mostra que l’extrema dreta té connexions amb “libertarians”?
En primer lloc, crec que val la pena esmentar que “democràcia” i “llibertat” són dos conceptes (“significants buits”) històricament en disputa per les diferents corrents de pensament polític.
Liberals, ultraliberals i neoliberals han volgut apropiar-se dels dos conceptes.
El discurs ayusista de “Comunismo o libertad” és molt trumpista. Les manifestacions “liberatarians” de “cayetanos” a Nuñez de Balboa, també. Un comú denominador amb l’ocupació dels carrers per part del feixisme als anys 30 del segle XX.
Sí, hi ha una connexió amb “liberatarians” trumpistes (res a veure amb “la tradició Durruti”), evidentment sí.
I connexió de l’extrema dreta amb l’obrerisme roji-pardo?
També. Quan es realitza una substitució de la lluita de classes per un determinat “obrerisme” que trenca la visió integral de les diverses opressions (capitalista, patriarcal, racista, nacional-imperarial, d’espoliació de la natura) i no reconeix les lluites compartides d’alliberament (de classe, nacional, feminista, ecologista, antiracista…), quan la centralitat passa a ser la “lluita contra la postmodernitat”, les coincidències entre aquest “obrerisme roji pardo” i l’extrema dreta són objectives i mesurables (des de l’antifeminista al feminisme TERF transfòbic o al nacionalisme espanyolista antisobiranista).
No és d’estranyar que determinats personatges roji-pardos tinguin un espai reservat en mitjans en paper i digitals, i en entrevistes i tertúlies de Canals de TV de l’extrema dreta.
No convé obviar que aquesta influència artificialment mediàtica, vol traduir-se en organització social.
Aleshores, l’extrema dreta està guanyant la batalla cultural?
Malauradament, crec que sí. L’extrema dreta està guanyant la batalla cultural, sense necessitat de guanyar eleccions.
L’extrema dreta actual està recollint els fruits del que va començar a sembrar després del maig del 68 i com a resposta involucionista a aquest.
Ens hem de remuntar a la “nouvelle droite” (nova dreta) francesa, que sorgeix després del maig del 68, que comença a planificar “un gramscianisme de la dreta radical”, és a dir donar la batalla per l’hegemonia de les idees. Consideren que als anys posteriors a la II Guerra Mundial, a la UE, la “dreta civilitzada” hauria assumit valors democràtics i de drets civils que considera propis de les esquerres. I li retreu que encara que sigui la “dreta civilitzada” qui guanyi unes eleccions, no desmantella determinades conquestes democràtiques i en drets civils.
Això és explicatiu del naixement de VOX com a escissió de la dreta radical de la matriu PP?
Sí. Sí. Efectivament, VOX sorgeix del PP, amb l’excepcionalitat de Catalunya, on VOX incorpora als neonazis que provenien de la Plataforma per Catalunya, que es va autodissoldre per confluir amb VOX.
Els sectors d’extrema dreta que estaven dins el PP, retreien que quan el seu partit governava no havia retrocedit lleis com la del divorci, el matrimoni igualitari o el dret a l’avortament.
Fitxem-nos en les expressions de VOX de “la derechita cobarde” i “consenso progre”. Estem escoltant una reproducció del discurs de la “nouvelle droite”, començat a construir fa més de cinquanta anys.
Creus que a vegades, en l’imaginari col·lectiu, costa diferenciar entre feixisme, extrema dreta radical trumpista i dreta conservadora?
Quan algun cop escolto “Spain is fascist state” em desespero perquè s’està realitzant una banalització del feixisme. Això incapacita assenyalar correctament el feixisme i poder combatre’l. Per entendre bé què és el feixisme recomano tornar a veure la pel·lícula “Novecento”, que és tot un retrat no només del feixisme italià, sinó del conjunt del feixisme.
Pel que fa a l’extrema dreta radical trumpista, veiem com aquesta funciona formalment dins el mateix marc jurídic-polític de la democràcia liberal. Però posa en qüestió drets humans i drets fonamentals i utilitza una extraordinària violència verbal contra tots els col·lectius que no constitueixen la seva normativitat (espanyol-patriota-blanc-mascle alfa-heterosexual-anticomunista): persones migrants i/o racialitzades, feministes, col·lectiu LGTBIQ+, independentistes, comunistes…). És absolutament intolerant contra les dissidències, però, ara com ara, no planteja el seu extermini físic, com sí que feia el feixisme.
