L’editorial d’octubre: quatre anys del 1-O

Del mateix autor

Després d’un mes de setembre molt intens, en el que ens vàrem bolcar en organitzar la nostra Festa i a publicar un número en paper, arriba la tardor, i amb ella, un nou editorial. Avui és 1 d’octubre, no és una data qualsevol, per això hem volgut dedicar l’edició a realitzar una anàlisi del moment polític, conscients que l’1-O va ser una demostració d’empoderament del poble català i que va suposar un embat al règim del 78 incomparable. Gran part de l’edició actual dona veu als nombrosos casos de repressió policial i judicial que encara afecten centenars de persones. Així mateix, som conscients que parts importants de la nostra classe varen quedar al marge del primer d’octubre i que ens cal analitzar com incorporar-la en la lluita social i nacional. Tenir en compte això és bàsic per analitzar el moment polític i pels reptes socials i nacionals que se’ns presenten als treballadors i treballadores, com ho és analitzar amb cura la derrota patida en el cicle polític que tanquem. 

A hores d’ara, el context no és senzill. Per una banda, uns demanen l’ampliació de l’aeroport del Prat, tot fent caramboles verbals per mantenir un relat sobre la unilaterialitat que sembla literatura de ciència ficció per amagar el seu interès de classe. Al mig, trobem qui aposta pel diàleg però és incapaç de redreçar les polítiques socials i econòmiques del seu govern, mentre es debat sobre quina ànima prioritza. Per altra banda, altres giren la mirada davant de la repressió i només fan una mica de ganyota perquè no és bo “judicialitzar la política”, tot considerant que parlar de referèndum és parlar de bajanades. Davant de tot això, als comunistes ens correspon realitzar una anàlisi concreta de la situació concreta, a partir de les eines ideològiques i sense apriorismes, constatant que l’autodeterminació és irrenunciable per construir la societat que volem i que el sobiranisme és de les poques escletxes que li queden al mur del 78, un règim que surt reforçat del cicle polític que el va fer tremolar. I així com és irrenunciable, mai serà possible si l’agenda del sobiranisme obvia la situació actual de la classe treballadora, que pateix l’atur i la temporalitat, que pateix una minva d’ingressos i que veu com arribar a final de mes s’acabava transformant en una quimera. 

Per fer aquesta anàlisi concreta, cal estar profundament connectat amb el que passa arreu, ser capaços de teixir una proposta política engrescadora pel poble treballador català, però que també sigui capaç de teixir aliances amb les esquerres gallegues, basques, andaluses o d’arreu de l’Estat. És l’hora de parlar de Repúbliques, en plural. I també ens cal estar al cas de tot allò que passa més enllà de l’Estat, perquè pensar que el que ocorre a Catalunya escapa de les dinàmiques de l’imperialisme, de la mà de ferro de la UE del capital o de la consolidació internacional de l’extrema dreta, seria estar molt equivocat. 

En aquest sentit, les eleccions a Alemanya ens indiquen el final de l’era d’Àngela Merkel, que ha liderat el govern germànic els últims 16 anys. Durant els seus mandats s’ha produït quelcom que a priori pot resultar sorprenent: la gran coalició entre els conservadors i els socialdemòcrates de l’SPD en tres dels quatre mandats de Merkel. És cert que l’aritmètica parlamentària porta a fer determinats acords, però aquesta és una mostra més de com la socialdemocràcia europea s’ha convertit en el pal de paller del sistema. Per aquest motiu, sembla difícil imaginar canvis de fons, malgrat l’important descens dels conservadors, en el govern que es dibuixa amb més probabilitat: un executiu entre l’SPD, els liberals de l’FPD i els Verds; aquests darrers varen tenir un augment considerable, però que siguin el partit ecologista que destaca per haver conjugat els seus principis amb acostaments al neoliberalisme, no dona gaire espai a l’optimisme. Més encara, amb els resultats de les companyes i companys de Die Linke, que han patit un retrocés important, vorejant quedar fora del Parlament. 

En la passada Festa Avante, una delegació de la Realitat i de Comunistes de Catalunya vàrem estar compartint reflexions i debat polític amb la direcció del Partit Comunista Portuguès. Entre altres coses, el PCP va posar sobre la taula la importància de la implantació territorial i va destacar com és de rellevant el fet que, juntament amb la CDU (coalició entre el PCP i els verds), poguessin presentar 40.000 candidats i candidates a les eleccions municipals. Les eleccions municipals portugueses del passat diumenge van demostrar, una vegada més, com la proposta comunista portuguesa està arrelada als municipis. Aquest lligam del comunisme amb la realitat quotidiana de treballadores i treballadors també queda palès nord enllà, amb la victòria del Partit Comunista d’Àustria (KPÖ) a Graz, la segona ciutat del país, el passat diumenge; basant-se en les polítiques que afecten la vida dels treballadors, com és el cas de l’habitatge.

A casa nostra, comptem amb un element específic que és digne d’anàlisi i d’una atenció especial: les candidatures municipalistes que van més enllà de partits o d’aliances concretes. Són diverses les iniciatives que es porten a terme en el marc del comunisme català per treballar aquest aspecte, però fa uns dies n’hi hagué una de destacada: la cèl·lula de Manresa, en col·laboració amb l’Àrea de Municipalisme del Partit, organitzà un debat amb una representació dels diferents espais de les esquerres transformadores, amb la presència, entre d’altres, dels coordinadors generals d’Esquerra Unida i Alternativa i Més País Catalunya, Mercedes Vidal i Juanan Geraldés respectivament, i també l’alcalde de Ripollet, José M. Osuna, vinculat a l’espai de la CUP. De l’acte, se’n pot extreure una conclusió clara: les i els comunistes estem fermament convençuts que el municipalisme transformador i les seves diferents expressions locals, és un tresor que hem de preservar i impulsar, molt especialment en aquest moment de canvi de cicle.. 

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro