És clar que el règim polític espanyol no gaudeix de la bona salut de dècades enrere, però convindria reconèixer, per a no errar el diagnòstic, que manté una gran fortalesa, especialment després de superar, en bona part, la crisi de legitimitat que va acompanyar la crisi social i econòmica des de 2008.
A això no és aliè la falta de qüestionament real per part de l’esquerra espanyola, en un comportament que confirma, una vegada més, que només els moviments sobiranistes de les nacions representen una impugnació efectiva del règim del 78. De fet, el moment de major crisi que va conèixer en els últims temps va ser el procés en pro de l’autodeterminació de Catalunya i la construcció d’una República catalana sobirana.
En efecte, amb la perspectiva que dóna el temps, avui és més fàcil constatar -com el nacionalisme gallec va analitzar ja en aquell moment- que l’esquerra espanyola, embolicada en la retòrica de la ‘nova política’, va captar el descontentament i la indignació popular i el va conduir al terreny electoral i institucional on seria convenientment neutralitzat i desposseït de la seva potencial càrrega revolucionària.
De l’“abrir el candado del 78” a donar suport al reforçament del caràcter corrupte i reaccionari del Tribunal Constitucional -un dels principals ressorts polítics del règim- hi ha un trajecte polític relativament curt en el temps. El mateix que trobem entre “asaltar los cielos” i assaltar les butaques ministerials. En aquest últim aniversari de la Constitució espanyola les forces sobiranistes signàvem un comunicat conjunt qüestionant-la i reclamant drets democràtics -inclòs, clar, el dret d’autodeterminació-, mentre l’esquerra espanyola governant es va dedicar a enaltir-la (PSOE) o es va limitar a reclamar “actualitzar-la” (UP).
Res de nou. Es reprodueix la mateixa tensió entre ruptura i pacte que es va mantenir en les raneres de la dictadura franquista, de manera singular en les nacions de l’Estat. En el cas de la Galiza, convé recordar -o explicar, perquè probablement aquest és un fet poc conegut a Catalunya- que el nacionalisme gallec, des de posicions sobiranistes i d’esquerra, va sostenir una ferma i prolongada estratègia de ruptura democràtica. En tant l’esquerra espanyola pactava amb els últims gestors del franquisme la mal anomenada transició i la Constitució -monarquia inclosa-, el Bloque Nacional-Popular Galego (Asamblea Nacional-Popular Gallega i Unión do Povo Galego) llançava una proposta articulada per a la creació d’un Govern Provisional Gallec, les denominades Bases Constitucionais da Nación Galega.
Amb aquesta alternativa, que recollia les bases jurídiques i polítiques per a la constitució d’un Estat Gallec sobirà, el BN-PG va desenvolupar una intensa i continuada campanya per la sobirania, amb dos moments clau. Primer defensant el no en el referèndum constitucional sota l’eslògan “Contra a Constitución española e colonial, un NON galego e popular” i després enfrontant-se a un Estatut d’autonomia (“Estatuto nunca máis, Bases Constitucionais!”) que implantava un model autonòmic insuficient i inadequat per a les necessitats i les aspiracions del poble treballador gallec.
En tot cas, el triomf del pactisme enfront de les forces que propugnàvem la ruptura democràtica, va donar lloc a una ‘transició’ que va assentar un marc polític de baixíssima qualitat democràtica i que va possibilitar la continuïtat de moltes estructures heretades de la dictadura en àmbits com el polític (del Cap d’Estat en avall), l’econòmic, el mediàtic, el militar/policial o el judicial. Va ser un triomf de l’oligarquia espanyola, que va aconseguir imposar un model que, sota l’aparença de la descentralització i d’”Estat social i de dret”, garantia la unitat de mercat i l’estabilitat política necessàries per a mantenir els seus privilegis i interessos de classe.
En l’àmbit polític només una de les dues branques d’aquella esquerra que venia de la República i de l’oposició al franquisme -ara ja definitivament situada en paràmetres de socialdemocràcia moderada- es va beneficiar del pacte constitucional i es va convertir en una de les potes imprescindibles del turnisme bipartidista que va assegurar un funcionament estable del règim durant tres dècades.
En el moment en què el descontentament provocat per la crisi social i econòmica que va explotar el 2008 va poder representar una amenaça a aquesta estabilitat, el mateix règim va reaccionar provocant canvis en el sistema de partits d’àmbit estatal que eixamplessin les opcions d’enquadrament polític enfront del vell bipartidisme, sempre amb l’objectiu d’assegurar la seva continuïtat. Lamentablement, en el cas de l’ampli corrent d’indignació popular amb un règim polític caduc el que va succeir va ser que, com dic, va ser ràpidament conduïda a un pla institucional més fàcilment controlable, en un procés del qual només va escapar -no sense afectacions momentànies, com va ser evident en la de Galiza- l’esquerra sobiranista de les nacions sense estat.