Pel que fa a la dreta conservadora, en l’actual context del regne d’Espanya la podrem identificar com a un conglomerat que va del PNB o el PDeCat al sector del PP que té més la pulsió de “retorn a l’estabilitat bipartidista” d’alternança i pactes d’Estat. Quan fa anys, a Catalunya, identificàvem al pujolisme com a catalanisme conservador, estàvem encertant de ple en la ubicació ideològica.
Abans has comentat que la socialdemocràcia ha assumit una part de l’agenda de l’extrema dreta?
Malauradament, sí. Molt clarament en les polítiques migratòries, d’asil i de refugi, que tenen les seves derivades en les polítiques dels ministeris d’interior, de defensa i d’exteriors. Això és així als diferents nivells institucionals: des de la socialdemocràcia UE fins a la dels seus Estats membres. La socialdemocràcia el Regne d’Espanya no és una excepció.
En públic i/o en privat, hem escoltat l’argument “si legislem la “Regularització per totes”, li estem fent la campanya a l’extrema dreta”.
Això ha estat la tesi d’una part de les esquerres europees, des de sectors de Die Linke (Sahra Wagenknecht, 2018) i Die Grünen a tota la socialdemocràcia): “millor que assumim les polítiques migratòries de l’extrema dreta perquè no ens tregui vots l’extrema dreta”. El resultat és nefast: alimentar el monstre i perdre la batalla cultural, que la guanya l’extrema dreta.
Això sembla “buenismo d’esquerres”…
En absolut, estic defensant una política de classe. D’unitat de la classe, de tots els orígens i tots els colors de pell.
L’experiència concreta ens ensenya que en empreses i/o centres de treball de composició de classe diversa en orígens i colors de pell, quan hi ha lluita i unitat de classe, s’assoleixen moltes més conquestes de drets, molt millors condicions de treball.
Per contrari, soc molt crític amb l’esquerra “buenista” “dels més vulnerables”, que obvia l’existència del subjecte polític de les classes treballadores. I que tampoc ha estat capaç de plantejar una política pròpia de seguretat democràtica, des de l’esquerra. Perquè cal confrontar el discurs “seguritarista” de la dreta extrema i l’extrema dreta, com a farsa solució a cap problema. Però si l’extrema dreta està sobrevolant com un voltor per a alimentar-se d’una qüestió d’inseguretat, vol dir que el problema existeix i cal diagnosticar-lo correctament i aportar solucions des de la multidimensionalitat de les polítiques públiques i democràtiques.
Has comentat que l’extrema dreta està guanyant la batalla cultural, però no hi ha altres “exèrcits culturals” lliurant altres batalles?
Indubtablement, sí. Si escoltem la cadena de ràdio o llegim el diari del grup PRISA, com als mitjans de comunicació constituents de la cultura de la transició, la branca comunicativa més funcional del règim del 78, trobarem una crida a la necessitat de recuperar aquell PP moderat que, juntament amb el PSOE, eren la columna vertebral del sistema bipartidista d’alternança i de pactes d’estat. És alhora una crida a “davant l’extrema dreta que bé, salvem el règim del 78”.
Aquesta pulsió cap al retorn al bipartidisme tornista, la descobrim tant dins el PP com del PSOE i del Sanchisme que vol practicar la geometria variable.
I, òbviament, descobrim un altre “exèrcit cultural” en aquelles esquerres culturals, socials i polítiques que treballen per la ruptura democràtica, pel desenvolupament de processos constituents des de baix i per la construcció de repúbliques de caràcter profundament democràtic i social. Aquest tercer exèrcit cultural és molt conscient de la realitat i es planteja aturar l’extrema dreta conjuntament amb el centre i centreesquerra reformista, però sense cap subordinació al mateix. L’enfortiment de l’espai plural de sobiranistes, rupturistes i, alhora antifeixistes, esdevé clau en aquest present i futur.
