La dona i la pau

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Text de Neus Català publicat el 4 de juny de 1982 al periòdic Avant [1]. És un extracte de la ponència pronunciada per Català a les II Jornades Catalanes de la Dona, celebrades el 29, 30 i 31 de maig d’aquell any al Palau de Congressos de Montjuïc. Des del Consell de Redacció de la Realitat considerem d’interès recuperar aquest text en un moment en què sonen tambors de guerra al ritme marcat per l’OTAN i l’imperialisme. 

El 24 de novembre de 1912 a les 10 del matí, s’obria a Basilea, el gran Congrés Internacional contra la guerra. 

Contra la guerra s’alçà la veu potent, humana i revolucionària d’una gran figura feminista, veu que fou deliberadament oblidada. Recuperem la veu de Clara Zetkin, més enllà del temps i de la història. Deixem que parli, que digui encara les seves últimes frases. Ella parlava en nom de totes les dones socialistes. 

Si nosaltres les mares inspiréssim als nostres fills l’odi més profund a la guerra. Si des de la seva tendra joventut implantem en els seus cors, els sentiments, la consciència de la fraternitat socialista, aleshores vindria el temps on, a l’hora dels perills més imminents, no hi hauria sobre la terra cap força capaç d’arrencar del seu cor aquest ideal, a l’hora en el temps de perill, dels conflictes més terribles, pensarien d’acord en el seu demà de persona i de proletari. 

Si nosaltres les dones i les mares ens aixequem contra els genocidis, no és pas per egoisme, ni feblesa i que no siguem capaces de grans sacrificis per grans objectius, per un ideal; nosaltres hem passat per la dura escola de la vida en la societat capitalista i en aquesta escola nosaltres hem esdevingut combatents. És així, que nosaltres podrem afrontar el nostre propi combat i caure, si és necessari, per la causa de la Llibertat. 

Sí. Que la veu de la dona d’ahir, d’avui i de demà parli al cor de totes les dones i homes, que ressoni més fort i més lluny que les campanes de Basilea, la veu de Clara Zetkin, la meva companya d’ahir, d’avui i de demà, de sempre.

Tot el que està succeint, tot el que es preparara, justifica el que una dona que ha patit dues guerres, que ha sobreviscut a la més dura experiència dels camps nazis, reivindiqui aquesta veu i la transmeti a les II Jornades Catalanes de la Dona. Car avui les guerres, ja no sols les preparen els homes, però és cert que nosaltres en seríem un cop més les primeres i més nombroses partícips i víctimes expiatòries. 

El perill ens ha sorprès de nou. La Pau està en la corda fluixa.

La follia de la guerra, de repressió, de por, odi, intransigència, demagògia, insensibilitat humana s’ha apoderat de cercles reaccionaris molt potents que fan témer per la seguretat del món. Caldrà donar una resposta adequada a aquesta situació i oposar-nos a la desenfrenada cursa armamentista, car hi va la supervivència de tots. Es tracta de salvar el nostre planeta que pot ser aniquilat, destruint d’un cop tota marca de vida i de cultura.”

[…] S’estan ultimant els darrers detalls de la nostra entrada a l’OTAN, que afegit a les bases americanes existents, significarà la pèrdua total de la nostra sobirania, amb els costos que agreujaran considerablement el nivell de vida de la població, i naturalment els primers pressupostos que es minvaran seran: ensenyament, cultura, assistència sanitària, etc.”

[…] No és veritat que quedarien en peus les pedres i que només atacarien els éssers vius -i aquest argument sol ja desqualifica als que s’atreveixen a formular-ho. Car una cosa porta una altra en una guerra atòmica no es quedaria res dels tresors de cultura acumulats, de tots els esforços que la humanitat ha invertit per avançar, per viure més i millor, per arribar a uns nivells més igualitaris de justícia i dignitat.

No es pot parlar de Pau, si no denunciem amb quina desimboltura se’ns proposen programes que en el millor dels casos, farien tornar al temps de les cavernes la pobra humanitat, si és que quedava algú. 

I quan parlem de Pau, no podem oblidar les condicions de lluita de les heroïnes argentines moleijades ‘Les Boges de Maig’. I no se’n pot parlar, si no recordem que al Salvador, un país tan petit com Catalunya, amb quatre milions d’habitants, hom ha assassinat en un any 12.000 persones (quines escenes de barbàrie vistes a la televisió i a la premsa) són la negociació de la Pau i la Cultura. 