La conseqüència més visible d’aquest procés és la incorporació d’Unidas Podemos al Govern de coalició al costat del PSOE. En tot cas, quin pot ser el balanç d’aquests dos anys de ‘Govern progressista’? Fins i tot partint de les limitacions que té governar en el marc del règim, crec que el resultat ha de ser en molts aspectes decebedor per a totes les persones que van creure en la possibilitat de canvis importants. I això, malgrat reconèixer-los gran habilitat per a la propaganda i que la polarització política amb la ultradreta i la dreta cada vegada més ultra pot fer passar per molt positives mesures que en realitat no ho són o no ho són tant.
Un bon exemple d’això és la LOMLOE. No hi ha dubte que va corregir aspectes molt negatius de la ‘Llei Wert’, però va quedar lluny de ser una llei d’educació realment progressista, transformadora i respectuosa amb els marcs competencials en matèria educativa. No obstant això, la desmesurada campanya en contra de la dreta i de l’ultraespanyolisme amb fal·làcies com que eliminava l’espanyol com a llengua vehicular, prohibia la religió i acabava amb l’escola concertada, la va fer passar per una bona llei. La realitat és que res d’això era veritat: a Galiza l’espanyol continua sent majoritari i asfixiant en el sistema educatiu, la religió roman a les aules i es manté el negoci dels centres privats -molts d’ells de confessions religioses- a costa dels recursos públics.
En tot cas, fins i tot en el context complex generat per l’emergència sanitària, no té justificació possible l’incompliment de compromisos electorals i programàtics fonamentals o l’aplicació de polítiques socialment regressives. Entre les primeres, la permanència de la ‘Llei Mordassa’ o la no derogació encara de les reformes laborals. Entre les últimes, l’aprovació d’una nova Llei de pensions que consolida els aspectes més lesius de la reforma de 2011 (jubilació als 67 anys, augment del període de càlcul de 15 a 25 anys) penalitza les jubilacions anticipades i incentiva les ‘demorades’ i avança noves retallades, com un nou augment del període de càlcul fins als 35 anys, la qual cosa suposaria una caiguda de les quanties d’entre el 6 i el 10%. Malgrat això, i que incompleix el compromís de pujar les pensions mínimes fins a igualar-les amb l’SMI, va ser defensada amb entusiasme per Unidas Podemos en el Congreso. Lògicament, el BNG hi va votar en contra.
La realitat és que els mínims avanços que es produeixen o es puguin produir en matèria de justícia social, respecte a les llengües i cultures nacionals o avanços democràtics, són i seran conseqüència de la pressió de les forces nacionalistes, sobiranistes i independentistes. Veurem que succeeix amb la reforma laboral. D’entrada, la proposta conjunta de PSOE i Podem per a modificar la ‘Llei Mordassa’ -fins on coneixem- és decebedora, perquè no corregeix en molts casos a vulneració de drets democràtics. Com ho és la proposta d’esmena a la Llei de memòria democràtica, que no acaba amb la impunitat del franquisme. Hauran de canviar de posició si el Govern vol comptar amb els vots sobiranistes per a aprovar-les.
Som les forces sobiranistes les que, enfront d’un republicanisme més nominal que real -condicionat per la prioritat que donen a la permanència en el Govern-, qüestionem la monarquia, defensem repúbliques democràtiques i impulsem nombroses iniciatives per a investigar la corrupció dels Borbons, iniciatives que topen sempre amb l’entesa de PSOE, PP i Vox per a emparar els abusos de Juan Carlos i família. Vam ser les forces sobiranistes les que vam denunciar el pacte de PP, PSOE i Podem que va permetre col·locar jutges corruptes i reaccionaris en el Tribunal Constitucional i reforçar el paper polític, antisocial i ultra d’aquest òrgan.
Som, en definitiva, les forces nacionalistes, sobiranistes i independentistes les que, enfront de la renúncia de l’esquerra espanyola, mantenim enlaire projectes d’emancipació nacional i social que són també l’única hipòtesi d’una veritable ruptura democràtica amb el règim del 78 i d’obrir la porta a societats noves, més justes, igualitàries i lliures.
Néstor Rego és diputat del BNG al Congreso, secretari general de la Unión do Povo Galego.
