Les teories del “capital humà” adoptades pels organismes nacionals i internacionals encarregats de la política educativa, així com per la comunitat acadèmica, constitueixen una estratègia de dominació del mercat de treball. La promesa de superar la crisi actual a través d’una força de treball necessitada d’altes qualificacions amaga la necessitat d’àmplies masses de treballadors poc qualificats, però flexibles per adaptar-se a les condicions canviants del món laboral. Per això, el paper de l’escola es redueix a transmetre un saber bàsic i unes competències laborals genèriques, en un context de retallades i privatització.
Nico Hirtt, Educar y formar bajo la dictadura del trabajo.
A ningú se li escapa que una de les funcions dels sistemes educatius és la de preparar la ciutadania del futur per afrontar els reptes laborals: el procés educatiu ha de servir per orientar el jovent cap a l’autonomia laboral i personal. D’altra banda, aquesta relació entre educació i mercat de treball està fonamentada en certes tensions que fan de l’educació un camp de batalla constant entre els grups socials que veuen en l’educació una eina al servei del mercat de treball, peti qui peti, i els que considerem que l’educació ha de ser sobirana i independent dels designis del mercat capitalista.
Dit d’una altra manera, en el món educatiu d’avui existeix una tensió entre dos camps: el de la perspectiva instrumentalista de l’educació i el de la perspectiva que situa l’educació en un àmbit social, moral i polític. Del primer camp se’n deriva la pregunta: Quin tipus d’alumnat necessita el mercat de treball? Del segon camp, la pregunta és: Quin tipus de mercat de treball necessita l’alumnat?
Malauradament, aquestes dues preguntes, aquest xoc entre camps i perspectives del rol que ha de jugar el sistema educatiu en la nostra societat, no són merament dialèctiques, sinó també materials: el partit s’està jugant i, de moment, el marcador és favorable als utilitaristes, als instrumentalitzadors de l’educació, als mags de la nova pedagogia i dels dogmes del capital humà. En aquest món d’avui marcat per la immediatesa ferotge, les respostes es donen abans de fer les preguntes pertinents: vivim en una mena de dictadura de les respostes, sense temps ni recursos per aturar-nos i fer-nos les preguntes pertinents, aquelles que han de situar les qüestions socials, com ara: “perquè volem un sistema educatiu?” i, si finalment decidim que el volem, “per a què el volem”? Els mantres que fan volar les noves corrents pedagògiques, els de les respostes ràpides i els de les preguntes desertes, ho tenen clar: s’han de flexibilitzar els processos d’aprenentatge i de formació per tal d’assegurar que l’educació s’adapta a un mercat de treball també flexible i canviant. Com si el mercat de treball es tractés d’una força natural imprevisible i sobtada, més pròpia d’un imaginari màgic i xamànic (i que em perdonin els mags i els xamans) que d’un estat de dret, democràtic i social; com si ja no tinguéssim garantit el dret al treball perquè és el mercat capitalista qui té garantit el dret a nosaltres a través del mercat de treball, amb l’educació com a facilitadora.
Aquesta preocupació pel rol atribuït acríticament pels mitjans de comunicació de masses als sistemes educatius, tot alimentant l’opinió pública, és la base d’una sospita que cal situar en el seu context per comprendre millor, per fer-nos les preguntes pertinents, per debatre, per argumentar, per fer propostes i, finalment, per desterrar els postulats dogmàtics, elitistes i individualistes que vessen de l’estany capitalista i que pretenen organitzar el futur del sistema educatiu. Quan l’escola s’assembla més a una ETT que a un centre de saber i de coneixement socialment compartit és que tenim un problema col·lectiu que cal afrontar amb tota la fermesa i l’experiència de molt temps de lluita en defensa dels drets socials.
És un error limitar la capacitat i la incidència de l’educació i de la formació al mer pragmatisme, imposat per un mercat de treball que no està regulat per cap noció democràtica ni socialment participada en el seu conjunt. L’investigador Carlos Javier Bugallo acudeix a la pedagogia marxista per fer una reflexió que ens interessa plasmar en aquestes línies: (…) el marxisme assumeix, des de fa molt temps, que l’educació formal és una part d’un procés més ampli que és la socialització. Aquesta permet que els individus es formin i es desenvolupin com a éssers socials, tot assumint no només que la seva llibertat ha de ser compatible amb la llibertat dels altres, sinó que també aquesta última n’és el seu requisit. És a dir, que l’educació no pot ser només l’exercici del cos, aprendre habilitats tècniques i assimilar coneixements per un objectiu pragmàtic, sinó també aprendre valors, actituds i hàbits socials. Dit d’una altra manera: sense educació moral no es pot donar una educació completa; i aquesta moral s’ha de basar en la cooperació, el respecte i l’ajuda mútua. Precisament, la tragèdia de la pedagogia moderna resideix en l’oblit d’aquest principi, i això explica que els sistemes educatius hagin oscil·lat entre un autoritarisme rigorista i el laissez-faire educatiu pròxim a l’anarquisme. Aquesta política pública educativa oscil·latòria es plasma en legislacions que, sense excepció, provoquen una reacció contrària de la comunitat educativa, que veu amb impotència com la política educativa es dirimeix en els despatxos de grans organitzacions internacionals i no als claustres ni als consells escolars.
Ja ho diu Nico Hirtt, autor franco-luxemburguès de nombrosos estudis sobre la mà invisible del mercat en els sistemes educatius de l’òrbita de l’OCDE i fundador d’Appel pour une école démocratique: les noves polítiques educatives, imposades per organismes internacionals de l’òrbita neoliberal capitalista, són una estratègia de dominació i de constrenyiment dels sistemes educatius públics. Sobre la base dels darrers canvis legislatius en matèria educativa – a Catalunya en som pioners-, els sistemes educatius públics perden la capacitat de lideratge social i se supediten progressivament als dictats del mercat capitalista o, com diu el mateix Hirtt, a la dictadura del treball.
No és casualitat que totes i cadascuna de les publicacions emeses pels grans organismes capitalistes internacionals que parlen d’educació (OCDE, FMI, Banc Mundial, Comissió Europea) s’articulen al voltant d’un eix, d’una pregunta clau: Què han de fer els sistemes educatius d’arreu del món per acoblar-se al mercat de treball capitalista? Evidentment, no ho fan amb aquestes paraules, però no dissimulen aquest principi, interessat a fer de l’educació un camp de batalla més de la conquesta neoliberal dels drets ciutadans. Això no ens sorprèn, donada la naturalesa neoliberal d’aquests organismes, tanmateix sí que ens preocupa. Subjugar la política educativa als interessos d’un mercat de treball cada cop més precaritzat significa de facto deixar el dret a l’educació en paper mullat, en un privilegi que només alguns, la classe benestant, podran aprofitar per llaurar-se un futur digne i de legítimes aspiracions de progrés individual i col·lectiu.
Queda palès que el mercat de treball, organitzat per les grans plataformes capitalistes d’abast global, està actualment donant forma als sistemes educatius. Això ens desperta un dubte de primer ordre: la relació entre educació i treball no s’estableix partint del principi d’organicitat, com podria ser en una societat democràtica i justa, sinó en la toxicitat actual del mercat de treball com a generador de precarietat que contagia també els sistemes educatius. Per cristal·litzar aquesta relació tòxica, apareixen iniciatives finançades pel capital privat que posen sobre la taula la necessitat d’un canvi de paradigma educatiu, amb efectes privatitzadors i individualitzants. Divideix i venceràs: l’educació ja no com un procés col·lectiu sinó com un procés individual. Això no és una amenaça fantasma, és una realitat que està agafant forma de legislació educativa. Per acabar, tot parafrasejant Hirtt, cal deixar clar que la primera víctima d’aquestes polítiques és la mateixa escola pública: la individualització de la relació amb la formació, la difusió d’una ideologia empresarial, els quasimercats escolars, la reducció de la despesa pública en educació i les “col·laboracions” escola-empresa obren cada cop més la porta de l’ensenyament a la seva conquesta per part del sector privat. I això significa l’afebliment mortal de l’educació pública.
Ens ho podem permetre? Ens ho volem permetre?
Àrea d’Educació de Comunistes de Catalunya
