Catalunya gaudeix d’una extensa tradició de moviments socials i de lluites ben diferents que han utilitzat la desobediència civil com a eina. Aquest mecanisme comporta una acció pública, col·lectiva i des d’una òptica de no-violència, que inclou accions de resistència ben variades. En aquest sentit, cal posar sobre de la taula que l’1 d’octubre vam viure un referèndum d’autodeterminació que des de la perspectiva de la ciutadania, va ser una de les accions de desobediència civil més massives que s’han fet mai a l’Europa contemporània; i com a tal, cal reivindicar-la i defensar-la en el fons i en la forma com un instrument de la ciutadania per garantir els drets per sobre de decisions judicials injustes.
Però coneixent a l’estat espanyol, tota acció té una reacció i, si bé l’1 d’octubre va significar un abans i un després en el pols amb l’estat espanyol, també va suposar una premuda d’accelerador sense precedents en matèria repressiva per part de l’estat. Aquesta va arribar al seu clímax durant la resposta popular contra les sentències als presos polítics, on només en una setmana hi va haver més de 190 detinguts.
En aquest context, durant la tardor del 2019 es van organitzar talls a diverses carreteres i autopistes del país, dels quals el més multitudinari va ser a la Jonquera, convocat per Tsunami Democràtic. Arran d’aquests talls, des del setembre de l’any passat, hi ha hagut un degoteig constant de citacions sota acusacions de desordres públics, delictes contra la seguretat viària i danys.
Els talls
Després del “Tothom a l’aeroport”, Tsunami Democràtic havia fet una nova crida: “Tothom a la Jonquera”. En poca estona els dos sentits de la marxa quedaven tallats a l’altura del Pertús i l’autopista es convertia en una gran concentració de vehicles. Tenien com a objectiu bloquejar un punt estratègic per a l’Estat espanyol pel que fa a les exportacions i importacions de mercaderies. El primer matí, la Confederació Espanyola de Transport de Mercaderies (CETM) ja va alertar que si el tall es mantenia durant 24 hores, hi hauria 20.000 camions –10.000 des de l’Estat francès i 10.000 des de l’Estat espanyol– que no podrien circular, fet que podia arribar a representar una pèrdua de 15 milions d’euros de negoci.
Després de 31 hores de bloqueig a la Jonquera, una operació coordinada entre cossos policials francesos, catalans i espanyols va aconseguir desallotjar manifestants i vehicles. L’arrenca cebes i el gas pebre va començar per la part del Pertús, la nord, i és allà on va actuar la Gendarmeria, la qual va detenir a dotze persones. Durant el desallotjament es van produir fortes càrregues policials per part de la Gendarmeria, la guàrdia civil i els mossos, a més, també es va identificar un volum ingent de persones. Posteriorment, moltes de les identificades han estat citades judicialment, convertint una manifestació en una autèntica cacera de bruixes.
A part d’això, el 12 de novembre, amb el pretext de convocar una concentració de rebuig a les càrregues policials del tall de la Jonquera, cap a les sis de la tarda, Tsunami Democràtic va tornar a tallar l’AP-7, en aquesta ocasió a l’altura de Salt, i més de 500 persones hi van passar la nit. L’endemà, després que l’acció fos desconvocada per Tsunami Democràtic, unitats antiavalots de policia autonòmica i de policia espanyola van desallotjar. La gent que hi quedava i alguns grups de manifestants van traslladar la protesta als carrers de la localitat de Salt.
Tot i que la majoria d’investigades van participar en la mobilització convocada per Tsunami Democràtic a la Jonquera, també n’hi ha per talls que es van produir entre el 15 i el 17 d’octubre a l’N-340, a l’altura d’Amposta, i a l’AP-7 a l’Aldea. El vespre del 15 d’octubre, l’endemà que es donés a conèixer la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem, es va celebrar un acte polític al Pavelló 1 d’octubre, a Amposta, i quan va acabar, unes 200 persones van decidir tallar el tram desdoblat de la carretera N-340 i un altre grup l’AP-7. El mes de març, els jutjats d’Amposta van arxivar dues causes que incloïen 42 investigades pel tall de la carretera, argumentant que no estan suficientment acreditats els fets i que no hi havia prou indicis de criminalitat.
La causa judicial
El mes de març, els jutjats d’Amposta van arxivar dues causes que incloïen 42 investigades pel tall de la carretera N-340, a Amposta, i de l’AP-7 a l’Aldea. Argumentant que no estan suficientment acreditats els fets i que no hi havia prou indicis de criminalitat.
El passat mes de juliol, el jutjat d’instrucció número 3 de Girona va arxivar el cas per a 48 dels 52 investigats del tall de Salt, tot al·legant que “no existeixen indicis sòlids que permetin pensar, amb un mínim de seriositat, que prosperaria una acusació” contra aquests encausats perquè no ha quedat acreditat que “cometessin llançament d’objectes contundents o cremessin contenidors”. La fiscalia ja ha presentat recurs contra l’arxivament de la causa.
Una a una totes aquestes causes van caient, però la desproporció abismal de les penes demanades i l’allargament injustificat de les causes són eines clàssiques de la “justícia” política i se’n fa ús, de forma reiterada, en aquelles mobilitzacions molestes pel règim.
De moment, però, 197 persones continuen processades als jutjats de Figueres, 4 als de Girona i 25 als de Tortosa. A més dels d’Amposta, els jutjats de Perpinyà, sota jurisdicció francesa, també van arxivar la causa contra les dotze persones que van ser detingudes per la Gendarmeria el 12 de novembre.
La repressió amb perspectiva global
Personalment, soc una de les 197 persones de la macrocausa que es porta al jutjat de Figueres, una causa amb una xifra d’investigats descomunal i que representa una utilització de recursos públics, tant a nivell econòmic com a nivell d’efectius, que poques vegades s’ha vist abans. Destinar aquesta quantitat ingent de recursos per investigar a gent que estava exercint el dret a manifestació, només obeeix a una lògica de repressió política.
Però també cal tenir present que l’estat no pot dur a terme judicis polítics sense infringir drets fonamentals, per tant, cal tenir memòria i ser conscients que perquè l’estat mantingui l’statu quo, aquest pot arribar a anar molt més enllà de qualsevol legalitat establerta utilitzant el dret com a garant de la continuació d’un ordre social injust. Així doncs, els judicis polítics esdevenen no només una posada de manifest les autèntiques vísceres de l’estat i el rol del dret en el manteniment de l’ordre establert, sinó que també és una possibilitat de passar a l’ofensiva i poder posar l’estat contra les cordes.
Sovint es dona una xifra d’unes 3.500 represaliades per part de les entitats independentistes, però aquesta xifra al meu entendre es queda petita i no contempla la totalitat del panorama repressiu a casa nostra. Si no comptabilitzem la repressió patida pel moviment feminista, estem cometent un error, com el cas de les companyes d’”Hi érem totes”, on 10 dones s’enfronten a peticions de 19 anys i mig de presó i a més de 22.000 € en multes per mobilitzar-se durant la vaga general del 8 de març de 2019. O el cas de “8 mil motius” on se’ls demana 3 anys de presó i 26.000 € en concepte de responsabilitat civil per mobilitzar-se durant el 8 de març de 2018, entre altres casos.
També seria un error no comptabilitzar entre les represaliades al moviment estudiantil, amb casos tan sonats com el de “la pública a judici”, on se’ls demanava 111 anys de presó entre 13 estudiats per encadenar-se per defensar la universitat pública. O el cas de “27 i més” que se’ls va arribar a demanar més de mig milió d’euros de responsabilitat civil i 300 anys de presó entre 27 estudiants, que van ocupar el rectorat de la UAB per reclamar el compliment de les mocions aprovades en el claustre de la universitat i evitar l’augment de les taxes universitàries.
De la mateixa manera que passa amb les nombroses i quantioses multes que ha rebut el moviment pel dret a l’habitatge arreu del país o els antifeixistes que planten cara a VOX.
La resposta del règim
S’ha d’entendre la repressió com la resposta del règim del 78 a qualsevol divergència que pugui obrir una escletxa de canvi, ja sigui al moviment independentista dels diferents pobles de l’estat espanyol, com al moviment feminista, sindical, ecologista, LGTBI, antiracista, antifeixista o anticapitalista. Qualsevol divergència està subjecta a ser judicialitzada, castigada i reprimida per part d’un aparell d’estat que no accepta alternatives a l'”una, grande y libre”. I ho fa perquè pot, l’estat espanyol utilitza i utilitzarà la seva artilleria repressiva tantes vegades com cregui necessari, perquè es veu legitimat per fer-ho i només quan les relacions cost-benefici d’exercir la repressió no els són favorables, pot arribar a parar.
Al final la desobediència, la resistència i la dissidència són conceptes que ajuden a explicar les diferents maneres d’interpretar les lluites de les classes populars, cada vegada que han volgut qüestionar una situació injusta derivada d’una llei o d’una situació concreta. Hannah Arendt, afirmava que l’obediència i el feixisme eren 2 cares de la mateixa moneda, desenvolupant el concepte de desobediència civil com a estratègia col·lectiva per canviar situacions que es consideren injustes quan els canals institucionals o institucionalitzats no serveixen per fer-ho.
Cada acció desobedient que desafia a un sistema desbocadament capitalista i patriarcal té una resposta del vell món que intenta, per tots els mitjans, que res canviï. Per tant, a cada desnonament que aturem, a cada vaga general, a cada mobilització pel dret a l’autodeterminació o en clau feminista, a cada protesta contra el feixisme i el racisme estem construint un nou món, i com a tal cal organitzar-nos per aguantar tots els embats repressius i utilitzar-los per socialitzar el discurs, i com diria Arendt, apel·lar als qui són sensibles a la causa perquè prenguin partit. En definitiva, cal utilitzar les seves armes en contra seva, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!