Quina civilització, quina cultura defensen aquells qui martiritzen a l’Uruguai, a Xile, a Guatemala, a l’Àfrica del Sud i a tants llocs, on es lluita per la Llibertat i la Pau. Perquè hi hagi cultura hi ha d’haver Pau. Perquè hi hagi Pau hi ha d’haver Llibertat. 

Així ha estat en totes les èpoques i en cada etapa de la vida, les dones han estat compromeses. Res no s’ha fet i cada dia menys, res es farà sense les dones. No hi ha lluita d’alliberament que la dona no hi prengui una part feixuga. No hi ha treball que una dona no pugui realitzar, no hi ha res que una dona no pugui aprendre com diu l’amiga Sadafa, directora d’una escola d’alfabetització al Sahara. No hi ha lloc, ni medi més que la mort que pugui aturar el pensament, la cultura i la Pau. 

En els camps de la mort hitlerians es va veure l’immens coratge de la dona, el valor, la capacitat de sofriment i els neguits de saber. A Ravensbruck on van raure i desaparèixer centenars d’espanyoles, camp previst per 3.000 dones a l’hivern de 1943-44 hi érem 11.000 i es morien de mort natural, no selectiva, 1.000 per setmana, víctimes d’unes crueltats i humiliacions indescriptibles, d’esgotament per les 12 hores de treball forçat, les mateixes que els homes, car les espanyoles també l’han pujada la fatídica escala de Mauthausen amb pedres de 50 kgs. a pols, quasi bé el doble del que elles pesaven, mortes de fred, sense menjar. 

No obstant això, les dones sentíem un immens afany de saber, malgrat que veure les companyes morir cada dia. D’amagat, perquè tot estava prohibit, menys el morir, que era el primer deure del deportat, s’organitzaven tota mena d’expressions culturals i artístiques. Conferències, llengües, literatura, teatre, folklore enriquit pel calidoscopi de tantes nacions allí aplegades. Eren uns espais de Pau que ens inventàvem. 

Hom ha pogut dir assessorat pel Comitè d’Història de la Deportació a Polònia, fruit d’un estudi molt seriós de la nostra amiga Wanda de Varsòvia, que Ravensbruck ha estat un dels camps on es desenvolupa una tasca cultural de les més importants del món concentracionari. En aquest infern, que ni Dante va poder imaginar, ni “Holocausto” plasmar, allí es feien plans d’avenir. Quan vindrà la Pau, tornaré a casa, faré estudiar els meus fills. Quan vindrà la Pau, ja no seré com abans, voldré aprendre més coses. 

Per aquelles mateixes dates a la presó de Ventas, una ‘manya’ de 70 anys de la CNT va aprendre a llegir i escriure i quan se li comunicà que entraria en capella, no va voler canviar en res la seva vida de reclusa i aprendre la seva darrera lliçó, dient: ‘El que jo he après avui no m’ho podran robar a l’alba’. Això és una acta de Pau.

[…] En la lluita per la Pau i la Llibertat les espanyoles de la França ocupada, àdhuc aquelles que no sabien llegir, van respondre com si haguessin llegit tots els llibres del món, com diu la Montserrat Roig en el seu llibre ‘Els catalans als camps nazis’. 

Heus ací el que jo he après d’aquella terrible experiència. Una veritat absoluta, de què pensant diferentment, amb diferències de llengua, de raça, de religió, de filosofia i de política, ens uníem per sabotejar la màquina de guerra dels nostres enemics, participant en la lluita fins al nostre darrer alè i mirant de salvar alguna companya compartint 5 grams de pa o una cullerada de sopar.

[…] Nosaltres hem de manifestar la nostra solidaritat als milions de dones i homes que lluiten per la vida. A totes les dones d’Amèrica Llatina, car Europa està en deute des de la guerra passada. 

Hem d’ésser incansables defensors de la Pau. No deixem que Espanya es converteixi en un polvorí atòmic.

Aquest és el sentiment més profund i inalterable que sempre m’ha guiat, un amor immoderat per la Pau, perquè he vist massa barbàrie i masses víctimes de guerra. Aquestes són les paraules de l’himne dels deportats catalans. Els deportats volem la Pau. La Pau i no la guerra. Volem la Pau i que mai més cap persona sigui esclau. Volem la Pau.

Notes

[1] Podeu consultar el número 2 de l’Avant a la web de l’Arxiu Josep Serradell: https://arxiujosepserradell.cat/arxius/avant-n-2/ 

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah