1 d’octubre: d’on venim, on anem

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Un experiment de primària consisteix en remoure una cullerada de sucre o sal en un got d’aigua. Aparentment el sucre o la sal desapareix, però ja sabem que no és màgia: simplement la pràctica consisteix en comprovar, empíricament, que l’aigua és un dissolvent molt potent i que una determinada quantitat de sal, per exemple, modifica la flotabilitat d’aquest element (ho fem posant un ou dins l’aigua). L’aigua i la sal ja no són les d’abans.

Catalunya ja no és la d’abans, encara que el sistema polític de l’Estat Espanyol està programat per intentar redreçar les coses i continuar amb un Règim que atresora més de quaranta anys d’una estabilitat que ha inserit la nostra economia i la nostra societat en un capitalisme globalitzat on el poder s’ha anat concentrant i estandarditzant. Lluny queden ja els anhels de perfeccionament democràtic pels quals va lluitar una generació d’opositors al franquisme, i les crisis del 2008 i la de la Covid 19 han reblat el clau de la desigualtat com a forma de vida, de nova normalitat.

Catalunya s’ha comportat en aquest començament de segle com una anomalia i ha combinat l’impuls crític i alternatiu de la mirada diferent del que van representar el 15-M i l’1 d’octubre. Això ha provocat l’efervescència de moviments socials i la seva traducció en organitzacions polítiques que no han combregat amb les rodes de molí de la borbònica “Marca España”.

L’1 d’octubre va ser una expressió clara que està destinada a conservar-se en la retina popular com una de les accions contestatàries més importants del començament de segle. Sense por, milions de ciutadans van autoorganitzar-se per construir alternativament el seu futur. Conec perfectament les seves limitacions i no les ignoro, ans al contrari, cal retenir-les per aplicar noves premisses que redueixin errors i assegurin el seu perfeccionament, ja que estic convençut que l’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya esdevindrà tard o d’hora un fet polític reexit.

Tota una generació rebrà l’impacte polític de l’anomenat Procés, com va passar amb la transició democràtica i aquest anhel de llibertat tindrà conseqüències per un període dilatat de temps. Als meus alumnes de 4t d’ESO els explico el sistema de divisió de poders que la Il·lustració va albirar per superar l’Absolutisme a finals del segle XVIII i els convido a pensar en la necessària democratització del poder com a idea revolucionaria. Fa més de dos-cents anys els nostres ancestres ja van dir prou a les normes establertes com a immutables (divinitzades en aquell moment), avui dia sentim noves proclames apel·lant a la llei i l’ordre igual que els monarques absoluts creien que derrotat Napoleó tot tornaria a ser com abans de la revolució, però, ja van poder comprovar que l’aigua i la sal ja no eren les mateixes i les revolucions van transformar el món.

Les transicions són moments de vacil·lació, de dubtar de companyes i companys de viatge, de qüestionar les seves conviccions. Les transicions necessiten ser capaços d’adaptar-nos tàcticament per poder mantenir essencialment els objectius principals, mai abandonar-los.

Catalunya està en plena transició d’aquest procés d’aprofundiment democràtic i cal que les forces de l’esquerra sobiranista liderin en mig d’una certa boira i controvèrsia estèril sobre la puresa de l’independentisme.

Ara cal, com sempre protegir a les classes populars de la rapinya post Covid i convertir això en una política central a Barcelona i Madrid i per això ja cal col·laboració i diàleg, les dretes estan ansioses de retornar als preceptes neoliberals i aprofitar la pandèmia per multiplicar els beneficis i seguir amb la concentració de poder polític, econòmic i judicial.

El Procés necessita repensar-se amb noves perspectives i noves formes de lluita i mobilització, necessita també seguir consolidant una majoria democràtica de la societat catalana al voltant de grans consensos com la llengua, el rebuig a la repressió i l’ocupació de la política per part de les estructures judicials conservadores i l’aposta definitiva per consolidar les polítiques socials i feministes. Els partits del sistema PSOE-PP-Cs-Vox segueixen entestats a separar l’aigua de la sal i podria arribar a fer-se si deixem de remenar.

La taula de diàleg és un punt de trobada entre governs que representen projectes ben diferents, però necessitem col·laborar per recuperar-nos socialment i econòmicament de la pandèmia, per aturar la repressió i per normalitzar el debat sobre l’amnistia i l’autodeterminació. Tot això sense aturar la mobilització i el dibuix de nous horitzons per aquesta.

Al segle XVIII invocaven Déu i les ancestrals tradicions, avui ens fuetegen amb la decadència per intentar adreçar-nos de nou dins els seus paràmetres. La vida i la història són canvi i a Catalunya ensumem un futur millor, cal insistir en el Somni de la Muriel Casals.

Tindrem nous uns d’octubre, però recordarem el de 2017 com a memorable, ja no celebrem només derrotes com l’11 de setembre, també podem celebrar victòries.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah